Sobre la vida (i els riscos d'aquesta)

Els i les que em coneixeu prou bé, sabeu que de tant en tant (per no dir, massa sovint) m'entren unes ganes irrefrenables de teoritzar al voltant del món, de la vida, de mi, dels altres, de la política, de l'educació...de pràcticament tot allò que em pot motivar. I també sabeu que quan això passa començo a construir teories, a defensar-les, a refrendar-les (gairebé).

Avui toca la vida. Què és la vida? és aquella trajectòria vital que es podria descriure com un parèntesi temporal entre un res (l'anterior) i un altre res (el posterior)? és el pòsit que deixes? és el que deixes als altres? és l'essència viscuda? els moments quotidians? és l'energia despresa? és un conjunt de records? Sincerament, crec que és tot això i molt més.

Però...què és viure? Tots i totes sabem que és molt més que fer funcionar tots els mecanismes fisiològics i cognitius. Sabem que entre viure bé i malviure hi ha una línia fineta i subtil, fàcilment saltable però difícil de tornar a canviar de camí. Tothom conviu amb una sèrie d'impediments, d'empremtes que són impossibles d'esborrar, que modulen allò que rebem, que ho defineixen, que ens empenyen a viure així o aixà.

Si parlo de la vida, també de parlar de la por. Humilment crec que tots/es en tenim i que amb el temps la llista de pors va in crescendo, però que alhora si ho intentem podem tornar-nos més impermeables a aquesta sensació i podem separar-la més de les nostres decisions i de les nostres angoixes. En una societat on conviure amb la incertesa és clau voler tenir el control sobre tot és altament difícil i causant pors i pànics i de pedretes diàries al nostre camí en les quals no podem deixar d'ensopegar.

Potser, avui per avui, la meva trajectòria amb les meves mogudes, els meus pànics, les meves pors terribles, les meves pauses al camí degut als bloquejos i una maleta molt farcida d'experiències. Potser tot això avui em fa pensar que la vida és un risc que cal córrer del tot, fins al final. Que intentar viure sense riscos és viure a mitges i que viure a mitges potser també és viure protegit però no és la vida que vull per mi.

No cregueu que arribar fins aquí ha sigut fàcil i com una il·luminació divina. Què va! Si he arribat fins aquí és sobretot gràcies a tots i totes que actueu d'interlocutors, que regaleu la vostra visió, que feu plantejar la pròpia i que viviu la vostra vida gairebé sempre com voleu vivir-la.

P.D: La vida és ara.

...Tardor...

M'agrada la tardor. Suposo que el fet d'haver nascut en aquesta estació i d'alguna manera saber que la natura aporta un sens fi de moviments vitals i energètics, fa que li tingui un especial apreci.

La tardor, aquella mort pintada de colors, esclatant de formes i de moviments. L'instant precis en què les fulles fan una metamorfosi cap a perdre la vida, desconnectar-se de la seva font vital i caure empesa pel vent sota les nostres sabates. Els crepuscles rojos que comencen arribar a abans i aquelles albades que comencen a dilatar-se. El canvi d'hora, un dels dos moments a l'any en què ens veiem obligats a reprogramar-nos, a acostumar-nos amb 24 hores de diferència a perdre o guanyar una hora.

Època de refredats, de canvis, de bioritmes variables, de malestar...de tornar a començar. Diuen que a la tardor és un bon moment per morir...reivindico que sigui un molt bon moment per néixer entre colors que esclaten quan moren.

La noia que mira el mar

A la platja hi ha una noia. És hivern, hi ha poca gent i el dia li sembla gris i pesant. Li pesa a les espatlles aquesta tarda de diumenge, li pesa la solitud, el passat, les seves passes i la seva identitat.

La noia que mira el mar vol alleugerir-se i volar. Per això ha caminat una hora a pas tranquil i en silenci, per això no porta res a les butxaques que la lligui al món. Vol sentir-se sola...no, vol sentir-se acompanyada d'ella mateixa. Ha pensat en asseure's davant la platja i només mirar. No sap deixar de pensar, no sap deixar de teoritzar, de cobrir els seus ulls d'hipòtesis, d'escoltar paraules i notes, de llegir frases, però avui vol dirigir el seu pensament cap al blanc, cap al buit. I ha escollit la platja grisa d'un dia gris i fred per connectar amb el seu món interior, aquell món lluny del pensament.

