...Llibretes...

L'altre dia em vaig comprar una llibreta especial. Primerament perquè el disseny es diu "Guttenberg Bible" fet que remonta als orígens de la impremta, després perquè em vaig enamorar d'ella i per últim pel que hi vull escriure (és un propòsit com els d'any nou...a saber si d'aquí dos dies m'ha passat).

He tingut moltes llibretes: escolars, personals, laborals, de gargots, de dibuixos, de siluetes, de carbonet...(a magisteri et fan dibuixar esbossos...incomprensible ho sé). He decidit comprar-me una llibreta de la vida: sense pretensions, sense voler-hi escriure grans escrits que sempre esdevenen imperfectes i carregats de tatxades buscant un punt i final definitiu a unes paraules que ho diguin tot harmònicament  (missió impossible aquesta).

Què és doncs una llibreta de la vida? per mi (per algo és la meva llibreta on expressa la meva vida), començarà amb llistes. De què? dels llibres llegits, de les pel·lícules vistes (totes, les bones, les dolentes) i de grans moments (segur que hi surten concerts i d'altres moments d'oci). Què hi falta doncs? petites referències, petits descobriments, pensaments fugaços, frases que voldria haver subratllat dels llibres, que voldria haver escrit...el temps passa, el coneixement s'acumula: s'assenta o s'elimina. Sembla mentida que comenci a oblidar títols, arguments que un dia em van marcar i quan els busco s'esvaeix el camí per arribar-hi (inescrutables traçats memorístics...).

Què no hi haurà mai en una llibreta? Oblit...tot, absolutament tot el que vivim, el que sentim, escoltem, llegim...val la pena que segueixi vivint com a mínim en uns quants fulls d'una llibreta.

Tancar la porta...

M'agrada pensar que hi ha llocs que guarden bocins de la nostra essència entre les seves parets. Quan ets mestra i passes cinc hores cada dia amb les mateixes essències al final es crea una mena de vincle totalment especial i la classe com a espai físic reflexa la manera de ser i fer de cada un de nosaltres.

Quan els infants tanquen el seu curs i agafen les seves pertinences, l'endemà trobes una aula buida d'essències. Sense aquell caos, sense els racons preferits on acumular tresors, sense cap joguina de casa que volen compartir, sense sorolls, amb les cadires ben col·locades. Artificialitat...
I comences a recolllir fragments de moments que associes a objectes quotidians i sents com la classe és més gran, més freda i massa endreçada. I t'hi sents descaradament fora de lloc, mancada de sentit i significat. No saps perquè però esperes que tornin, que s'obri la porta i se senti el soroll de 50 sabates amb fam de coneixements, d'abraçades, de bronques i de límits.


Costa no enyorar-los, costa desprendre's d'aquella essència col·lectiva on tots i totes hi havíem dipositat el millor de nosaltres mateixos i en algun moment el pitjor, és clar. Costa desempallegar-se de l'únió perquè has dedicat tot el curs a intentar ser una mateixa barca on tots i totes hem d'estar damunt navegant i llençar-nos a recollir aquell que pendoleja pels extrems i penja d'un fil. Després d'efectuar un rescat sents un alleujament, un ja està, estem tots bé.

Costa deixar un espai on eres tu, on et deixaves anar, on l'objectiu era ensenyar a viure amb els altres però no renunciant a un mateix. Costa netejar les culpes de les errades, però també he cultivat el perdó i arriba el moment en què ells i elles m'han demanat que sigui igual amb ells/es i amb mi, per tant, m'han ensenyat a perdonar-me, a deixar-me equivocar, a rectificar, que és de savis. Diuen que tothom recull el que sembra...tinc la sensació que algú s'ha filtrat a plantar-me llavors perquè aquestes plantes també han crescut soles.
Ara toca deixar el jardí a un altre jardiner i esperar que tot allò que has volgut ensenyar es quedi un temps dins del seu cor.

Gràcies per tots els moments, els bons i els no tant bons.

Vetusta Morla (els indies estatals)

12 de Maig, Sala Razzmatazz, Barcelona. 21:30.

Després de força espera el sextet madrileny surt a l'escenari. Obren boca amb temes del nou CD fet que tot i a priori pugui semblar arriscat, el resultat va ser un públic captivat des de l'inici tot i no conèixer les cançons. Un inici calmat, amb una veu emotiva, entre continguda i emocionada se'ns va anar guanyant. De fet, no es va fer esperar l'aclamat Copenhague, una de les perles del grup, una balada amb totes les lletres, un himne a les fugides, a les emocions associades a les sortides i a les arribades (dejarse llevar suena demasiado bien...jugar al azar nunca saber dónde puedes terminar o empezar).

