Sobre l'amor (o allò que ens mou)

Després de llegir "Cuatro amigos" de David Trueba, després d'observar una vegada més que un text ben escrit i certament proper pot remoure milions d'històries, arribar a raconets inesperats...Després de devorar les últimes pàgines i recórrer (com dir-ho...) l'historial amorós del protagonista...em vénen unes ganes sobtades de parlar sobre l'amor.

Pels que l'heu llegit (sé que sou molts i moltes) rememoreu aquell fragment on ens parla de totes i cada una de les seves històries i acaba pensant "per què ella no la puc oblidar?", quantes vegades heu sentit el mateix?

En tot cas, i per començar a fer honors al títol que porta aquesta entrada, quants tipus d'amor hi ha? Què és exactement l'amor? Què el diferencia d'altres sentiments com l'apreci o la química entre dues persones? O de l'amistat? Amb quantes persones heu topat en el vostre camí i us han deixat una empremta? Quantes de profundes? Quantes històries s'han materialitzat realment? Quantes n'heu imaginat? No és que jo pugui fer un historial llarguíssim però he viscut prou com per poder haver experimentat diverses relacions. Totes elles d'amor...deixem de pensar en l'amor dels rams de flors, de les trucades interminables, dels que sembla que mai puguin fer mal i hagin de durar per sempre.

Topar amb la persona en el moment més oportú si que seria la història de la meva vida. Topar amb la persona, topar-hi amb calma, endinsar-te (o intentar-ho) en el seu mapa cerebral i emocional, perdre-s'hi, descobrir un dia que t'ha engolit i tu l'has engolit a ell, construir un llaç durador i (aparentment) fort, acumular milions de records, de cançons, d'indrets i de lectures comunes i esperar a que passi la màgia i veure que no era qui buscaves (o qui t'havia de trobar), aquesta n'és una possibilitat perquè també pots topar fugaçment, devorar-vos ràpid com si el món s'acabés demà, no voler acumular records, no voler construir un llaç, oblidar els rams de flors i les cançons a l'orella, però perdre't igualment per les seves dreceres i deixar que es perdin per les teves, beure't fins l'última gota, exprimir-ho tot. I comprovar que no et porta enlloc. O també... topar amb algú que sense saber res de tu et mira diferent i l'acabes mirant diferent potser perquè tots necessitem alguna vegada ser admirats, desitjats, estimats. O voler que acabin amb la solitud freda de les teves quatre parets en un moment en què força i autoestima minven i t'agafaries a un ferro roent només per sentir calor i t'hi agafes. I després et lleves un dia amb una angoixa amarga i penses si realment no preferies les quatre parets i si aquella persona no preferia també les seves quatre parets i és el moment en què descobreixes que salvar-te només depèn de tu mateix i que el salvavides on et vas agafar era un miratge que tot i ser oportú no deixava de ser irreal. I s'acaba. I aquelles altres on tu ets l'admirador, el que treballa com una formiga i quan aconsegueix aquella proximitat anhelada creu haver obert la porta del setè cel però potser no comptava que aquell cel no era el seu.

I després de viure, de respirar, d'anhelar, de necessitar, d'odiar...allò que és l'amor, segueixo sense saber què és, sense qüestionar-me què era amor, què amistat, què química i impuls...Després de tot això, segueixo creient fermament que l'amor és allò que ho mou tot.

(anti)solituds

I escoltar els mateixos sons cada matí i cada vespre-nit. I aprendre a gaudir dels moments de solitud, convertint-los en gratificants, en constructors (o desctructors, depèn de l'estat d'ànim del dia). I restar en silenci i pensar "avui llibre, res de PC". Definitivament encendre l'ordinador no vol dir precisament estar sol. L'encens, connectes internet, tens clares temptacions de mirar l'e-mail i acabes de matinada teclejant al facebook i parlant amb algú de l'altre punta de món (o del costat de casa, tan és). Actualment tenim una crisi de conceptes; vivim sols, som "singles" o aparellats però amb la calma (jo a casa meva, tu a casa teva, compromís? eing? Això què és?).

Arribem a casa i comencem a intercanviar paraules, a invadir l'àmbit de l'altre i a deixar invadir el propi. No volem pensar, no suportem sentir-nos sols, per no embogir i no creure un dia que ja no tenim amics. Ens agrada la independència, això si, però de la solitud ni parlar-ne.