S'asseu i observa. Gairebé no hi ha ningú en un dia com aquest passejant per la sorra. Es concentra en no pensar, en defugir tota via irracional, però fracassa. Agafa aire, tanca els ulls, el deixa...inspira, expira. La humitat de la sorra li travessa l'esquena com un llam glaçat. El fred la fa sentir viva però percep quelcom mort dins de la seva ànima. S'ha dedicat a cultivar tant la seva raó que ha deixat la cura de l'ànima a la deriva.

La noia que mira el mar busca la seva ànima tot pensant que allò que hom anomena ànima és la matèria gris cerebral. S'enriu un moment d'aquest fugaç pensament i decideix retrobar algun poeta que li expliqui que l'ànima és molt més que matèria que precisament l'ànima és allò totalment immaterial que cap líquid intravenós pot curar ni restaurar. Alhora l'ànima està en continu moviment totalment imperceptible als sentits i a la llum. No busca un poeta, busca un filòsof. S'endinsa en el seu arxiu mental anomenat filosofia i no hi troba la teoria adequada per aquest moment. Sap però no sap o no pot saber que no hi ha teories.

La noia que mira el mar i se sent trista només vol sentir. Obre els ulls i es mira les mans i els peus. Tanca els ulls i observa el conjunt de decisions que l'han portat aquí obviant tot l'atzar que la vida conté.

La noia que mira el mar separa les seves decisions de la seva essència. Però no troba l'essència, no troba allò que la fa diferent a la resta que ha près les mateixes decisions i que és totalment diferent a ella mateixa i es pregunta un tímid "qui sóc sense tot el que he decidit? qui sóc sense la meva professió, sense el meu pensament sense allò que he fet?".

La noia que mira el mar finalment descobreix que la seva essència és qui l'ha llevat avui i li ha dit agafa aire i passeja i asseu-te davant la platja freda i grisa. Descobreix que la seva essència és aquesta estampa d'hivern húmida, freda i pesant. I somriu.

Un nou any...

I de nou, encetem un nou any...amb aquest primer dia de sonoritat especial 1.1.11! Un dia començat amb posar-se unes ulleres de plàstic de la bossa del cotilló i llençar serpentines dins d'una llar plàcida. Ha seguit amb una lluita de globus de colors amb una criatura preciosa i una companyia que tinc sovint i que és sempre massa agradable, quan no hi és, es nota aquell buit (gràcies, per ser-hi sempre...) i seguida d'una ruta per la ciutat amb destí però alhora sense.

Després amb una bona dormida, de les plàcides i tranquil·les, de les necessàries en èpoques de vacances, aquelles èpoques destinades a recuperar un alè que no semblava perdut però que ho era. S'ha llevat en un dia una mica gris, amb un aire fred però agradable, però gris. No sé perquè però asseguda a una parada d'autobús m'ha semblat en un d'aquells dies que Barcelona em sembla grisa, com perduda, estranya...però familiar.

Un viatge en tren i era a casa on m'esperava aquella coseta dolça que ja somriu quan em veu i li diuen "mira, la tieta!"...i enceto aquest any on sobretot vull veure't crèixer. I seguir sentint que els i les alumnes en alguns moments són com una gran família on tothom aprèn, on ens il·lusionem i ens desencisem, on es plora, es riu, on hi ha vida, quanta vida! I combatre l'estrès diari, sempre amb el cap ple de coses pendents...Però tinc un nou truc, agafar un full i dividir-lo en quatre parts: urgents i importants, urgents i no importants, poc urgents i importants, poc urgents i no importants. A veure com anirà aquesta nova estratègia.

És fàcil desitjar...però em quedaré amb uns desitjos no molt grans però si molt importants. Compartir de nou sopars amb bona companyia sempre únics, sempre especials, sempre amb anècdotes. Estimar la feina, vivenciar-la. Conèixer-me més, explorar-me sense prejudicis. Conèixer els altres a través d'escoltar-los activament i evidentment lliure de prejudicis. Abraçar molt, moltíssim. Donar el que pugui i reservar-me el que em cal per estar bé. Somriure i riure. Cantar. Descobrir cançons, anar a concerts. Fer cafès interminables, trobar moment per les llàgrimes que no volen sortir però que són convenients. Passejar, respirar...viure.

Semblen vanalitats, però costen. Desitjo que els vostres petits-grans desitjos es compleixin!

