diumenge, 5 de febrer de 2012

Sobre la vida (i els riscos d'aquesta)

Els i les que em coneixeu prou bé, sabeu que de tant en tant (per no dir, massa sovint) m'entren unes ganes irrefrenables de teoritzar al voltant del món, de la vida, de mi, dels altres, de la política, de l'educació...de pràcticament tot allò que em pot motivar. I també sabeu que quan això passa començo a construir teories, a defensar-les, a refrendar-les (gairebé).

Avui toca la vida. Què és la vida? és aquella trajectòria vital que es podria descriure com un parèntesi temporal entre un res (l'anterior) i un altre res (el posterior)? és el pòsit que deixes? és el que deixes als altres? és l'essència viscuda? els moments quotidians? és l'energia despresa? és un conjunt de records? Sincerament, crec que és tot això i molt més.

Però...què és viure? Tots i totes sabem que és molt més que fer funcionar tots els mecanismes fisiològics i cognitius. Sabem que entre viure bé i malviure hi ha una línia fineta i subtil, fàcilment saltable però difícil de tornar a canviar de camí. Tothom conviu amb una sèrie d'impediments, d'empremtes que són impossibles d'esborrar, que modulen allò que rebem, que ho defineixen, que ens empenyen a viure així o aixà.

Si parlo de la vida, també de parlar de la por. Humilment crec que tots/es en tenim i que amb el temps la llista de pors va in crescendo, però que alhora si ho intentem podem tornar-nos més impermeables a aquesta sensació i podem separar-la més de les nostres decisions i de les nostres angoixes. En una societat on conviure amb la incertesa és clau voler tenir el control sobre tot és altament difícil i causant pors i pànics i de pedretes diàries al nostre camí en les quals no podem deixar d'ensopegar.

Potser, avui per avui, la meva trajectòria amb les meves mogudes, els meus pànics, les meves pors terribles, les meves pauses al camí degut als bloquejos i una maleta molt farcida d'experiències. Potser tot això avui em fa pensar que la vida és un risc que cal córrer del tot, fins al final. Que intentar viure sense riscos és viure a mitges i que viure a mitges potser també és viure protegit però no és la vida que vull per mi.

No cregueu que arribar fins aquí ha sigut fàcil i com una il·luminació divina. Què va! Si he arribat fins aquí és sobretot gràcies a tots i totes que actueu d'interlocutors, que regaleu la vostra visió, que feu plantejar la pròpia i que viviu la vostra vida gairebé sempre com voleu vivir-la.

P.D: La vida és ara.

divendres, 6 de gener de 2012

Canviar de via, d'any...

Sovint fem un paral·lelisme típic però poètic al voltant de la vida com un trajecte o un viatge. Prefereixo pensar que la vida és un conjunt de trajectes, de viatges, d'estacions d'hivern i d'estiu, de parades obligatòries, de rodes punxades i de viatges ràpids. De canvis de via, de direcció, de marxes enrera i passes endavant tot saltant-se parades.

Aquests trajectes no els farem sols, a voltes si, d'altres no. Ens agradarà tenir un company o companya a prop però també ens agradarà que ens deixin viatjar sols en un vagó mentre contemplem com el paisatge va canviant.

Ara que canviem l'any, que passa un d'aquells moments màgics (similar el del bufar les espelmes any rera any) en el qual valorem on som? com hi hem arribat? hem de canviar algun vagó? de marxar cap alguna altra direcció o saltar-nos alguna parada? Ara que fem aquest pas màgic a les 12 de la nit i els plantejaments es posen davant dels nostres ulls i valorem cada passa...ara que aquest moment arriba, sento que aquest 2011 ha sigut un any de lluites, de camins replantejats, de marxes enrera per redireccionar-se, per ser més ferma, més forta. Ara que s'ha acabat aquest any puc imaginar-me el vinent, fer el que sigui a les meves mans per construir-me un camí... però sempre, sempre, comptar amb la vida, amb les sorpreses que ens depara. Acceptar que som un conjunt de vivències i deixar de compartimentar, de classificar...som fets d'una sola peça si pateix una part, pateix l'ésser sencer de la mateixa manera que si ens sentim tranquils i satisfets ens hi sentirem de dalt a baix.

Ara que la vida em premia amb un nou membre a la família (que em converteix en retieta), amb un altre habitant al tren, espero ensenyar-te que aquest conjunt de trajectes, amb els seus accidents, les seves retirades i els paisatges erms, és la cosa que val més la pena del món.

dijous, 15 de desembre de 2011

Evocacions (petits instants entre bris de llums i pols d'ombres)

Els sentits són un món fascinant. Combinen un univers de sensacions molt ampli que va des de la felicitat a l'esgarrifança passant pel fastig i la tristesa. Sovint, les olors ens evoquen a temps remots, ens fan paladejar altre cop algun moment intens, altament vital, marcat en un punt molt precís a la nostra trajectòria. Ens remunten a les arrels, a la infantesa, a tots aquells records que hem anat construint, perquè senyors la memòria és altament plàstica i modificable fet que acaba convertint els records amb empremtes personals, amb sensacions d'aquell moment i el record esdevé amb una llum diferent, amb un so més o menys intens segons el que evoca, gairebé els podem observar amb una banda sonora que hem anat escollint a mesura que anem vivint.



