En posar nom a l'entrada he pensat que sonava terriblement trascendental. Doncs no. No pretenc parlar del pas del temps, segurament aquest concepte ja surt reflectit en d'altres entrades i implícit a gairebé tot el que escric.
Parlaré del temps atmosfèric, sense isobàres i d'altres iso que no sabria interpretar. Simplement del temps. Som 1 de Desembre, fa un fred que glaça les venes i ja es comença a respirar l'aire nadalenc (gairebé a hiperventilar de fet, no cal tanta decoració des de mig novembre...). Així doncs, ens trobem en aquell temps tan màgic i tan meravellós on la classe està infectada de virus i gastem uns 5 paquets de kleenex el dia. En aquell temps que s'acosta un nen o nena i el veus com a virus potencial. Tot i així, a mi ja tant me fa que se m'apropin. Estic tan refredada com ells, potser més, la meva veu és de camioner (ei nena, et porto?), sempre tinc fred i la roba no se m'eixuga. Referent a l'últim tema, viure en un pis petit, amb terrassa gegant, balcó per estendre la roba, un pis maco, acollidor...On està la merda, doncs? (al pur estil Lily de Cómo conocí a vuestra madre) Doncs que poses una rentadora, l'estens a l'estimat balcó i al cap de tres dies no està seca. I pensareu home Anna estén-la a dins no? Doncs pis petit vol dir petit, ara mateix està estesa a la cuina-menjador-sala d'estudi-biblioteca-lloc d'esbarjo. I està ben agombolada per dos mini-radiadors (tot aquí va en sintonia al mini-espai que tenim) i acompanyada de pregàries que proclamen la seva sequedat.
Potser és el refredat que em fa dir bestieses i ser totalment dualista-bipolar. Tot i que la roba no se m'eixugui, que els nens siguin un niu de bacteris, que se'm talli la pell de les mans, que surti de l'escola i sembli fosc...m'agrada l'hivern. M'agrada que es condensi l'alè, anar amb gorro, bufanda, entrar a un lloc i dir "Oh però que bé s'hi està", gaudir dels cafès i els tes calentonets com mai, sortir al carrer i passejar...Sentir fred, m'agrada sentir fred, notar com l'aire et traspassa, exhalar fortament i notar els pulmons patir fred, m'agrada, oh si, m'agrada. Així doncs, oblidem totes les queixes anteriors...i a gaudir dels plaers que acompanyen als moments més freds de l'any.
I si, aquesta entrada va poc en sintonia a les que la precedeixen, però en fi, un refredat gegant el pot tenir tothom (i les seves divagacions, també) ;)
dimecres, 1 de desembre del 2010
diumenge, 21 de novembre del 2010
...La mecànica del cor...
Mentre estic escrivint aquest post està sonant la veu de l'autor, fet no gaire freqüent, poques vegades un novelista és també músic i menys que colabori amb Olivia Ruiz.
En fi, La mecànica del cor de Mathias Malzieu és una petita perleta, una petita obra d'art difícil de catalogar. Com diu a la contraportada, la mecànica del cor és un conte per nens i nenes grans. És un conte, això si, amb menys de 200 pàgines et permet submergir-te en un món realment ric, ple d'incerteses, amb punts surrealistes excepcionals, veritats com temples narrades amb frases curtes dignes de ser cèlebres. Una perla que et transporta totalment cap a l'ambient creat, que es recrea a l'interior del lector d'una manera fulgurant. I és per nens grans, i tant! Una història de vida entre prostitutes i rodamóns ha de ser per nens i nenes grans. No avançaré res més, només el recomanaré per la seva brevetat, per l'absorció que provoca, perquè per molt que en algun punt diguis "no és possible!", a la pàgina següent hi trobes una frase que mai hauries sabut com explicar i l'autor ho aconsegueix.
I si us plau, escolteu també el CD, no es tracte només d'una novel·la curta...es tracte d'una història amb vida pròpia.
