dissabte, 9 d’abril de 2011

Manel (del costumisme a la trascendentalitat)



L'Atlàntida, Vic, 20:30 hores.

Les cortines tupides s'obrem acompassadament i apareixen ells quatre. Ens saluden, ens expliquen l'anterior concert a Vic, una breu pinzellada al passat i comencen. Enceten aquest temps compartit amb El Miquel i L'olga tornen, tema amb regust a guateque, engrescador i desenfadat, particularment el considero dels fluixets però no va ser un mal inici. Després ens regalen una versió relentitzada d'aquell mític Pla quinquenal, seguit d'un Boomerang espectacularment ben arrenjat per causar una ràpida descarrega d'adrenalina de bon rotllo.

El fil conductor de tot el concert és una història de fantasia al voltant de la suposada edat real d'un dels components (brutal algun gag). Manel demostren ser músics de dalt a baix i amb aquest segon CD transmeten suspicàcia, perícia i professionalitat. Un segon CD a cavall de seguir la quotidianitat iniciada amb el seu primer treball combinada amb una expansiva visió de les diferents etapes de la vida amb regust a frase trascendental però molt lluny de ser un mer eslògan.

Personalment tenia molta curiositat per escoltar en directe el segon treball, per veure com encabien en 4 instruments una orquestra de vents i corda i menys ukelele. El resultat és un arrenjament polit i amplificat. Vam recordar temes com Al mar, Dona estrangera (gràcies), Ai Dolors, el crit a l'esperança de Captatio Benevolentiae (ens ensortim) i aquella versió de Common people (Pulp) tan ben aconseguida. Ens van regalar un esperat Aniversari molt màgic i el preciós Benvolgut (la més recomanable) on va quedar patent la química entre el quartet i el públic.

Una posada en escena molt recomenable. Unes gairebé de dues hores de música emocionants, canviants...de la rialla a la nostàlgia, de la disbauxa a la profunditat.

dimarts, 5 d’abril de 2011

Tu vida en 65'


Com passa sovint amb el cinema català (o espanyol o no sé com catalogar una pel·lícula de Maria Ripoll, rodada a barcelona però parlada en castellà...), hi ha pel·lícules que quan es van estrenar no van tenir (que jo recordi) el ressò que mereixen.

Tu vida en 65 minutos recull l'essència de l'amistat, l'amor i la mort. Crea un triangle emocionant al voltant d'aquests tres conceptes, d'aquests tres constructes vitals que esdevenen (al meu entendre) el motor de tot. Amb un principi trivial com és una tarda de diumenge qualsevol ens endinsa en el poder de les casualitats. De les casualitats enllaçades, potents, reveladores i que desemboquen amb un seguit d'experiències fortuïtes que canvien el rumb de la vida. Amb la rentadora com a metàfora ens desxifra els grans misteris de la vida.

Com tot el que destil·la Albert Espinosa ens parla amb un humor i un sarcasme brutals per tocar temes crus. La mort mirada des de davant, tractada sense por, sense traïció, sense despreciar-ne ni un minuciós detall. L'amor...esdevé tan estrany, tan...no sé, m'agradaria que jutgéssiu vosaltres mateixos què es fa per amor i què no...i l'amistat, els tres amics, les seves visions, les confessions amagades que surten a la llum.

Un film que o t'apassiona o l'odies per cursi i simplista. Espero que en les paraules anteriors i trobeu la passió, perquè, sens dubte, hi ha un conjunt de sentiments que es desprenen que porto enganxats a la pell des del dia que la vaig veure.