Quan vaig estudiar la memòria des d'una vessant objectiva (Vegeu: Psicologia de l'atenció i la memòria) se'm van despertar sensacions estranys cap aquesta, gairebé emocions que fluctuaven entre l'amor i l'odi. Per què us preguntareu. Bàsicament perquè una persona altament analítica i força observadora i a sobre apassionada per allò que estudia, es troba un dia plantejant-se que ha construït tot allò que recorda i que li agradaria molt recordar les coses tal com són. En un primer instant vaig pensar això, perquè en un inici tendeixo irremeiablement a tenir una visió científica del món, a contemplar-lo amb variables manipulatives i controlades i a excloure'n les estranyes. Què passa en un segon moment? Que surt l'Anna sensible, connectada al món, que observa la grandesa del que és estrany i indesxifrable, que al final és el que li dóna el toc a la vida. En tercer i últim moment, es presenta una combinatòria de les dues Annes, és a dir, aquella que es planteja fer experiments manipulant records (no rieu, que una investigadora va fer creure a un 68% dels subjectes que de petits s'havien perdut en un centre comercial, cosa que mai va succeir) i d'altra banda, sent que ha d'escriure o dibuixar o fer quelcom amb la màgia de l'ésser humà i la seva ment que fins i tot la seva memòria és intel•ligent i posa molta llum als moments pletòrics i tenyeix de foscor aquells més durs, com si d'un cineasta es tractés.

dissabte, 12 de novembre de 2011

Sobre la fortalesa (pensaments, distorsions...al voltant del concepte)

Com molts dels conceptes/continguts/constructes presents en l'ahir, l'avui i el demà de la nostra vida, reuneixen un univers simbòlic més o menys personal de significats, atribucions, especificitats que van de la mà del propi concepte en si, convertint-lo en una visió subjectiva (evidentment modulada per un univers cultural i social).

Podria teoritzar molt sobre les múltiples atribucions que he observat que se li fa a un terme com "fortalesa" des de la lingüística, a la psicologia i la sociologia, però això no és un tractat científic ni sóc especialista en res prou concret que legitimi el que pugui dir.

Què queda doncs? Fer un gir de 180º sobre la meva experiència relacionada amb aquest concepte, sobre l'evolució, l'atribució i el pes que té sobre la pròpia conducta i la interpretacíó de l'aliena.

Tinc la sensació (com em passaria amb molts conceptes) que el que jo sento, penso, actuo al voltant de la fortalesa ha anat evolucionant moltíssim al llarg de la meva existència (i ho seguirà fent) i alhora veig una clara ambigüitat sobre què en podia pensar en uns primers temps, sobre el llegat social, cultural i familiar que ens deixen al nèixer al voltant d'un fenomen abstracte i sociocultural.
Sovint penso que per mi ha sigut fonamental plantejar-me què n'opinava sobre, què significava aquesta parauleta per mi, què volia dir, què feia en nom de "ser forta", qui ho era més que jo i qui creia que ho era menys. Primer de tot, sóc tossuda i perseverant de mena. En la seva essència més pura la fortalesa seria no deixar-se vèncer mai, sense excuses (sempre es pot fer quelcom, sempre es pot fer millor). Aquesta visió topa amb alguns inconvenients perquè alhora hem d'aprendre a deixar-nos vèncer algun cop per sortir-ne més ben parats, per descansar, per observar si canalitzem bé les nostres energies o si estem portant a terme una lluita perjudicial per un mateix i amb un benefici dubtós cap a algú forà.
En aquest punt encetem el primer duel...és més fort doncs qui sap acceptar que s'ha confós de lluita? qui sap dir "fins aquí"? qui s'ensurt amb menys ferides, menys seqüeles, més fort en definitiva? I el combat s'enceta i la por a deixar de ser el que consideraves fort i convertir-te en un feble i el replantejament de "potser feble ho eres abans". Si guanya el replantejament, si guanya qui decideix tenir cura d'un mateix, ser objectiu (amb la mesura del possible), ens trobem davant d'un canvi de paradigma on la intel·ligència i la fortalesa són allò que fa tria el millor moment per abandonar. Però la perseverància i la constància no ho posen fàcil...quan és aquest moment? es nota? hi ha un senyal que diu "et felicito fill"? No, almenys en mi no.

Tot i així, adoptes un nou concepte de fortalesa menys massoquista, més humà, més compassiu, gairebé cristià. Però et sents feble. Però tens l'avantatge que els replantejaments existencials els comences a dominar i que has sabut destriar el que era bo i no ho era tant de la primera teoria. Ara arriba l'hora de barrejar, d'honrar la perseverança i la constància, però reconèixer-les com a defecte quan es disparen. I alhora acceptar el perdó, la redempció, l'abandonament d'un objectiu quan t'està fent mal i no associar-ho a feblesa.

