...La mecànica del cor...

Mentre estic escrivint aquest post està sonant la veu de l'autor, fet no gaire freqüent, poques vegades un novelista és també músic i menys que colabori amb Olivia Ruiz.

En fi, La mecànica del cor de Mathias Malzieu és una petita perleta, una petita obra d'art difícil de catalogar. Com diu a la contraportada, la mecànica del cor és un conte per nens i nenes grans. És un conte, això si, amb menys de 200 pàgines et permet submergir-te en un món realment ric, ple d'incerteses, amb punts surrealistes excepcionals, veritats com temples narrades amb frases curtes dignes de ser cèlebres. Una perla que et transporta totalment cap a l'ambient creat, que es recrea a l'interior del lector d'una manera fulgurant. I és per nens grans, i tant! Una història de vida entre prostitutes i rodamóns ha de ser per nens i nenes grans. No avançaré res més, només el recomanaré per la seva brevetat, per l'absorció que provoca, perquè per molt que en algun punt diguis "no és possible!", a la pàgina següent hi trobes una frase que mai hauries sabut com explicar i l'autor ho aconsegueix.

I si us plau, escolteu també el CD, no es tracte només d'una novel·la curta...es tracte d'una història amb vida pròpia.

Gaudiu-lo!

El llibre el podeu trobar en català, castellà i francés. El CD el podeu trobar a l'spotify cercant pel nom Dionysos. (La cançó Flamme a lunettes amb Olivia Ruiz, és genial)

L'estrès (o la patologia d'esverar-se)

Hi ha diversos períodes en la vida en els quals es manifesta l'estrès. En una mateix persona les manifestacions poden ser diferents, algunes recurrents, d'altres totalment aïllades en una situació concreta. A vegades l'estrès comporto una descàrrega d'adrenalina que porta a mostrar una certa hiperactivitat, tant física com i/o mental. Persones que parlen ràpid, es mouen ràpid i acaben estressant al seu entorn i provoquen que es manifestin grans temptacions de ruixar-les amb litres de til·la. N'hi ha d'altres que davant l'estrès viuen una inatenció latent. Tenen molta feina, tota damunt la taula apunt, però es dediquen a endreçar l'habitació amb una minuciositat colossal o a buscar vídeos friquis al youtube amb la finalitat de relaxar-se una mica abans de fer la feina; la inatenció evidentment la mostren davant la tasca que han de fer perquè estan sumament atents en la recerca de fricades d'ultima generació.

N'hi ha d'altres que són reconeguts per una serenitat alarmant. Aquelles persones que creus que mai han perdut la calma, fins que la perden...i de quina manera! Simulen tenir un control que han perdut fins que al final després de tanta negació davant el desbordament, l'assumeixen. Després mostren conductes totalment ineficients i repetitives al voltant de "no puc, no tinc temps real, no ho sé fer, no m'ensortiré". Ni tan sols busquen un moment de calma i d'agafar aire, ni sortir a córrer o a passejar ni a fer un cafè, no. Són els eterns massoques que tot i que es disparin els mil mecanismes d'alerta dins el seu sistema nerviós central decideixen seguir allà fins a fer el balancí o fins a adormir-se davant la feina.

També hi ha els que aguanten i aguanten fins que pronuncien física i/o verbalment allò de "a la merda tot, ho deixo i se me'n refoten les conseqüències". Després d'aquesta precipitació trobem dos perfils: els que després es caguen amb tot i sobretot amb ells mateixos i voldrien obrir-se el cap contra una paret i finalment acaben intentant millorar la situació i si no es pot començar de nou el mateix o aquells altres que tot i impulsivament accepten la decisió i les conseqüències i veuen claríssim que un canvi a la vida els hi convenia i a vegades l'encerten i d'altres tornen a equivocar-se, en tot cas, mereixen la meva admiració.

No em dedicaré a explicar les múltiples conseqüències patològiques que deriven de la patologia d'esverar-se en tinc prou amb haver de conèixer-les jo i tenir en el moment de l'estrès, l'estrès pròpiament dit i el pes de les conseqüències sobre les espatlles!