Gaudiu-lo!
El llibre el podeu trobar en català, castellà i francés. El CD el podeu trobar a l'spotify cercant pel nom Dionysos. (La cançó Flamme a lunettes amb Olivia Ruiz, és genial)
En fi, La mecànica del cor de Mathias Malzieu és una petita perleta, una petita obra d'art difícil de catalogar. Com diu a la contraportada, la mecànica del cor és un conte per nens i nenes grans. És un conte, això si, amb menys de 200 pàgines et permet submergir-te en un món realment ric, ple d'incerteses, amb punts surrealistes excepcionals, veritats com temples narrades amb frases curtes dignes de ser cèlebres. Una perla que et transporta totalment cap a l'ambient creat, que es recrea a l'interior del lector d'una manera fulgurant. I és per nens grans, i tant! Una història de vida entre prostitutes i rodamóns ha de ser per nens i nenes grans. No avançaré res més, només el recomanaré per la seva brevetat, per l'absorció que provoca, perquè per molt que en algun punt diguis "no és possible!", a la pàgina següent hi trobes una frase que mai hauries sabut com explicar i l'autor ho aconsegueix.
I si us plau, escolteu també el CD, no es tracte només d'una novel·la curta...es tracte d'una història amb vida pròpia.
Gaudiu-lo!
El llibre el podeu trobar en català, castellà i francés. El CD el podeu trobar a l'spotify cercant pel nom Dionysos. (La cançó Flamme a lunettes amb Olivia Ruiz, és genial)
diumenge, 7 de novembre del 2010
L'estrès (o la patologia d'esverar-se)
Hi ha diversos períodes en la vida en els quals es manifesta l'estrès. En una mateix persona les manifestacions poden ser diferents, algunes recurrents, d'altres totalment aïllades en una situació concreta. A vegades l'estrès comporto una descàrrega d'adrenalina que porta a mostrar una certa hiperactivitat, tant física com i/o mental. Persones que parlen ràpid, es mouen ràpid i acaben estressant al seu entorn i provoquen que es manifestin grans temptacions de ruixar-les amb litres de til·la. N'hi ha d'altres que davant l'estrès viuen una inatenció latent. Tenen molta feina, tota damunt la taula apunt, però es dediquen a endreçar l'habitació amb una minuciositat colossal o a buscar vídeos friquis al youtube amb la finalitat de relaxar-se una mica abans de fer la feina; la inatenció evidentment la mostren davant la tasca que han de fer perquè estan sumament atents en la recerca de fricades d'ultima generació.
N'hi ha d'altres que són reconeguts per una serenitat alarmant. Aquelles persones que creus que mai han perdut la calma, fins que la perden...i de quina manera! Simulen tenir un control que han perdut fins que al final després de tanta negació davant el desbordament, l'assumeixen. Després mostren conductes totalment ineficients i repetitives al voltant de "no puc, no tinc temps real, no ho sé fer, no m'ensortiré". Ni tan sols busquen un moment de calma i d'agafar aire, ni sortir a córrer o a passejar ni a fer un cafè, no. Són els eterns massoques que tot i que es disparin els mil mecanismes d'alerta dins el seu sistema nerviós central decideixen seguir allà fins a fer el balancí o fins a adormir-se davant la feina.
També hi ha els que aguanten i aguanten fins que pronuncien física i/o verbalment allò de "a la merda tot, ho deixo i se me'n refoten les conseqüències". Després d'aquesta precipitació trobem dos perfils: els que després es caguen amb tot i sobretot amb ells mateixos i voldrien obrir-se el cap contra una paret i finalment acaben intentant millorar la situació i si no es pot començar de nou el mateix o aquells altres que tot i impulsivament accepten la decisió i les conseqüències i veuen claríssim que un canvi a la vida els hi convenia i a vegades l'encerten i d'altres tornen a equivocar-se, en tot cas, mereixen la meva admiració.
