Evocacions (petits instants entre bris de llums i pols d'ombres)

Els sentits són un món fascinant. Combinen un univers de sensacions molt ampli que va des de la felicitat a l'esgarrifança passant pel fastig i la tristesa. Sovint, les olors ens evoquen a temps remots, ens fan paladejar altre cop algun moment intens, altament vital, marcat en un punt molt precís a la nostra trajectòria. Ens remunten a les arrels, a la infantesa, a tots aquells records que hem anat construint, perquè senyors la memòria és altament plàstica i modificable fet que acaba convertint els records amb empremtes personals, amb sensacions d'aquell moment i el record esdevé amb una llum diferent, amb un so més o menys intens segons el que evoca, gairebé els podem observar amb una banda sonora que hem anat escollint a mesura que anem vivint.



Quan vaig estudiar la memòria des d'una vessant objectiva (Vegeu: Psicologia de l'atenció i la memòria) se'm van despertar sensacions estranys cap aquesta, gairebé emocions que fluctuaven entre l'amor i l'odi. Per què us preguntareu. Bàsicament perquè una persona altament analítica i força observadora i a sobre apassionada per allò que estudia, es troba un dia plantejant-se que ha construït tot allò que recorda i que li agradaria molt recordar les coses tal com són. En un primer instant vaig pensar això, perquè en un inici tendeixo irremeiablement a tenir una visió científica del món, a contemplar-lo amb variables manipulatives i controlades i a excloure'n les estranyes. Què passa en un segon moment? Que surt l'Anna sensible, connectada al món, que observa la grandesa del que és estrany i indesxifrable, que al final és el que li dóna el toc a la vida. En tercer i últim moment, es presenta una combinatòria de les dues Annes, és a dir, aquella que es planteja fer experiments manipulant records (no rieu, que una investigadora va fer creure a un 68% dels subjectes que de petits s'havien perdut en un centre comercial, cosa que mai va succeir) i d'altra banda, sent que ha d'escriure o dibuixar o fer quelcom amb la màgia de l'ésser humà i la seva ment que fins i tot la seva memòria és intel•ligent i posa molta llum als moments pletòrics i tenyeix de foscor aquells més durs, com si d'un cineasta es tractés.

Sobre la fortalesa (pensaments, distorsions...al voltant del concepte)

Com molts dels conceptes/continguts/constructes presents en l'ahir, l'avui i el demà de la nostra vida, reuneixen un univers simbòlic més o menys personal de significats, atribucions, especificitats que van de la mà del propi concepte en si, convertint-lo en una visió subjectiva (evidentment modulada per un univers cultural i social).

Podria teoritzar molt sobre les múltiples atribucions que he observat que se li fa a un terme com "fortalesa" des de la lingüística, a la psicologia i la sociologia, però això no és un tractat científic ni sóc especialista en res prou concret que legitimi el que pugui dir.

Què queda doncs? Fer un gir de 180º sobre la meva experiència relacionada amb aquest concepte, sobre l'evolució, l'atribució i el pes que té sobre la pròpia conducta i la interpretacíó de l'aliena.

Tinc la sensació (com em passaria amb molts conceptes) que el que jo sento, penso, actuo al voltant de la fortalesa ha anat evolucionant moltíssim al llarg de la meva existència (i ho seguirà fent) i alhora veig una clara ambigüitat sobre què en podia pensar en uns primers temps, sobre el llegat social, cultural i familiar que ens deixen al nèixer al voltant d'un fenomen abstracte i sociocultural.
Sovint penso que per mi ha sigut fonamental plantejar-me què n'opinava sobre, què significava aquesta parauleta per mi, què volia dir, què feia en nom de "ser forta", qui ho era més que jo i qui creia que ho era menys. Primer de tot, sóc tossuda i perseverant de mena. En la seva essència més pura la fortalesa seria no deixar-se vèncer mai, sense excuses (sempre es pot fer quelcom, sempre es pot fer millor). Aquesta visió topa amb alguns inconvenients perquè alhora hem d'aprendre a deixar-nos vèncer algun cop per sortir-ne més ben parats, per descansar, per observar si canalitzem bé les nostres energies o si estem portant a terme una lluita perjudicial per un mateix i amb un benefici dubtós cap a algú forà.
En aquest punt encetem el primer duel...és més fort doncs qui sap acceptar que s'ha confós de lluita? qui sap dir "fins aquí"? qui s'ensurt amb menys ferides, menys seqüeles, més fort en definitiva? I el combat s'enceta i la por a deixar de ser el que consideraves fort i convertir-te en un feble i el replantejament de "potser feble ho eres abans". Si guanya el replantejament, si guanya qui decideix tenir cura d'un mateix, ser objectiu (amb la mesura del possible), ens trobem davant d'un canvi de paradigma on la intel·ligència i la fortalesa són allò que fa tria el millor moment per abandonar. Però la perseverància i la constància no ho posen fàcil...quan és aquest moment? es nota? hi ha un senyal que diu "et felicito fill"? No, almenys en mi no.

