Love of lesbian...

Sala Pasternak, Vic. 23:50 hores...comença la funció!

Personalment, ahir Love of lesbian es va guanyar un record entranyable dins la meva memòria. El record d'una nit gèlida caldejada amb bona música en directe digne de tenir dues hores els pèls de punta!

Van fer el millor inici que jo podia demanar; primera cançó el mític Allí dónde solíamos gritar i seguit d'un meravellós Un día en el parque. Inici calmat però prou vibrant com per poder anticipar les properes hores. Love of lesbian no toca ni una cançó igual que com la va gravar...en concert posen a les teves oïdes un ventall de sonoritats, uns acabaments de frase (musical, és clar) clarament modificats però tant ben encaixats com els originals. Emanitzen la vetllada amb un humor poc refinat, amb atrezzo estrafoliari i amb bromes molt actuals (van nombrar el nostre polític més famós...vigatà, clar). El concert en conjunt mantenia el mateix dinamisme que una sola cançó: inici musical i a ritme calmat, pujada de decíbels i d'intensitat en les paraules, manteniment d'aquest clímax i baixada d'energia just al final per deixar-te amb regust a pujada d'adrenalina i dopamina.

Ja veieu...van ser una de les dues millors hores de música en directe de la meva vida. Cal dir també que les paraules esmentades són pronunciades des d'una fan que volia veure love of lesbian gairebé com una necessitat vital, cal dir també que amb unes expectatives tant altes han aconseguit superar-les amb nota. Als qui no els coneixeu, no us els perdeu a l'Spotify o al seu myspace (les dues cançons citades en aquesta entrada són brutals...)

I que no s'acabi la funció...!

Un nou any...

I de nou, encetem un nou any...amb aquest primer dia de sonoritat especial 1.1.11! Un dia començat amb posar-se unes ulleres de plàstic de la bossa del cotilló i llençar serpentines dins d'una llar plàcida. Ha seguit amb una lluita de globus de colors amb una criatura preciosa i una companyia que tinc sovint i que és sempre massa agradable, quan no hi és, es nota aquell buit (gràcies, per ser-hi sempre...) i seguida d'una ruta per la ciutat amb destí però alhora sense.

Després amb una bona dormida, de les plàcides i tranquil·les, de les necessàries en èpoques de vacances, aquelles èpoques destinades a recuperar un alè que no semblava perdut però que ho era. S'ha llevat en un dia una mica gris, amb un aire fred però agradable, però gris. No sé perquè però asseguda a una parada d'autobús m'ha semblat en un d'aquells dies que Barcelona em sembla grisa, com perduda, estranya...però familiar.

Un viatge en tren i era a casa on m'esperava aquella coseta dolça que ja somriu quan em veu i li diuen "mira, la tieta!"...i enceto aquest any on sobretot vull veure't crèixer. I seguir sentint que els i les alumnes en alguns moments són com una gran família on tothom aprèn, on ens il·lusionem i ens desencisem, on es plora, es riu, on hi ha vida, quanta vida! I combatre l'estrès diari, sempre amb el cap ple de coses pendents...Però tinc un nou truc, agafar un full i dividir-lo en quatre parts: urgents i importants, urgents i no importants, poc urgents i importants, poc urgents i no importants. A veure com anirà aquesta nova estratègia.

És fàcil desitjar...però em quedaré amb uns desitjos no molt grans però si molt importants. Compartir de nou sopars amb bona companyia sempre únics, sempre especials, sempre amb anècdotes. Estimar la feina, vivenciar-la. Conèixer-me més, explorar-me sense prejudicis. Conèixer els altres a través d'escoltar-los activament i evidentment lliure de prejudicis. Abraçar molt, moltíssim. Donar el que pugui i reservar-me el que em cal per estar bé. Somriure i riure. Cantar. Descobrir cançons, anar a concerts. Fer cafès interminables, trobar moment per les llàgrimes que no volen sortir però que són convenients. Passejar, respirar...viure.