No em dedicaré a explicar les múltiples conseqüències patològiques que deriven de la patologia d'esverar-se en tinc prou amb haver de conèixer-les jo i tenir en el moment de l'estrès, l'estrès pròpiament dit i el pes de les conseqüències sobre les espatlles!
N'hi ha d'altres que són reconeguts per una serenitat alarmant. Aquelles persones que creus que mai han perdut la calma, fins que la perden...i de quina manera! Simulen tenir un control que han perdut fins que al final després de tanta negació davant el desbordament, l'assumeixen. Després mostren conductes totalment ineficients i repetitives al voltant de "no puc, no tinc temps real, no ho sé fer, no m'ensortiré". Ni tan sols busquen un moment de calma i d'agafar aire, ni sortir a córrer o a passejar ni a fer un cafè, no. Són els eterns massoques que tot i que es disparin els mil mecanismes d'alerta dins el seu sistema nerviós central decideixen seguir allà fins a fer el balancí o fins a adormir-se davant la feina.
També hi ha els que aguanten i aguanten fins que pronuncien física i/o verbalment allò de "a la merda tot, ho deixo i se me'n refoten les conseqüències". Després d'aquesta precipitació trobem dos perfils: els que després es caguen amb tot i sobretot amb ells mateixos i voldrien obrir-se el cap contra una paret i finalment acaben intentant millorar la situació i si no es pot començar de nou el mateix o aquells altres que tot i impulsivament accepten la decisió i les conseqüències i veuen claríssim que un canvi a la vida els hi convenia i a vegades l'encerten i d'altres tornen a equivocar-se, en tot cas, mereixen la meva admiració.
No em dedicaré a explicar les múltiples conseqüències patològiques que deriven de la patologia d'esverar-se en tinc prou amb haver de conèixer-les jo i tenir en el moment de l'estrès, l'estrès pròpiament dit i el pes de les conseqüències sobre les espatlles!
dijous, 28 d’octubre del 2010
Sumar dies...
A petició d'una companya (i com a regal) parlaré del pas dels anys. Com es viu aquest transcurs diari culminat amb celebració d'un any a l'altre? Fer anys, podria ser sens dubte un moment oportú per valorar-nos, valorar el nostre entorn, valorar guanys i pèrdues...fer un cop d'ull a la vida, al camí, a tot allò que ens ha portat en aquest punt on som ara. Atentament, calmadament intentar sortir de la nostra perspectiva i valorar-ho com quelcom global. El nostre camí és únic, les nostres decisions també. Podria ser un bon moment, just després de bufar les espelmes, pensar-hi. Endinsar-nos cap a l'entrellat de camins que podríem haver agafat, contemplar-los tots sense idealitzar ni destruir, però sabent que només són camins hipotètics que mai sabrem on ens haurien portat.
Després, agafar aire, treure el millor somriure i contemplar el camí real. Valorar-lo en una perspectiva pura, nostra, pròpia, essencial. No treure-li mèrits, no restar esgarrapades. Seria un bon moment per acceptar aquells errors que considerem imperdonables i que en cada cicle de 365-366 dies acumulen una frustració innecessària, ens hem equivocat i què? És que no n'hem après res? Hem d'aprendre a agrair a les errades un aprenentatge que ens serà gratificant.
Respirem un cop més (1...2...3). És moment de felicitar-nos per tot allò que hem fet bé, per com ens hem ajudat a nosaltres i als altres, pel temps que ens dediquem, pels llibres que hem devorat i ens han permès somiar, pels somnis desperts que no pretenem materialitzar perquè els somnis, somnis són. Mirem les petjades que hem deixat a la sorra, aquelles que instants després s'emporta al mar però que hi van ser i que deixen empremta. Repetim-nos que som únics, acceptem els nostres petits desastres, les nostres manies i els nostres defectes, però també cal, començar a veure que les coses les podem canviar. Sentim un poder a les nostres mans...aprofitem-ho! Posem-nos objectius reals, plaents, quelcom d'assequible. I posem-nos en marxa perquè demà començarà un nou cicle de 365 dies per davant fins la propera bufada d'espelmes i en aquell instant que és igual a l'actual ens encantarà veure que aquell camí nostre ha avançat, que tot i la vida i les seves desgràcies hem fet de la nostra el nostre propi camí de roses.
