Love of lesbian...

Sala Pasternak, Vic. 23:50 hores...comença la funció!

Personalment, ahir Love of lesbian es va guanyar un record entranyable dins la meva memòria. El record d'una nit gèlida caldejada amb bona música en directe digne de tenir dues hores els pèls de punta!

Van fer el millor inici que jo podia demanar; primera cançó el mític Allí dónde solíamos gritar i seguit d'un meravellós Un día en el parque. Inici calmat però prou vibrant com per poder anticipar les properes hores. Love of lesbian no toca ni una cançó igual que com la va gravar...en concert posen a les teves oïdes un ventall de sonoritats, uns acabaments de frase (musical, és clar) clarament modificats però tant ben encaixats com els originals. Emanitzen la vetllada amb un humor poc refinat, amb atrezzo estrafoliari i amb bromes molt actuals (van nombrar el nostre polític més famós...vigatà, clar). El concert en conjunt mantenia el mateix dinamisme que una sola cançó: inici musical i a ritme calmat, pujada de decíbels i d'intensitat en les paraules, manteniment d'aquest clímax i baixada d'energia just al final per deixar-te amb regust a pujada d'adrenalina i dopamina.

Ja veieu...van ser una de les dues millors hores de música en directe de la meva vida. Cal dir també que les paraules esmentades són pronunciades des d'una fan que volia veure love of lesbian gairebé com una necessitat vital, cal dir també que amb unes expectatives tant altes han aconseguit superar-les amb nota. Als qui no els coneixeu, no us els perdeu a l'Spotify o al seu myspace (les dues cançons citades en aquesta entrada són brutals...)

I que no s'acabi la funció...!

Un nou any...

I de nou, encetem un nou any...amb aquest primer dia de sonoritat especial 1.1.11! Un dia començat amb posar-se unes ulleres de plàstic de la bossa del cotilló i llençar serpentines dins d'una llar plàcida. Ha seguit amb una lluita de globus de colors amb una criatura preciosa i una companyia que tinc sovint i que és sempre massa agradable, quan no hi és, es nota aquell buit (gràcies, per ser-hi sempre...) i seguida d'una ruta per la ciutat amb destí però alhora sense.

Després amb una bona dormida, de les plàcides i tranquil·les, de les necessàries en èpoques de vacances, aquelles èpoques destinades a recuperar un alè que no semblava perdut però que ho era. S'ha llevat en un dia una mica gris, amb un aire fred però agradable, però gris. No sé perquè però asseguda a una parada d'autobús m'ha semblat en un d'aquells dies que Barcelona em sembla grisa, com perduda, estranya...però familiar.

Un viatge en tren i era a casa on m'esperava aquella coseta dolça que ja somriu quan em veu i li diuen "mira, la tieta!"...i enceto aquest any on sobretot vull veure't crèixer. I seguir sentint que els i les alumnes en alguns moments són com una gran família on tothom aprèn, on ens il·lusionem i ens desencisem, on es plora, es riu, on hi ha vida, quanta vida! I combatre l'estrès diari, sempre amb el cap ple de coses pendents...Però tinc un nou truc, agafar un full i dividir-lo en quatre parts: urgents i importants, urgents i no importants, poc urgents i importants, poc urgents i no importants. A veure com anirà aquesta nova estratègia.

És fàcil desitjar...però em quedaré amb uns desitjos no molt grans però si molt importants. Compartir de nou sopars amb bona companyia sempre únics, sempre especials, sempre amb anècdotes. Estimar la feina, vivenciar-la. Conèixer-me més, explorar-me sense prejudicis. Conèixer els altres a través d'escoltar-los activament i evidentment lliure de prejudicis. Abraçar molt, moltíssim. Donar el que pugui i reservar-me el que em cal per estar bé. Somriure i riure. Cantar. Descobrir cançons, anar a concerts. Fer cafès interminables, trobar moment per les llàgrimes que no volen sortir però que són convenients. Passejar, respirar...viure.

Semblen vanalitats, però costen. Desitjo que els vostres petits-grans desitjos es compleixin!

Felicíssim 2011!