Tot i així, adoptes un nou concepte de fortalesa menys massoquista, més humà, més compassiu, gairebé cristià. Però et sents feble. Però tens l'avantatge que els replantejaments existencials els comences a dominar i que has sabut destriar el que era bo i no ho era tant de la primera teoria. Ara arriba l'hora de barrejar, d'honrar la perseverança i la constància, però reconèixer-les com a defecte quan es disparen. I alhora acceptar el perdó, la redempció, l'abandonament d'un objectiu quan t'està fent mal i no associar-ho a feblesa.

I és que senyores i senyors, Aristòtil ja ho deia: La virtut es troba en el terme mig.

...Tardor...

M'agrada la tardor. Suposo que el fet d'haver nascut en aquesta estació i d'alguna manera saber que la natura aporta un sens fi de moviments vitals i energètics, fa que li tingui un especial apreci.

La tardor, aquella mort pintada de colors, esclatant de formes i de moviments. L'instant precis en què les fulles fan una metamorfosi cap a perdre la vida, desconnectar-se de la seva font vital i caure empesa pel vent sota les nostres sabates. Els crepuscles rojos que comencen arribar a abans i aquelles albades que comencen a dilatar-se. El canvi d'hora, un dels dos moments a l'any en què ens veiem obligats a reprogramar-nos, a acostumar-nos amb 24 hores de diferència a perdre o guanyar una hora.

Època de refredats, de canvis, de bioritmes variables, de malestar...de tornar a començar. Diuen que a la tardor és un bon moment per morir...reivindico que sigui un molt bon moment per néixer entre colors que esclaten quan moren.

...Llibretes...

L'altre dia em vaig comprar una llibreta especial. Primerament perquè el disseny es diu "Guttenberg Bible" fet que remonta als orígens de la impremta, després perquè em vaig enamorar d'ella i per últim pel que hi vull escriure (és un propòsit com els d'any nou...a saber si d'aquí dos dies m'ha passat).

He tingut moltes llibretes: escolars, personals, laborals, de gargots, de dibuixos, de siluetes, de carbonet...(a magisteri et fan dibuixar esbossos...incomprensible ho sé). He decidit comprar-me una llibreta de la vida: sense pretensions, sense voler-hi escriure grans escrits que sempre esdevenen imperfectes i carregats de tatxades buscant un punt i final definitiu a unes paraules que ho diguin tot harmònicament  (missió impossible aquesta).

Què és doncs una llibreta de la vida? per mi (per algo és la meva llibreta on expressa la meva vida), començarà amb llistes. De què? dels llibres llegits, de les pel·lícules vistes (totes, les bones, les dolentes) i de grans moments (segur que hi surten concerts i d'altres moments d'oci). Què hi falta doncs? petites referències, petits descobriments, pensaments fugaços, frases que voldria haver subratllat dels llibres, que voldria haver escrit...el temps passa, el coneixement s'acumula: s'assenta o s'elimina. Sembla mentida que comenci a oblidar títols, arguments que un dia em van marcar i quan els busco s'esvaeix el camí per arribar-hi (inescrutables traçats memorístics...).

Què no hi haurà mai en una llibreta? Oblit...tot, absolutament tot el que vivim, el que sentim, escoltem, llegim...val la pena que segueixi vivint com a mínim en uns quants fulls d'una llibreta.

Tancar la porta...

M'agrada pensar que hi ha llocs que guarden bocins de la nostra essència entre les seves parets. Quan ets mestra i passes cinc hores cada dia amb les mateixes essències al final es crea una mena de vincle totalment especial i la classe com a espai físic reflexa la manera de ser i fer de cada un de nosaltres.

Quan els infants tanquen el seu curs i agafen les seves pertinences, l'endemà trobes una aula buida d'essències. Sense aquell caos, sense els racons preferits on acumular tresors, sense cap joguina de casa que volen compartir, sense sorolls, amb les cadires ben col·locades. Artificialitat...
I comences a recolllir fragments de moments que associes a objectes quotidians i sents com la classe és més gran, més freda i massa endreçada. I t'hi sents descaradament fora de lloc, mancada de sentit i significat. No saps perquè però esperes que tornin, que s'obri la porta i se senti el soroll de 50 sabates amb fam de coneixements, d'abraçades, de bronques i de límits.