Trobem un buit a casa nostra però quan algú l'ocupa ens fa una nosa terrible i tenim ganes d'obrir-li la porta (i el nostre facebook) i convidar-lo a marxar, perquè algú que dorm més de tres dies seguits a casa amenaça en ser una rutina. I de fet, l'únic que es demana, és sentir els maeixos sons al matí i al vespre-nit i apreciar la nostra solitud (això si, que no peti el PC!).

Benvinguda al món, Aina

Ara que et tenim aquí, ara que ja et podem veure la carona, tocar-te i agombolar-te vull escriure't unes paraules per no oblidar-les mai.
Miro els teus peuets i em semblen la cosa més dolça del món, també la més fràgil. I és que un nadó és la fragilitat personificada però alhora la més gran fortalesa. Sense saber-ho acabes d'encetar el camí de la vida. Ara ens sents bé però no ens veus i olores a la mare des de lluny i quan sents la seva veu et calmes, també la del pare. Pagaria el que fos per saber que sommies quan somrius dormint o quan t'espantes, em sembla que aquest és un dels grans misteris de la humanitat.

Aviat, a nosaltres ens passarà rapidíssim, aniràs creixent, aprenent, el teu cervell serà una esponja que ho retindrà tot, el bé i el mal. Viuràs coses que no t'agradaran, passaràs moments dolcíssims també. T'abraçaran més que mai, tindran cura de tu més que mai i entre tots intentarem fer-te la vida fàcil.
Ara que et tinc a davant vull fer-te una promesa. Prometo vetllar per tu, pel teu camí, però no et treuré cap pedra, cap esgarrapada. Vull que siguis una persona forta, però no forta com s'entén socialment, la persona forta és la que diu què sent i què pensa i no s'amaga. No vull que t'amaguis de ser qui seràs, creu en tu, al final és tot el que et queda.

Vull explicar-te mil contes, cantar-te mil cançons, que m'estimis, però també voldré caure't malament quan calgui. No et vull demanar res, no vull esperar res de tu i tampoc vull que ho esperis de ningú, perquè petita princesa a la vida naixem i morim sols. Això si, que trobis tantes mans al camí que t'alleugereixin l'equipatge, vull ser una d'aquestes mans. I vull que tu siguis una mà per d'altres persones. Vull ensenyar-te a volar però no vull que agafis el mateix rumb. Tens a les mans un tresor que es diu vida, per molts cops que et doni, n'has de tenir cura, és l'únic que tens. Has nascut valenta i espavilada i els teus pares t'estimen i et desitgen, tu encara no saps la sort que has tingut, però ho sabràs.

Et podria escriure moltes línies més però no trobaré les paraules que puguin descriure el sentiment de veure't per primer cop ni com n'ets d'important per a mi. Encara no ho saps tampoc, però passi el que passi, siguis com siguis, t'agradi o no el meu camí i el dels teus, nosaltres serem al teu costat la resta de la nostra vida.

Núvols de blu-tak...set pometes...

http://www.youtube.com/watch?v=HJM_XD1GurM


No havia vist mai uns dits amb tanta energia, uns dits que recorren el piano de dalt a baix, ara fluix, ara fort, ara fortíssim. No havia sentit mai un indret tant ple amb només unes mans i una veu...un acompanyament de bateria ben trobat i un baix discret però constant.

Maria Coma ens va oferir ahir a inVICtro molt més que música. Ens va obrir la porta dels somnis, aquella porta que et trasllada a un univers on tot sembla possible, tou, suau i on fins i tot les amargors semblen dolces. En un univers on hi regna el blu-tak, les pometes despistades d'un pomer, els gats presents a totes les peces. L'evasivitat del gat potser també, però sobretot el ronroneig del felí, la mirada quieta sobre el món, serena i tranquil·la. Però crítica, no ho oblidem, Maria Coma és una gateta de les que cacen ratolins.

Com diu l'Aina, si Déu existeix deu ser fill de Maria Coma i Pau Vallvé.

Una veu dolça, la mirada amb un punt de tímida però una seguretat brutal, la veu no trontolla, els dits no tremolen...somriu, es concentra, viu. Semblava que estigués sola al piano que deu tenir al menjador, aquella calma ens va aclaparar a tots i totes. Calma enèrgica. Mai a la vida havia viscut aquestes dualitats d'una manera tan intensa.

I ens retornes a Ü_ma amb aquell Blanc. I una soprenent peça de piano (juraria que de la sèrie Lost), una perleta.

Gràcies per la vetllada!