Esdevé la primera simbiosi entre públic i grup, com compartir la pell. Calmen els ànims amb uns quants temes nous més i seguidament em ve el record al cap de l'èxtasi col·lectiu, de la pujada de decíbels, d'adrenalina i de tempartatura de la sala, tant d'ells com nostre, amb un Valiente entregat a parts iguals cantat des de dins, entre l'estómac i el cor, entre el cervell i el torrent emocional imparable (a veces no soy yo, busco un disfraz mejor, bailando hasta el apagón).

A partir d'aquell moment només hi havia una ànima: volàtil, alegra, trista, angoixada, feliç. Un viatge per les incomptables formes de l'esperit i essència humana.

Un grup del qual destacaria sobretot el seu directe: potent, preciós i cuidat. Especialment la llum, un treball de molta qualitat, una unió perfecte amb el missatge que donava la lletra i la vibració de la música. Uns músics que es nota que fa anys que treballen plegats perquè interactuen amb una unanimitat brutal. Felicitats!

Nada (Janne Teller)

"Nada importa. Hace mucho que lo sé. Así que no merece la pena hacer nada. Eso acabo de descubrirlo".

Així comença aquesta novel·la-conte. Un adolescent decideix un dia deixar d'anar a l'escola i enfilar-se a una prunera a passar la seva existència. Des de l'arbre escup discursos nihilistes i llença prunes a qui se l'escolti. Pierre Anthon exhibeix des de l'arbre aquella veueta desinflada que tots tenim a dins, aquells pensaments que amaguem per poder sobreviure en un món que hom denomina lliure mentre s'apreta més les pròpies cadenes que l'esdevenir adult porta incorporades.

Davant de l'acció del noi la resta de companys es reuneixen per trobar una solució que faci callar els discursos de Pierre Anthon i el faci baixar de l'arbre. Decideixen crear un altar de "significat" on tots i totes  han d'aportar quelcom significatiu per demostrar al company com va d'errat amb els seus discursos sobre la nul·la significativitat de l'existència. Allò que sembla bonic, carregat de significat compartit, es converteix en una lluita de poders, amb una demanda cada cop major, a una força de grup que degenera en perversió, sacrilegi, profanació i d'altres terrors.

Una novel·la que expressa amb claredat i contundència la força del grup, del nom del grup, de la pertinença. Una novel·la plena de preguntes sense solució, un reflex a l'essència humana, a la lluita entre nihilisme i existencialisme, entre la bondat humanitzada i la petitesa de l'ésser. Un relat per qui tingui ganes de qüestionar-se, de treure a la llum el Pierre Anthon que tots portem a dins i d'endinsar-se en la barbàrie humana que pot degenerar d'una primer bona intenció...Una novel·la sobre el sentit de la vida.

Manel (del costumisme a la trascendentalitat)

L'Atlàntida, Vic, 20:30 hores.

Les cortines tupides s'obrem acompassadament i apareixen ells quatre. Ens saluden, ens expliquen l'anterior concert a Vic, una breu pinzellada al passat i comencen. Enceten aquest temps compartit amb El Miquel i L'olga tornen, tema amb regust a guateque, engrescador i desenfadat, particularment el considero dels fluixets però no va ser un mal inici. Després ens regalen una versió relentitzada d'aquell mític Pla quinquenal, seguit d'un Boomerang espectacularment ben arrenjat per causar una ràpida descarrega d'adrenalina de bon rotllo.

El fil conductor de tot el concert és una història de fantasia al voltant de la suposada edat real d'un dels components (brutal algun gag). Manel demostren ser músics de dalt a baix i amb aquest segon CD transmeten suspicàcia, perícia i professionalitat. Un segon CD a cavall de seguir la quotidianitat iniciada amb el seu primer treball combinada amb una expansiva visió de les diferents etapes de la vida amb regust a frase trascendental però molt lluny de ser un mer eslògan.

Personalment tenia molta curiositat per escoltar en directe el segon treball, per veure com encabien en 4 instruments una orquestra de vents i corda i menys ukelele. El resultat és un arrenjament polit i amplificat. Vam recordar temes com Al mar, Dona estrangera (gràcies), Ai Dolors, el crit a l'esperança de Captatio Benevolentiae (ens ensortim) i aquella versió de Common people (Pulp) tan ben aconseguida. Ens van regalar un esperat Aniversari molt màgic i el preciós Benvolgut (la més recomanable) on va quedar patent la química entre el quartet i el públic.

Una posada en escena molt recomenable. Unes gairebé de dues hores de música emocionants, canviants...de la rialla a la nostàlgia, de la disbauxa a la profunditat.