Semblen vanalitats, però costen. Desitjo que els vostres petits-grans desitjos es compleixin!

Felicíssim 2011!

Les vigílies de Nadal

Em negava rotundament a parlar de feina però algun dia havia d'arribar aquest moment. El Nadal és il·lusió pels infants, també és histèria, inpaciència i manca d'autocontrol. Just quan el seu sistema nerviós es dispersa és quan s'ha de fer més feina de concentració, quan s'han de tancar coses, fer àlbums i pintar postals. Per molt que t'agradi el Nadal l'acabes odiant. Sembla que facin una regressió tant gran com quan els hi neix un germà o germana. Quan havies aconseguit amb temps i esforç establir certes pautes de convivència comencen a comportar-se com a l'inici del curs, com quan tornen d'unes vacances massa llargues. I el mestre/a per molt calmat que sigui perd els nervis per la pressió temporal, perquè al final tot sembla apuntar al fet que arriba el moment que t'avaluen públicament què has treballat i com ho has fet. No poden avaluar quins coneixements ímplicits has donat, quin grau d'amor els hi has intentat transmetre ni si et tenen confiança. Avaluen si la postal és maco, si l'àlbum està endreçat i és polit...però pensem-hi, tenen 5 anys i cada un és d'una manera i dóna importància a certes coses...pensem una mica, cal tenir 24 postals precioses, iguals, clavades, ben fetes? sí o no? Potser perquè em decanto cap al no que crec que tot el que és seu ha de ser un reflex de com són, de qui són ara i que les tasques que fan han de millorar a partir d'un punt de partida. Em nego a que tothom ho tingui tot perfecte perquè ningú ho és. 

I si, sóc la típica mestra que parla baix, explica històries i intenta sorprendre (ho intenta, només, però val la pena) i si faig fitxes però com a resultat de quelcom experimentat abans, comentat, debatut. Quan els petits i petites et diuen que per què crides tant últimament no hem de comportar-nos com si anéssim a dir "i què? aquí mano jo!" sinó observant si tenen raó o et fan xantatge. Descobrir que tenen la raó és bastant trist però dóna la oportunitat a la calma, a la paciència i a la no pressió. Al fi i al cap, mai sé si n'aprenc molt més jo d'ells o ells de mi. Tot i que aquest pas aprendré massa a establir límits que els hi toquen a la família i a aguantar rebequeries de supermercat que a mi no em toquen.

Tot i els dies que em fan passar, com de pesats arriben a estar, d'insuportables i desobedients...segueixo pensant que val la pena haver-los conegut (i procuro recordar-me en tots els moments que els faria fora de la meva vida).

Bon Nadal ;) (una mica avançat però no tinc ni idea de quan tornaré a actualitzar)

Sobre el temps (i d'altres històries)

En posar nom a l'entrada he pensat que sonava terriblement trascendental. Doncs no. No pretenc parlar del pas del temps, segurament aquest concepte ja surt reflectit en d'altres entrades i implícit a gairebé tot el que escric.

Parlaré del temps atmosfèric, sense isobàres i d'altres iso que no sabria interpretar. Simplement del temps. Som 1 de Desembre, fa un fred que glaça les venes i ja es comença a respirar l'aire nadalenc (gairebé a hiperventilar de fet, no cal tanta decoració des de mig novembre...). Així doncs, ens trobem en aquell temps tan màgic i tan meravellós on la classe està infectada de virus i gastem uns 5 paquets de kleenex el dia. En aquell temps que s'acosta un nen o nena i el veus com a virus potencial. Tot i així, a mi ja tant me fa que se m'apropin. Estic tan refredada com ells, potser més, la meva veu és de camioner (ei nena, et porto?), sempre tinc fred i la roba no se m'eixuga. Referent a l'últim tema, viure en un pis petit, amb terrassa gegant, balcó per estendre la roba, un pis maco, acollidor...On està la merda, doncs? (al pur estil Lily de Cómo conocí a vuestra madre) Doncs que poses una rentadora, l'estens a l'estimat balcó i al cap de tres dies no està seca. I pensareu home Anna estén-la a dins no? Doncs pis petit vol dir petit, ara mateix està estesa a la cuina-menjador-sala d'estudi-biblioteca-lloc d'esbarjo. I està ben agombolada per dos mini-radiadors (tot aquí va en sintonia al mini-espai que tenim) i acompanyada de pregàries que proclamen la seva sequedat.