Perquè al final...la vida és el que es fa amb el que es té. Fem-ho bé!
Després, agafar aire, treure el millor somriure i contemplar el camí real. Valorar-lo en una perspectiva pura, nostra, pròpia, essencial. No treure-li mèrits, no restar esgarrapades. Seria un bon moment per acceptar aquells errors que considerem imperdonables i que en cada cicle de 365-366 dies acumulen una frustració innecessària, ens hem equivocat i què? És que no n'hem après res? Hem d'aprendre a agrair a les errades un aprenentatge que ens serà gratificant.
Respirem un cop més (1...2...3). És moment de felicitar-nos per tot allò que hem fet bé, per com ens hem ajudat a nosaltres i als altres, pel temps que ens dediquem, pels llibres que hem devorat i ens han permès somiar, pels somnis desperts que no pretenem materialitzar perquè els somnis, somnis són. Mirem les petjades que hem deixat a la sorra, aquelles que instants després s'emporta al mar però que hi van ser i que deixen empremta. Repetim-nos que som únics, acceptem els nostres petits desastres, les nostres manies i els nostres defectes, però també cal, començar a veure que les coses les podem canviar. Sentim un poder a les nostres mans...aprofitem-ho! Posem-nos objectius reals, plaents, quelcom d'assequible. I posem-nos en marxa perquè demà començarà un nou cicle de 365 dies per davant fins la propera bufada d'espelmes i en aquell instant que és igual a l'actual ens encantarà veure que aquell camí nostre ha avançat, que tot i la vida i les seves desgràcies hem fet de la nostra el nostre propi camí de roses.
Perquè al final...la vida és el que es fa amb el que es té. Fem-ho bé!
dilluns, 25 d’octubre del 2010
Herois (o el retorn a la infantesa)
Ahir vaig anar al cinema. Tenia dues possibilitats: anar a veure Bicicleta, cullera, poma o Herois. Em vaig decantar per la segona després de veure el tràiler i que mostrés prou com per emocionar.
Herois és sens dubte un retorn a la infantesa; una empenta que porta a submergir-te en un mar de records vivencials d'aquells anys bojos, llunyans i màgics. La pel·lícula ens mostra l'estiu més especial de la vida d'un grup de nens i una nena i de retruc de les vides de les seves famílies. Un conjunt d'experiències vitals narrades des de ben endins, des de la puresa i la màgia d'uns ulls que comencen a descobrir la vida. I l'amor. I la tristesa, l'ira...i tot allò que esdevé el nucli de l'essència i conducta humana.
Retorn a les BH's, al cassete, als shorts de xandall, a les ulleres gegants, a ET, a la vida sense tecnologia, a la selva dels carrers segurs, de la poca por a viure i de les ganes de somiar tot començant a tocar de peus a terra. La meva infantesa va ser la pel·lícula però no a l'estiu sinó tots els dies de l'any; baixar de l'escola cap a casa creuant un bosc, inventant històries; les cases amb les portes obertes, per molt pany que tingués casa meva només es tancava de nit; el carrer sense asfaltar, la cistella de bàsquet penjada a una paret i que era de tots i totes, els bats de beisbol, el riu, la presa; anar a buscar aigua a la font del peix, creuar aquell pont de fusta, descobrir que portava l'Amélié a dins amb la seva mania de llençar pedres al riu. Els amics...les batalletes entre la colla, les nevades, els sants innocents i les seves gamberrades. I les activitats extraescolars, el record formidable de descobrir una passió per la música inquietant, un esport preferit: el bàsquet, la dansa, el patinatge...d'aquells temps on tenir l'agenda plena volia dir viure i tenir temps per fer el que vulguis. Acabar les activitats i seguir vivint (amb els deures fets, és clar i un llibre sobre la taula). Era una nena tranquil·la, però era de poble. Quan el poble era llibertat i confiança i esperit lliure.