(Re)trobar-se

A la vida hi ha determinats moments en què la pau és gegant, d'altres en què l'angoixa descompassa cada batec i et trobes d'espectadora en un cinema on la teva vida és una producció estrangera no subtitulada. I t'has perdut. Com? Quan et vas començar a desviar? Qui hi ha aquí? I la llum? No entens com no vas saber veure que els teus peus prenien dreceres i se t'empassava un parany. La teva memòria és tàbula rasa, el teu camí és aquell en el qual una família d'ocells es va menjar el pa que deixaves per poder (re)tornar a la teva essència.

Però com tot cicle, tot cercle imperfecte que mai es tanca, un bri de llum il·lumina un raconet, la mimes, la fas gran i així acaba il·luminant una estança, dues, tres. La família d'ocells et retorna les engrunes de la teva vida. La llum et revel·la rostres, mans, persones que estan allà. No les veies, estaves perduda, no les notaves, però hi eren. Expectants, exhalant el mateix aire, tocant-te. Les veus, deixes que et mirin, que et sentin, els hi deixes llegir la teva mirada, busques les paraules adequades per fer-te entendre per compartir, per escoltar, per viure, a la fi.

I d'aquests moments es desprèn qui hi és, qui no, qui hi vols, qui no...i qui hi és, esdevé incondicional...esdevé un llaç que no es trenca. I dels llaços que es trenquen, dels moments compartits que moren ofegats al fons d'un estany...d'aquests en fem caixes de música plenes de records convertits en tresor.

Gil de Biedma...

A principis d'aquest any vaig gaudir mirant la pel·lícula "el cònsol de Sodoma" que ens parlava de la vida del poeta Jaime Gil de Biedma. A més de ser una vida d'allò més peculiar pels temps en què va viure, la pel·lícula ofereix poesia recitada. Pels qui no sabeu de qui parlo. És considerat un dels poetes més influents del segle passat tot i que no és precisament gaire reconegut. En la seva vida i obra es destaca la dualitat; d'una banda és un burgés i treballa a una multinacional i d'altra banda aconsegueix exprimir la seva vida de poeta tot convertint-se en un reivindicador de causes socials, per exemple, la homosexualitat.

Ara que ja esteu situats us deixaré la que considero per mi la millor perla de la seva obra...sobretot l'última frase, per molt que ho intento mai he aconseguit treure-me-la del cap. Espero que us agradi i que us arribi.

No es el mío, este tiempo.

Y aunque tan mío sea ese latir de pájaros
afuera en el jardín,
su profusión en hojas pequeñas, removiéndome
igual que intimaciones,
no dice ya lo mismo.

Me despierto
como quién oye una respiración
obscena. Es que amanece.

Amanece otro día en que no estaré invitado
ni a un instante feliz. Ni a un arrepentimiento
que, por no ser antiguo,
-ah, Seigneur, donnez-moi la forcé et le courage!-
invite de verdad a arrepentirme
con algún resto de sinceridad.
Ya nada temo más que mis cuidados.

De la vida me acuerdo, pero dónde está.

Pèndols...o d'altres quotidianitats...

És molt poc original repetir-se...obrir allò que estava tan de moda anomenat fotolog i enrecordar-se'n d'un text i no saber de quan data (ni per aproximació) i en l'avorriment profund rastrejar-lo sencer fins a trobar-lo. Al llegir en un altre blog un text sobre un pèndol (Gràcies Marc) recordava haver-lo citat en algun escrit anys enrere. I si, any 2008...aquí ho teniu:

Existen esos días que la gente te molesta, el contacto te supera, que quisieras invernar sola en una cueva i despertarte sola después de un largo y placentero sueño, sola pero feliz. Pero debes saber que también existen esos otros días dónde estando sola matarías por un abrazo, una caricia, una boca gritando tu nombre, pero te ves invernando como un maldito oso en una cueva donde sola la humedad respira.


Y existen esos otros días normales que el contacto no te hace pensar, las palabras ni te hacen temblar ni te hieren pero te llegan con normalidad. Existen esos otros días que son tan normales que los querrías para toda tu vida.


Puedes preguntarte mil y una veces que ritmo lleva tu vida, que dirección toma y en que ángulo del péndulo te encuentras. Aún así debes saber que un segundo puede cambiarla, que una mirada puede cambiar el color de la tuya, que estar en el sitio adecuado en el momento adecuad termina por ser lo único que controlará tu vida.






Malditos caprichos del destino, bendito azar por descubrir.



Som un pèndol que va sovint d'un costat a l'altre ignorant que en el terme mig és on rau l'esplendor de cada cosa, la mesura justa i la tranquil·litat anhelada.