Potser és el refredat que em fa dir bestieses i ser totalment dualista-bipolar. Tot i que la roba no se m'eixugui, que els nens siguin un niu de bacteris, que se'm talli la pell de les mans, que surti de l'escola i sembli fosc...m'agrada l'hivern. M'agrada que es condensi l'alè, anar amb gorro, bufanda, entrar a un lloc i dir "Oh però que bé s'hi està", gaudir dels cafès i els tes calentonets com mai, sortir al carrer i passejar...Sentir fred, m'agrada sentir fred, notar com l'aire et traspassa, exhalar fortament i notar els pulmons patir fred, m'agrada, oh si, m'agrada. Així doncs, oblidem totes les queixes anteriors...i a gaudir dels plaers que acompanyen als moments més freds de l'any.

I si, aquesta entrada va poc en sintonia a les que la precedeixen, però en fi, un refredat gegant el pot tenir tothom (i les seves divagacions, també) ;)

...La mecànica del cor...

Mentre estic escrivint aquest post està sonant la veu de l'autor, fet no gaire freqüent, poques vegades un novelista és també músic i menys que colabori amb Olivia Ruiz.

En fi, La mecànica del cor de Mathias Malzieu és una petita perleta, una petita obra d'art difícil de catalogar. Com diu a la contraportada, la mecànica del cor és un conte per nens i nenes grans. És un conte, això si, amb menys de 200 pàgines et permet submergir-te en un món realment ric, ple d'incerteses, amb punts surrealistes excepcionals, veritats com temples narrades amb frases curtes dignes de ser cèlebres. Una perla que et transporta totalment cap a l'ambient creat, que es recrea a l'interior del lector d'una manera fulgurant. I és per nens grans, i tant! Una història de vida entre prostitutes i rodamóns ha de ser per nens i nenes grans. No avançaré res més, només el recomanaré per la seva brevetat, per l'absorció que provoca, perquè per molt que en algun punt diguis "no és possible!", a la pàgina següent hi trobes una frase que mai hauries sabut com explicar i l'autor ho aconsegueix.

I si us plau, escolteu també el CD, no es tracte només d'una novel·la curta...es tracte d'una història amb vida pròpia.

Gaudiu-lo!

El llibre el podeu trobar en català, castellà i francés. El CD el podeu trobar a l'spotify cercant pel nom Dionysos. (La cançó Flamme a lunettes amb Olivia Ruiz, és genial)

L'estrès (o la patologia d'esverar-se)

Hi ha diversos períodes en la vida en els quals es manifesta l'estrès. En una mateix persona les manifestacions poden ser diferents, algunes recurrents, d'altres totalment aïllades en una situació concreta. A vegades l'estrès comporto una descàrrega d'adrenalina que porta a mostrar una certa hiperactivitat, tant física com i/o mental. Persones que parlen ràpid, es mouen ràpid i acaben estressant al seu entorn i provoquen que es manifestin grans temptacions de ruixar-les amb litres de til·la. N'hi ha d'altres que davant l'estrès viuen una inatenció latent. Tenen molta feina, tota damunt la taula apunt, però es dediquen a endreçar l'habitació amb una minuciositat colossal o a buscar vídeos friquis al youtube amb la finalitat de relaxar-se una mica abans de fer la feina; la inatenció evidentment la mostren davant la tasca que han de fer perquè estan sumament atents en la recerca de fricades d'ultima generació.