No puc expressar el que vaig sentir, fins a quin punt rememorar aquells anys em va fer omplir de felicitat i emoció. Em van venir imatges, records, rostres d'aquella vida plena de somriures.
Gràcies a qui és capaç de connectar amb la nena que portem ben endins i que amenaça massa poc en sortir.
Herois és sens dubte un retorn a la infantesa; una empenta que porta a submergir-te en un mar de records vivencials d'aquells anys bojos, llunyans i màgics. La pel·lícula ens mostra l'estiu més especial de la vida d'un grup de nens i una nena i de retruc de les vides de les seves famílies. Un conjunt d'experiències vitals narrades des de ben endins, des de la puresa i la màgia d'uns ulls que comencen a descobrir la vida. I l'amor. I la tristesa, l'ira...i tot allò que esdevé el nucli de l'essència i conducta humana.
Retorn a les BH's, al cassete, als shorts de xandall, a les ulleres gegants, a ET, a la vida sense tecnologia, a la selva dels carrers segurs, de la poca por a viure i de les ganes de somiar tot començant a tocar de peus a terra. La meva infantesa va ser la pel·lícula però no a l'estiu sinó tots els dies de l'any; baixar de l'escola cap a casa creuant un bosc, inventant històries; les cases amb les portes obertes, per molt pany que tingués casa meva només es tancava de nit; el carrer sense asfaltar, la cistella de bàsquet penjada a una paret i que era de tots i totes, els bats de beisbol, el riu, la presa; anar a buscar aigua a la font del peix, creuar aquell pont de fusta, descobrir que portava l'Amélié a dins amb la seva mania de llençar pedres al riu. Els amics...les batalletes entre la colla, les nevades, els sants innocents i les seves gamberrades. I les activitats extraescolars, el record formidable de descobrir una passió per la música inquietant, un esport preferit: el bàsquet, la dansa, el patinatge...d'aquells temps on tenir l'agenda plena volia dir viure i tenir temps per fer el que vulguis. Acabar les activitats i seguir vivint (amb els deures fets, és clar i un llibre sobre la taula). Era una nena tranquil·la, però era de poble. Quan el poble era llibertat i confiança i esperit lliure.
No puc expressar el que vaig sentir, fins a quin punt rememorar aquells anys em va fer omplir de felicitat i emoció. Em van venir imatges, records, rostres d'aquella vida plena de somriures.
Gràcies a qui és capaç de connectar amb la nena que portem ben endins i que amenaça massa poc en sortir.
dissabte, 23 d’octubre del 2010
Sobre l'home que porto a dins...
Després de parlar a mode de conversa paranoidal (cosa que faig sovint) i de diagnosticar amb una companya de fatigues (i de cafès i pelis i tardes dissabte al bar de sempre...) la masculinitat que portem dins...intentaré esbossar-ne algunes idees:
És evident que som éssers socials, que necessitem uns estereotips per moure'ns amb més seguretat i per poder portar a terme una adaptació poc dolorosa al medi social. És per això que s'han creat als grans mites dicotomitzats entre masculins i femenis a l'estil "les dones ploren, són sensibles, els homes no ploren en públic" o altrement dit "entenen els mapes". D'aquest estil trobem grans clàssics "a totes les dones els hi agrada Hugh Grant i les pel·lícules on l'amor triomfa ensucradament" mentre els homes gaudeixen amb Rambo i amb el futbol que els hi dóna la possibilitat de mostrar la gran virilitat, d'altra banda ens demostra a nosaltres que s'ho agafen tan en serio que quan perd el seu equip el món és una gran merda (riu-te'n tu dels cicles menstruals). Les dones som més sensibles, empàtiques, disposades a ajudar, comunicatives, expressen millor els seus sentiments, es deixen ajudar i són sobretot afectuoses. De la mateixa manera que els homes són més forts (físicament), menys comunicatius, els hi costa expressar els seus sentiments però són més concisos en els seus pensaments, tendeixen a no parlar de les seves coses (els seus problemes són seus i punt i els han de solucionar ells), menys empàtics i més egoistes i no molt afectuosos (contacte físic).