Felicíssim 2011!

Sobre el temps (i d'altres històries)

En posar nom a l'entrada he pensat que sonava terriblement trascendental. Doncs no. No pretenc parlar del pas del temps, segurament aquest concepte ja surt reflectit en d'altres entrades i implícit a gairebé tot el que escric.

Parlaré del temps atmosfèric, sense isobàres i d'altres iso que no sabria interpretar. Simplement del temps. Som 1 de Desembre, fa un fred que glaça les venes i ja es comença a respirar l'aire nadalenc (gairebé a hiperventilar de fet, no cal tanta decoració des de mig novembre...). Així doncs, ens trobem en aquell temps tan màgic i tan meravellós on la classe està infectada de virus i gastem uns 5 paquets de kleenex el dia. En aquell temps que s'acosta un nen o nena i el veus com a virus potencial. Tot i així, a mi ja tant me fa que se m'apropin. Estic tan refredada com ells, potser més, la meva veu és de camioner (ei nena, et porto?), sempre tinc fred i la roba no se m'eixuga. Referent a l'últim tema, viure en un pis petit, amb terrassa gegant, balcó per estendre la roba, un pis maco, acollidor...On està la merda, doncs? (al pur estil Lily de Cómo conocí a vuestra madre) Doncs que poses una rentadora, l'estens a l'estimat balcó i al cap de tres dies no està seca. I pensareu home Anna estén-la a dins no? Doncs pis petit vol dir petit, ara mateix està estesa a la cuina-menjador-sala d'estudi-biblioteca-lloc d'esbarjo. I està ben agombolada per dos mini-radiadors (tot aquí va en sintonia al mini-espai que tenim) i acompanyada de pregàries que proclamen la seva sequedat.

Potser és el refredat que em fa dir bestieses i ser totalment dualista-bipolar. Tot i que la roba no se m'eixugui, que els nens siguin un niu de bacteris, que se'm talli la pell de les mans, que surti de l'escola i sembli fosc...m'agrada l'hivern. M'agrada que es condensi l'alè, anar amb gorro, bufanda, entrar a un lloc i dir "Oh però que bé s'hi està", gaudir dels cafès i els tes calentonets com mai, sortir al carrer i passejar...Sentir fred, m'agrada sentir fred, notar com l'aire et traspassa, exhalar fortament i notar els pulmons patir fred, m'agrada, oh si, m'agrada. Així doncs, oblidem totes les queixes anteriors...i a gaudir dels plaers que acompanyen als moments més freds de l'any.

I si, aquesta entrada va poc en sintonia a les que la precedeixen, però en fi, un refredat gegant el pot tenir tothom (i les seves divagacions, també) ;)

L'estrès (o la patologia d'esverar-se)

Hi ha diversos períodes en la vida en els quals es manifesta l'estrès. En una mateix persona les manifestacions poden ser diferents, algunes recurrents, d'altres totalment aïllades en una situació concreta. A vegades l'estrès comporto una descàrrega d'adrenalina que porta a mostrar una certa hiperactivitat, tant física com i/o mental. Persones que parlen ràpid, es mouen ràpid i acaben estressant al seu entorn i provoquen que es manifestin grans temptacions de ruixar-les amb litres de til·la. N'hi ha d'altres que davant l'estrès viuen una inatenció latent. Tenen molta feina, tota damunt la taula apunt, però es dediquen a endreçar l'habitació amb una minuciositat colossal o a buscar vídeos friquis al youtube amb la finalitat de relaxar-se una mica abans de fer la feina; la inatenció evidentment la mostren davant la tasca que han de fer perquè estan sumament atents en la recerca de fricades d'ultima generació.

N'hi ha d'altres que són reconeguts per una serenitat alarmant. Aquelles persones que creus que mai han perdut la calma, fins que la perden...i de quina manera! Simulen tenir un control que han perdut fins que al final després de tanta negació davant el desbordament, l'assumeixen. Després mostren conductes totalment ineficients i repetitives al voltant de "no puc, no tinc temps real, no ho sé fer, no m'ensortiré". Ni tan sols busquen un moment de calma i d'agafar aire, ni sortir a córrer o a passejar ni a fer un cafè, no. Són els eterns massoques que tot i que es disparin els mil mecanismes d'alerta dins el seu sistema nerviós central decideixen seguir allà fins a fer el balancí o fins a adormir-se davant la feina.