N'hi ha d'altres que són reconeguts per una serenitat alarmant. Aquelles persones que creus que mai han perdut la calma, fins que la perden...i de quina manera! Simulen tenir un control que han perdut fins que al final després de tanta negació davant el desbordament, l'assumeixen. Després mostren conductes totalment ineficients i repetitives al voltant de "no puc, no tinc temps real, no ho sé fer, no m'ensortiré". Ni tan sols busquen un moment de calma i d'agafar aire, ni sortir a córrer o a passejar ni a fer un cafè, no. Són els eterns massoques que tot i que es disparin els mil mecanismes d'alerta dins el seu sistema nerviós central decideixen seguir allà fins a fer el balancí o fins a adormir-se davant la feina.

També hi ha els que aguanten i aguanten fins que pronuncien física i/o verbalment allò de "a la merda tot, ho deixo i se me'n refoten les conseqüències". Després d'aquesta precipitació trobem dos perfils: els que després es caguen amb tot i sobretot amb ells mateixos i voldrien obrir-se el cap contra una paret i finalment acaben intentant millorar la situació i si no es pot començar de nou el mateix o aquells altres que tot i impulsivament accepten la decisió i les conseqüències i veuen claríssim que un canvi a la vida els hi convenia i a vegades l'encerten i d'altres tornen a equivocar-se, en tot cas, mereixen la meva admiració.

No em dedicaré a explicar les múltiples conseqüències patològiques que deriven de la patologia d'esverar-se en tinc prou amb haver de conèixer-les jo i tenir en el moment de l'estrès, l'estrès pròpiament dit i el pes de les conseqüències sobre les espatlles!

Sumar dies...

A petició d'una companya (i com a regal) parlaré del pas dels anys. Com es viu aquest transcurs diari culminat amb celebració d'un any a l'altre? Fer anys, podria ser sens dubte un moment oportú per valorar-nos, valorar el nostre entorn, valorar guanys i pèrdues...fer un cop d'ull a la vida, al camí, a tot allò que ens ha portat en aquest punt on som ara. Atentament, calmadament intentar sortir de la nostra perspectiva i valorar-ho com quelcom global. El nostre camí és únic, les nostres decisions també. Podria ser un bon moment, just després de bufar les espelmes, pensar-hi. Endinsar-nos cap a l'entrellat de camins que podríem haver agafat, contemplar-los tots sense idealitzar ni destruir, però sabent que només són camins hipotètics que mai sabrem on ens haurien portat.

Després, agafar aire, treure el millor somriure i contemplar el camí real. Valorar-lo en una perspectiva pura, nostra, pròpia, essencial. No treure-li mèrits, no restar esgarrapades. Seria un bon moment per acceptar aquells errors que considerem imperdonables i que en cada cicle de 365-366 dies acumulen una frustració innecessària, ens hem equivocat i què? És que no n'hem après res? Hem d'aprendre a agrair a les errades un aprenentatge que ens serà gratificant.

Respirem un cop més (1...2...3). És moment de felicitar-nos per tot allò que hem fet bé, per com ens hem ajudat a nosaltres i als altres, pel temps que ens dediquem, pels llibres que hem devorat i ens han permès somiar, pels somnis desperts que no pretenem materialitzar perquè els somnis, somnis són. Mirem les petjades que hem deixat a la sorra, aquelles que instants després s'emporta al mar però que hi van ser i que deixen empremta. Repetim-nos que som únics, acceptem els nostres petits desastres, les nostres manies i els nostres defectes, però també cal, començar a veure que les coses les podem canviar. Sentim un poder a les nostres mans...aprofitem-ho! Posem-nos objectius reals, plaents, quelcom d'assequible. I posem-nos en marxa perquè demà començarà un nou cicle de 365 dies per davant fins la propera bufada d'espelmes i en aquell instant que és igual a l'actual ens encantarà veure que aquell camí nostre ha avançat, que tot i la vida i les seves desgràcies hem fet de la nostra el nostre propi camí de roses.

Perquè al final...la vida és el que es fa amb el que es té. Fem-ho bé!