diumenge, 5 de febrer de 2012

Sobre la vida (i els riscos d'aquesta)

Els i les que em coneixeu prou bé, sabeu que de tant en tant (per no dir, massa sovint) m'entren unes ganes irrefrenables de teoritzar al voltant del món, de la vida, de mi, dels altres, de la política, de l'educació...de pràcticament tot allò que em pot motivar. I també sabeu que quan això passa començo a construir teories, a defensar-les, a refrendar-les (gairebé).

Avui toca la vida. Què és la vida? és aquella trajectòria vital que es podria descriure com un parèntesi temporal entre un res (l'anterior) i un altre res (el posterior)? és el pòsit que deixes? és el que deixes als altres? és l'essència viscuda? els moments quotidians? és l'energia despresa? és un conjunt de records? Sincerament, crec que és tot això i molt més.

Però...què és viure? Tots i totes sabem que és molt més que fer funcionar tots els mecanismes fisiològics i cognitius. Sabem que entre viure bé i malviure hi ha una línia fineta i subtil, fàcilment saltable però difícil de tornar a canviar de camí. Tothom conviu amb una sèrie d'impediments, d'empremtes que són impossibles d'esborrar, que modulen allò que rebem, que ho defineixen, que ens empenyen a viure així o aixà.

Si parlo de la vida, també de parlar de la por. Humilment crec que tots/es en tenim i que amb el temps la llista de pors va in crescendo, però que alhora si ho intentem podem tornar-nos més impermeables a aquesta sensació i podem separar-la més de les nostres decisions i de les nostres angoixes. En una societat on conviure amb la incertesa és clau voler tenir el control sobre tot és altament difícil i causant pors i pànics i de pedretes diàries al nostre camí en les quals no podem deixar d'ensopegar.

Potser, avui per avui, la meva trajectòria amb les meves mogudes, els meus pànics, les meves pors terribles, les meves pauses al camí degut als bloquejos i una maleta molt farcida d'experiències. Potser tot això avui em fa pensar que la vida és un risc que cal córrer del tot, fins al final. Que intentar viure sense riscos és viure a mitges i que viure a mitges potser també és viure protegit però no és la vida que vull per mi.

No cregueu que arribar fins aquí ha sigut fàcil i com una il·luminació divina. Què va! Si he arribat fins aquí és sobretot gràcies a tots i totes que actueu d'interlocutors, que regaleu la vostra visió, que feu plantejar la pròpia i que viviu la vostra vida gairebé sempre com voleu vivir-la.

P.D: La vida és ara.

divendres, 6 de gener de 2012

Canviar de via, d'any...

Sovint fem un paral·lelisme típic però poètic al voltant de la vida com un trajecte o un viatge. Prefereixo pensar que la vida és un conjunt de trajectes, de viatges, d'estacions d'hivern i d'estiu, de parades obligatòries, de rodes punxades i de viatges ràpids. De canvis de via, de direcció, de marxes enrera i passes endavant tot saltant-se parades.

Aquests trajectes no els farem sols, a voltes si, d'altres no. Ens agradarà tenir un company o companya a prop però també ens agradarà que ens deixin viatjar sols en un vagó mentre contemplem com el paisatge va canviant.

Ara que canviem l'any, que passa un d'aquells moments màgics (similar el del bufar les espelmes any rera any) en el qual valorem on som? com hi hem arribat? hem de canviar algun vagó? de marxar cap alguna altra direcció o saltar-nos alguna parada? Ara que fem aquest pas màgic a les 12 de la nit i els plantejaments es posen davant dels nostres ulls i valorem cada passa...ara que aquest moment arriba, sento que aquest 2011 ha sigut un any de lluites, de camins replantejats, de marxes enrera per redireccionar-se, per ser més ferma, més forta. Ara que s'ha acabat aquest any puc imaginar-me el vinent, fer el que sigui a les meves mans per construir-me un camí... però sempre, sempre, comptar amb la vida, amb les sorpreses que ens depara. Acceptar que som un conjunt de vivències i deixar de compartimentar, de classificar...som fets d'una sola peça si pateix una part, pateix l'ésser sencer de la mateixa manera que si ens sentim tranquils i satisfets ens hi sentirem de dalt a baix.

Ara que la vida em premia amb un nou membre a la família (que em converteix en retieta), amb un altre habitant al tren, espero ensenyar-te que aquest conjunt de trajectes, amb els seus accidents, les seves retirades i els paisatges erms, és la cosa que val més la pena del món.