Això compleix la llista dels tòpics més tòpics, els miraré de prop a mode autobiogràfic:
No suporto en Hugh Grant, un home que té els ulls tristons, que sempre dóna sensació de pena, que és un pelacanyes seductor i que no fa mai res però sempre li acaba anant tot com desitjava. No m'agrada gens! Sóc sensible, és clar que si, però no ho pregono als quatre vents perquè em sembla quelcom totalment interior, de fet, jo tinc la meva visió clara de la sensibilitat mentre que algú altre aquests aspectes li poden semblar vanalitats glaçades. No sóc comunicativa, sóc més de no dir res fins que és inevitable, les meves coses són totalment meves, els meus problemes són meus i la meva solució serà l'aplicada. Tot i millorar en la meva expressió sentimental (a base de tenir brots profunds i sobtats en el qual dic tot el que penso de cop...) no és aquella mena d'expressió tendra més aviat sembla que expliqui quin temps farà demà. Sóc empàtica, terriblement, però conec mil homes que ho són molt més que moltes dones, perquè no és aquella empatia de "ets la meva amiga he d'entendre't" sinó que normalment és d'aquella que entén els sentiments de la persona per sobre de tot i avalua el més mínim detall important sense judicis, sense culpables (per això els problemes de parella em costen, els trobo problemes d'un més un). No m'agraden les joies (prefereixo triar-me-les combinades amb la meva roba), no m'agraden les plantes (se'm moren), m'agrada anar al gimnàs i fer activitats de força (res de ioga, ho sento, necessito cremar). No m'agrada la gent que s'expressa sempre emocionalment, m'agraden les coses sinceres i clares i certes, no de qui espera que diguin tal perquè la situació és tal, parlo molt més que els homes (topicazo a la vista) però acabo parlant poc de mi.
Fins aquí la masculinitat que hi ha en mi! Fins aviat!
És evident que som éssers socials, que necessitem uns estereotips per moure'ns amb més seguretat i per poder portar a terme una adaptació poc dolorosa al medi social. És per això que s'han creat als grans mites dicotomitzats entre masculins i femenis a l'estil "les dones ploren, són sensibles, els homes no ploren en públic" o altrement dit "entenen els mapes". D'aquest estil trobem grans clàssics "a totes les dones els hi agrada Hugh Grant i les pel·lícules on l'amor triomfa ensucradament" mentre els homes gaudeixen amb Rambo i amb el futbol que els hi dóna la possibilitat de mostrar la gran virilitat, d'altra banda ens demostra a nosaltres que s'ho agafen tan en serio que quan perd el seu equip el món és una gran merda (riu-te'n tu dels cicles menstruals). Les dones som més sensibles, empàtiques, disposades a ajudar, comunicatives, expressen millor els seus sentiments, es deixen ajudar i són sobretot afectuoses. De la mateixa manera que els homes són més forts (físicament), menys comunicatius, els hi costa expressar els seus sentiments però són més concisos en els seus pensaments, tendeixen a no parlar de les seves coses (els seus problemes són seus i punt i els han de solucionar ells), menys empàtics i més egoistes i no molt afectuosos (contacte físic).
