dissabte, 25 de juny de 2011

Tancar la porta...

M'agrada pensar que hi ha llocs que guarden bocins de la nostra essència entre les seves parets. Quan ets mestra i passes cinc hores cada dia amb les mateixes essències al final es crea una mena de vincle totalment especial i la classe com a espai físic reflexa la manera de ser i fer de cada un de nosaltres.

Quan els infants tanquen el seu curs i agafen les seves pertinences, l'endemà trobes una aula buida d'essències. Sense aquell caos, sense els racons preferits on acumular tresors, sense cap joguina de casa que volen compartir, sense sorolls, amb les cadires ben col·locades. Artificialitat...
I comences a recolllir fragments de moments que associes a objectes quotidians i sents com la classe és més gran, més freda i massa endreçada. I t'hi sents descaradament fora de lloc, mancada de sentit i significat. No saps perquè però esperes que tornin, que s'obri la porta i se senti el soroll de 50 sabates amb fam de coneixements, d'abraçades, de bronques i de límits.


Costa no enyorar-los, costa desprendre's d'aquella essència col·lectiva on tots i totes hi havíem dipositat el millor de nosaltres mateixos i en algun moment el pitjor, és clar. Costa desempallegar-se de l'únió perquè has dedicat tot el curs a intentar ser una mateixa barca on tots i totes hem d'estar damunt navegant i llençar-nos a recollir aquell que pendoleja pels extrems i penja d'un fil. Després d'efectuar un rescat sents un alleujament, un ja està, estem tots bé.

Costa deixar un espai on eres tu, on et deixaves anar, on l'objectiu era ensenyar a viure amb els altres però no renunciant a un mateix. Costa netejar les culpes de les errades, però també he cultivat el perdó i arriba el moment en què ells i elles m'han demanat que sigui igual amb ells/es i amb mi, per tant, m'han ensenyat a perdonar-me, a deixar-me equivocar, a rectificar, que és de savis. Diuen que tothom recull el que sembra...tinc la sensació que algú s'ha filtrat a plantar-me llavors perquè aquestes plantes també han crescut soles.
Ara toca deixar el jardí a un altre jardiner i esperar que tot allò que has volgut ensenyar es quedi un temps dins del seu cor.

Gràcies per tots els moments, els bons i els no tant bons.