I és que senyores i senyors, Aristòtil ja ho deia: La virtut es troba en el terme mig.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

...Tardor...


M'agrada la tardor. Suposo que el fet d'haver nascut en aquesta estació i d'alguna manera saber que la natura aporta un sens fi de moviments vitals i energètics, fa que li tingui un especial apreci.

La tardor, aquella mort pintada de colors, esclatant de formes i de moviments. L'instant precis en què les fulles fan una metamorfosi cap a perdre la vida, desconnectar-se de la seva font vital i caure empesa pel vent sota les nostres sabates. Els crepuscles rojos que comencen arribar a abans i aquelles albades que comencen a dilatar-se. El canvi d'hora, un dels dos moments a l'any en què ens veiem obligats a reprogramar-nos, a acostumar-nos amb 24 hores de diferència a perdre o guanyar una hora.

Època de refredats, de canvis, de bioritmes variables, de malestar...de tornar a començar. Diuen que a la tardor és un bon moment per morir...reivindico que sigui un molt bon moment per néixer entre colors que esclaten quan moren.

divendres, 12 d’agost de 2011

...Llibretes...

L'altre dia em vaig comprar una llibreta especial. Primerament perquè el disseny es diu "Guttenberg Bible" fet que remonta als orígens de la impremta, després perquè em vaig enamorar d'ella i per últim pel que hi vull escriure (és un propòsit com els d'any nou...a saber si d'aquí dos dies m'ha passat).

He tingut moltes llibretes: escolars, personals, laborals, de gargots, de dibuixos, de siluetes, de carbonet...(a magisteri et fan dibuixar esbossos...incomprensible ho sé). He decidit comprar-me una llibreta de la vida: sense pretensions, sense voler-hi escriure grans escrits que sempre esdevenen imperfectes i carregats de tatxades buscant un punt i final definitiu a unes paraules que ho diguin tot harmònicament  (missió impossible aquesta).

Què és doncs una llibreta de la vida? per mi (per algo és la meva llibreta on expressa la meva vida), començarà amb llistes. De què? dels llibres llegits, de les pel·lícules vistes (totes, les bones, les dolentes) i de grans moments (segur que hi surten concerts i d'altres moments d'oci). Què hi falta doncs? petites referències, petits descobriments, pensaments fugaços, frases que voldria haver subratllat dels llibres, que voldria haver escrit...el temps passa, el coneixement s'acumula: s'assenta o s'elimina. Sembla mentida que comenci a oblidar títols, arguments que un dia em van marcar i quan els busco s'esvaeix el camí per arribar-hi (inescrutables traçats memorístics...).

Què no hi haurà mai en una llibreta? Oblit...tot, absolutament tot el que vivim, el que sentim, escoltem, llegim...val la pena que segueixi vivint com a mínim en uns quants fulls d'una llibreta.

dissabte, 25 de juny de 2011

Tancar la porta...

M'agrada pensar que hi ha llocs que guarden bocins de la nostra essència entre les seves parets. Quan ets mestra i passes cinc hores cada dia amb les mateixes essències al final es crea una mena de vincle totalment especial i la classe com a espai físic reflexa la manera de ser i fer de cada un de nosaltres.

Quan els infants tanquen el seu curs i agafen les seves pertinences, l'endemà trobes una aula buida d'essències. Sense aquell caos, sense els racons preferits on acumular tresors, sense cap joguina de casa que volen compartir, sense sorolls, amb les cadires ben col·locades. Artificialitat...
I comences a recolllir fragments de moments que associes a objectes quotidians i sents com la classe és més gran, més freda i massa endreçada. I t'hi sents descaradament fora de lloc, mancada de sentit i significat. No saps perquè però esperes que tornin, que s'obri la porta i se senti el soroll de 50 sabates amb fam de coneixements, d'abraçades, de bronques i de límits.


Costa no enyorar-los, costa desprendre's d'aquella essència col·lectiva on tots i totes hi havíem dipositat el millor de nosaltres mateixos i en algun moment el pitjor, és clar. Costa desempallegar-se de l'únió perquè has dedicat tot el curs a intentar ser una mateixa barca on tots i totes hem d'estar damunt navegant i llençar-nos a recollir aquell que pendoleja pels extrems i penja d'un fil. Després d'efectuar un rescat sents un alleujament, un ja està, estem tots bé.

Costa deixar un espai on eres tu, on et deixaves anar, on l'objectiu era ensenyar a viure amb els altres però no renunciant a un mateix. Costa netejar les culpes de les errades, però també he cultivat el perdó i arriba el moment en què ells i elles m'han demanat que sigui igual amb ells/es i amb mi, per tant, m'han ensenyat a perdonar-me, a deixar-me equivocar, a rectificar, que és de savis. Diuen que tothom recull el que sembra...tinc la sensació que algú s'ha filtrat a plantar-me llavors perquè aquestes plantes també han crescut soles.
Ara toca deixar el jardí a un altre jardiner i esperar que tot allò que has volgut ensenyar es quedi un temps dins del seu cor.

Gràcies per tots els moments, els bons i els no tant bons.