Això compleix la llista dels tòpics més tòpics, els miraré de prop a mode autobiogràfic:
No suporto en Hugh Grant, un home que té els ulls tristons, que sempre dóna sensació de pena, que és un pelacanyes seductor i que no fa mai res però sempre li acaba anant tot com desitjava. No m'agrada gens! Sóc sensible, és clar que si, però no ho pregono als quatre vents perquè em sembla quelcom totalment interior, de fet, jo tinc la meva visió clara de la sensibilitat mentre que algú altre aquests aspectes li poden semblar vanalitats glaçades. No sóc comunicativa, sóc més de no dir res fins que és inevitable, les meves coses són totalment meves, els meus problemes són meus i la meva solució serà l'aplicada. Tot i millorar en la meva expressió sentimental (a base de tenir brots profunds i sobtats en el qual dic tot el que penso de cop...) no és aquella mena d'expressió tendra més aviat sembla que expliqui quin temps farà demà. Sóc empàtica, terriblement, però conec mil homes que ho són molt més que moltes dones, perquè no és aquella empatia de "ets la meva amiga he d'entendre't" sinó que normalment és d'aquella que entén els sentiments de la persona per sobre de tot i avalua el més mínim detall important sense judicis, sense culpables (per això els problemes de parella em costen, els trobo problemes d'un més un). No m'agraden les joies (prefereixo triar-me-les combinades amb la meva roba), no m'agraden les plantes (se'm moren), m'agrada anar al gimnàs i fer activitats de força (res de ioga, ho sento, necessito cremar). No m'agrada la gent que s'expressa sempre emocionalment, m'agraden les coses sinceres i clares i certes, no de qui espera que diguin tal perquè la situació és tal, parlo molt més que els homes (topicazo a la vista) però acabo parlant poc de mi.
Fins aquí la masculinitat que hi ha en mi! Fins aviat!
dimecres, 20 d’octubre del 2010
Sobre l'amor (o allò que ens mou)
Després de llegir "Cuatro amigos" de David Trueba, després d'observar una vegada més que un text ben escrit i certament proper pot remoure milions d'històries, arribar a raconets inesperats...Després de devorar les últimes pàgines i recórrer (com dir-ho...) l'historial amorós del protagonista...em vénen unes ganes sobtades de parlar sobre l'amor.
Pels que l'heu llegit (sé que sou molts i moltes) rememoreu aquell fragment on ens parla de totes i cada una de les seves històries i acaba pensant "per què ella no la puc oblidar?", quantes vegades heu sentit el mateix?
En tot cas, i per començar a fer honors al títol que porta aquesta entrada, quants tipus d'amor hi ha? Què és exactement l'amor? Què el diferencia d'altres sentiments com l'apreci o la química entre dues persones? O de l'amistat? Amb quantes persones heu topat en el vostre camí i us han deixat una empremta? Quantes de profundes? Quantes històries s'han materialitzat realment? Quantes n'heu imaginat? No és que jo pugui fer un historial llarguíssim però he viscut prou com per poder haver experimentat diverses relacions. Totes elles d'amor...deixem de pensar en l'amor dels rams de flors, de les trucades interminables, dels que sembla que mai puguin fer mal i hagin de durar per sempre.
Topar amb la persona en el moment més oportú si que seria la història de la meva vida. Topar amb la persona, topar-hi amb calma, endinsar-te (o intentar-ho) en el seu mapa cerebral i emocional, perdre-s'hi, descobrir un dia que t'ha engolit i tu l'has engolit a ell, construir un llaç durador i (aparentment) fort, acumular milions de records, de cançons, d'indrets i de lectures comunes i esperar a que passi la màgia i veure que no era qui buscaves (o qui t'havia de trobar), aquesta n'és una possibilitat perquè també pots topar fugaçment, devorar-vos ràpid com si el món s'acabés demà, no voler acumular records, no voler construir un llaç, oblidar els rams de flors i les cançons a l'orella, però perdre't igualment per les seves dreceres i deixar que es perdin per les teves, beure't fins l'última gota, exprimir-ho tot. I comprovar que no et porta enlloc. O també... topar amb algú que sense saber res de tu et mira diferent i l'acabes mirant diferent potser perquè tots necessitem alguna vegada ser admirats, desitjats, estimats. O voler que acabin amb la solitud freda de les teves quatre parets en un moment en què força i autoestima minven i t'agafaries a un ferro roent només per sentir calor i t'hi agafes. I després et lleves un dia amb una angoixa amarga i penses si realment no preferies les quatre parets i si aquella persona no preferia també les seves quatre parets i és el moment en què descobreixes que salvar-te només depèn de tu mateix i que el salvavides on et vas agafar era un miratge que tot i ser oportú no deixava de ser irreal. I s'acaba. I aquelles altres on tu ets l'admirador, el que treballa com una formiga i quan aconsegueix aquella proximitat anhelada creu haver obert la porta del setè cel però potser no comptava que aquell cel no era el seu.