Tu vida en 65'

Com passa sovint amb el cinema català (o espanyol o no sé com catalogar una pel·lícula de Maria Ripoll, rodada a barcelona però parlada en castellà...), hi ha pel·lícules que quan es van estrenar no van tenir (que jo recordi) el ressò que mereixen.

Tu vida en 65 minutos recull l'essència de l'amistat, l'amor i la mort. Crea un triangle emocionant al voltant d'aquests tres conceptes, d'aquests tres constructes vitals que esdevenen (al meu entendre) el motor de tot. Amb un principi trivial com és una tarda de diumenge qualsevol ens endinsa en el poder de les casualitats. De les casualitats enllaçades, potents, reveladores i que desemboquen amb un seguit d'experiències fortuïtes que canvien el rumb de la vida. Amb la rentadora com a metàfora ens desxifra els grans misteris de la vida.

Com tot el que destil·la Albert Espinosa ens parla amb un humor i un sarcasme brutals per tocar temes crus. La mort mirada des de davant, tractada sense por, sense traïció, sense despreciar-ne ni un minuciós detall. L'amor...esdevé tan estrany, tan...no sé, m'agradaria que jutgéssiu vosaltres mateixos què es fa per amor i què no...i l'amistat, els tres amics, les seves visions, les confessions amagades que surten a la llum.

Un film que o t'apassiona o l'odies per cursi i simplista. Espero que en les paraules anteriors i trobeu la passió, perquè, sens dubte, hi ha un conjunt de sentiments que es desprenen que porto enganxats a la pell des del dia que la vaig veure.

L'home que pinta quadres

Passejant a prop d'un pont hi ha un pintor. Immòbil, expectant, observador, captivador. Traça unes línies i s'atura, davant de l'obra sembla que si li apareguin un grapat de dubtes, "com seguir?".

El pinzell se l'hi ha encallat en un punt tens, en aquell punt on en pot sorgir un paisatge tocant la perfecció, un paisatge evocador, realista, encisador. O bé es pot convertir en un tros de tela a abandonar a la seva sort per imperfecte, per irreal. A la mirada del pintor es percep el pànic callat de fer una traçada errònia, el pànic d'endinsar-se en un camí d'espines (sense roses).

Tot i l'espurna inquieta que resideix en els seus ulls observar un pintor quiet davant de la seva obra gairebé sempre esdevé harmoniós, en pau. Ens apropem a la seva figura prou com per poder veure'ns atrapats en una mirada espurnejant, crua i dura. Allò que ens semblava harmoniós des de la llunyania ens inquieta quan en podem admirar els minuciosos detalls que una simple mirada atenta revela.

I de cop som nosaltres els que restem immòbils, expectants, tensos, observadors d'un pinzell que s'ha aturat traçant un punt a l'aire. Hipotitzem sobre la quietud del pintor, sobre el seus dubtes o la seva perduda calma. Ens imaginem diverses possibilitat; què l'ha sacsejat? què hi veu que li ha desinflat l'autoconfiança en si mateix? on ha errat? pensa en l'obra? és pel quadre aquesta quietud o és per la pròpia vida que l'ha atrapat i ni el seu talent més preuat aconsegueix evadir-lo?

No sabem que és l'últim quadre que pintarà. No sabem que el seu cervell ha deixat progressivament d'administrar dopamina a les seves neurones. Ell ha estat espectador d'un conjunt de canvis propis que avui el fan vacil·lar davant la seva ja sabuda última obra. En un període més o menys breu la seva postura corporal deixarà de ser estable, els reflexes involuntaris aniran en augment i no voldrà agafar cap pinzell perquè les seves mans tenyiran la tela sense l'autorització del seu cervell, de la seva voluntat.

De sobte, ens relaxem. Els ulls espurnegen amb una claredat propera a la felicitat. El pinzell recau sobre el quadre amb un moviment segur i enèrgic. El segueixen un seguit de traços que semblem espontanis però que són llargament meditats, que semblen sense esforç però que realment guarden tota una estratègia per fotografiar amb el pinzell un pont meravellós.

El pintor s'aixeca, s'allunya, s'apropa, sense treure els  ulls del quadre. S'aplaudeix a si mateix. Acabem pensant que és un personatge sense vergonya, un bohemi que s'autovenera. Som injustos, terriblement injustos, no sabem que és l'última passa que culmina un camí de pintor que li ha costat tota la vida. Tot i així, ens podem quedar tranquils, la malaltia de Parkinson convertirà en el nostre pintor en un magnífic orador. Ha perdut la facultat que més apreciava: la precisió dels seus dits. Ha descobert que la sensibilitat també pot sortir en forma de paraules.