Costa no enyorar-los, costa desprendre's d'aquella essència col·lectiva on tots i totes hi havíem dipositat el millor de nosaltres mateixos i en algun moment el pitjor, és clar. Costa desempallegar-se de l'únió perquè has dedicat tot el curs a intentar ser una mateixa barca on tots i totes hem d'estar damunt navegant i llençar-nos a recollir aquell que pendoleja pels extrems i penja d'un fil. Després d'efectuar un rescat sents un alleujament, un ja està, estem tots bé.

Costa deixar un espai on eres tu, on et deixaves anar, on l'objectiu era ensenyar a viure amb els altres però no renunciant a un mateix. Costa netejar les culpes de les errades, però també he cultivat el perdó i arriba el moment en què ells i elles m'han demanat que sigui igual amb ells/es i amb mi, per tant, m'han ensenyat a perdonar-me, a deixar-me equivocar, a rectificar, que és de savis. Diuen que tothom recull el que sembra...tinc la sensació que algú s'ha filtrat a plantar-me llavors perquè aquestes plantes també han crescut soles.
Ara toca deixar el jardí a un altre jardiner i esperar que tot allò que has volgut ensenyar es quedi un temps dins del seu cor.

Gràcies per tots els moments, els bons i els no tant bons.

Vetusta Morla (els indies estatals)

12 de Maig, Sala Razzmatazz, Barcelona. 21:30.

Després de força espera el sextet madrileny surt a l'escenari. Obren boca amb temes del nou CD fet que tot i a priori pugui semblar arriscat, el resultat va ser un públic captivat des de l'inici tot i no conèixer les cançons. Un inici calmat, amb una veu emotiva, entre continguda i emocionada se'ns va anar guanyant. De fet, no es va fer esperar l'aclamat Copenhague, una de les perles del grup, una balada amb totes les lletres, un himne a les fugides, a les emocions associades a les sortides i a les arribades (dejarse llevar suena demasiado bien...jugar al azar nunca saber dónde puedes terminar o empezar).

Esdevé la primera simbiosi entre públic i grup, com compartir la pell. Calmen els ànims amb uns quants temes nous més i seguidament em ve el record al cap de l'èxtasi col·lectiu, de la pujada de decíbels, d'adrenalina i de tempartatura de la sala, tant d'ells com nostre, amb un Valiente entregat a parts iguals cantat des de dins, entre l'estómac i el cor, entre el cervell i el torrent emocional imparable (a veces no soy yo, busco un disfraz mejor, bailando hasta el apagón).

A partir d'aquell moment només hi havia una ànima: volàtil, alegra, trista, angoixada, feliç. Un viatge per les incomptables formes de l'esperit i essència humana.

Un grup del qual destacaria sobretot el seu directe: potent, preciós i cuidat. Especialment la llum, un treball de molta qualitat, una unió perfecte amb el missatge que donava la lletra i la vibració de la música. Uns músics que es nota que fa anys que treballen plegats perquè interactuen amb una unanimitat brutal. Felicitats!

Nada (Janne Teller)

"Nada importa. Hace mucho que lo sé. Así que no merece la pena hacer nada. Eso acabo de descubrirlo".

Així comença aquesta novel·la-conte. Un adolescent decideix un dia deixar d'anar a l'escola i enfilar-se a una prunera a passar la seva existència. Des de l'arbre escup discursos nihilistes i llença prunes a qui se l'escolti. Pierre Anthon exhibeix des de l'arbre aquella veueta desinflada que tots tenim a dins, aquells pensaments que amaguem per poder sobreviure en un món que hom denomina lliure mentre s'apreta més les pròpies cadenes que l'esdevenir adult porta incorporades.

Davant de l'acció del noi la resta de companys es reuneixen per trobar una solució que faci callar els discursos de Pierre Anthon i el faci baixar de l'arbre. Decideixen crear un altar de "significat" on tots i totes  han d'aportar quelcom significatiu per demostrar al company com va d'errat amb els seus discursos sobre la nul·la significativitat de l'existència. Allò que sembla bonic, carregat de significat compartit, es converteix en una lluita de poders, amb una demanda cada cop major, a una força de grup que degenera en perversió, sacrilegi, profanació i d'altres terrors.

Una novel·la que expressa amb claredat i contundència la força del grup, del nom del grup, de la pertinença. Una novel·la plena de preguntes sense solució, un reflex a l'essència humana, a la lluita entre nihilisme i existencialisme, entre la bondat humanitzada i la petitesa de l'ésser. Un relat per qui tingui ganes de qüestionar-se, de treure a la llum el Pierre Anthon que tots portem a dins i d'endinsar-se en la barbàrie humana que pot degenerar d'una primer bona intenció...Una novel·la sobre el sentit de la vida.