I després de viure, de respirar, d'anhelar, de necessitar, d'odiar...allò que és l'amor, segueixo sense saber què és, sense qüestionar-me què era amor, què amistat, què química i impuls...Després de tot això, segueixo creient fermament que l'amor és allò que ho mou tot.
Pels que l'heu llegit (sé que sou molts i moltes) rememoreu aquell fragment on ens parla de totes i cada una de les seves històries i acaba pensant "per què ella no la puc oblidar?", quantes vegades heu sentit el mateix?
En tot cas, i per començar a fer honors al títol que porta aquesta entrada, quants tipus d'amor hi ha? Què és exactement l'amor? Què el diferencia d'altres sentiments com l'apreci o la química entre dues persones? O de l'amistat? Amb quantes persones heu topat en el vostre camí i us han deixat una empremta? Quantes de profundes? Quantes històries s'han materialitzat realment? Quantes n'heu imaginat? No és que jo pugui fer un historial llarguíssim però he viscut prou com per poder haver experimentat diverses relacions. Totes elles d'amor...deixem de pensar en l'amor dels rams de flors, de les trucades interminables, dels que sembla que mai puguin fer mal i hagin de durar per sempre.
Topar amb la persona en el moment més oportú si que seria la història de la meva vida. Topar amb la persona, topar-hi amb calma, endinsar-te (o intentar-ho) en el seu mapa cerebral i emocional, perdre-s'hi, descobrir un dia que t'ha engolit i tu l'has engolit a ell, construir un llaç durador i (aparentment) fort, acumular milions de records, de cançons, d'indrets i de lectures comunes i esperar a que passi la màgia i veure que no era qui buscaves (o qui t'havia de trobar), aquesta n'és una possibilitat perquè també pots topar fugaçment, devorar-vos ràpid com si el món s'acabés demà, no voler acumular records, no voler construir un llaç, oblidar els rams de flors i les cançons a l'orella, però perdre't igualment per les seves dreceres i deixar que es perdin per les teves, beure't fins l'última gota, exprimir-ho tot. I comprovar que no et porta enlloc. O també... topar amb algú que sense saber res de tu et mira diferent i l'acabes mirant diferent potser perquè tots necessitem alguna vegada ser admirats, desitjats, estimats. O voler que acabin amb la solitud freda de les teves quatre parets en un moment en què força i autoestima minven i t'agafaries a un ferro roent només per sentir calor i t'hi agafes. I després et lleves un dia amb una angoixa amarga i penses si realment no preferies les quatre parets i si aquella persona no preferia també les seves quatre parets i és el moment en què descobreixes que salvar-te només depèn de tu mateix i que el salvavides on et vas agafar era un miratge que tot i ser oportú no deixava de ser irreal. I s'acaba. I aquelles altres on tu ets l'admirador, el que treballa com una formiga i quan aconsegueix aquella proximitat anhelada creu haver obert la porta del setè cel però potser no comptava que aquell cel no era el seu.
I després de viure, de respirar, d'anhelar, de necessitar, d'odiar...allò que és l'amor, segueixo sense saber què és, sense qüestionar-me què era amor, què amistat, què química i impuls...Després de tot això, segueixo creient fermament que l'amor és allò que ho mou tot.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)