També hi ha els que aguanten i aguanten fins que pronuncien física i/o verbalment allò de "a la merda tot, ho deixo i se me'n refoten les conseqüències". Després d'aquesta precipitació trobem dos perfils: els que després es caguen amb tot i sobretot amb ells mateixos i voldrien obrir-se el cap contra una paret i finalment acaben intentant millorar la situació i si no es pot començar de nou el mateix o aquells altres que tot i impulsivament accepten la decisió i les conseqüències i veuen claríssim que un canvi a la vida els hi convenia i a vegades l'encerten i d'altres tornen a equivocar-se, en tot cas, mereixen la meva admiració.

No em dedicaré a explicar les múltiples conseqüències patològiques que deriven de la patologia d'esverar-se en tinc prou amb haver de conèixer-les jo i tenir en el moment de l'estrès, l'estrès pròpiament dit i el pes de les conseqüències sobre les espatlles!

Sobre l'home que porto a dins...

Després de parlar a mode de conversa paranoidal (cosa que faig sovint) i de diagnosticar amb una companya de fatigues (i de cafès i pelis i tardes dissabte al bar de sempre...) la masculinitat que portem dins...intentaré esbossar-ne algunes idees:

És evident que som éssers socials, que necessitem uns estereotips per moure'ns amb més seguretat i per poder portar a terme una adaptació poc dolorosa al medi social. És per això que s'han creat als grans mites dicotomitzats entre masculins i femenis a l'estil "les dones ploren, són sensibles, els homes no ploren en públic" o altrement dit "entenen els mapes". D'aquest estil trobem grans clàssics "a totes les dones els hi agrada Hugh Grant i les pel·lícules on l'amor triomfa ensucradament" mentre els homes gaudeixen amb Rambo i amb el futbol que els hi dóna la possibilitat de mostrar la gran virilitat, d'altra banda ens demostra a nosaltres que s'ho agafen tan en serio que quan perd el seu equip el món és una gran merda (riu-te'n tu dels cicles menstruals). Les dones som més sensibles, empàtiques, disposades a ajudar, comunicatives, expressen millor els seus sentiments, es deixen ajudar i són sobretot afectuoses. De la mateixa manera que els homes són més forts (físicament), menys comunicatius, els hi costa expressar els seus sentiments però són més concisos en els seus pensaments, tendeixen a no parlar de les seves coses (els seus problemes són seus i punt i els han de solucionar ells), menys empàtics i més egoistes i no molt afectuosos (contacte físic).

Això compleix la llista dels tòpics més tòpics, els miraré de prop a mode autobiogràfic:


No suporto en Hugh Grant, un home que té els ulls tristons, que sempre dóna sensació de pena, que és un pelacanyes seductor i que no fa mai res però sempre li acaba anant tot com desitjava. No m'agrada gens! Sóc sensible, és clar que si, però no ho pregono als quatre vents perquè em sembla quelcom totalment interior, de fet, jo tinc la meva visió clara de la sensibilitat mentre que algú altre aquests aspectes li poden semblar vanalitats glaçades. No sóc comunicativa, sóc més de no dir res fins que és inevitable, les meves coses són totalment meves, els meus problemes són meus i la meva solució serà l'aplicada. Tot i millorar en la meva expressió sentimental (a base de tenir brots profunds i sobtats en el qual dic tot el que penso de cop...) no és aquella mena d'expressió tendra més aviat sembla que expliqui quin temps farà demà. Sóc empàtica, terriblement, però conec mil homes que ho són molt més que moltes dones, perquè no és aquella empatia de "ets la meva amiga he d'entendre't" sinó que normalment és d'aquella que entén els sentiments de la persona per sobre de tot i avalua el més mínim detall important sense judicis, sense culpables (per això els problemes de parella em costen, els trobo problemes d'un més un). No m'agraden les joies (prefereixo triar-me-les combinades amb la meva roba), no m'agraden les plantes (se'm moren), m'agrada anar al gimnàs i fer activitats de força (res de ioga, ho sento, necessito cremar). No m'agrada la gent que s'expressa sempre emocionalment, m'agraden les coses sinceres i clares i certes, no de qui espera que diguin tal perquè la situació és tal, parlo molt més que els homes (topicazo a la vista) però acabo parlant poc de mi.

Fins aquí la masculinitat que hi ha en mi! Fins aviat!