A la platja hi ha una noia. És hivern, hi ha poca gent i el dia li sembla gris i pesant. Li pesa a les espatlles aquesta tarda de diumenge, li pesa la solitud, el passat, les seves passes i la seva identitat.
La noia que mira el mar vol alleugerir-se i volar. Per això ha caminat una hora a pas tranquil i en silenci, per això no porta res a les butxaques que la lligui al món. Vol sentir-se sola...no, vol sentir-se acompanyada d'ella mateixa. Ha pensat en asseure's davant la platja i només mirar. No sap deixar de pensar, no sap deixar de teoritzar, de cobrir els seus ulls d'hipòtesis, d'escoltar paraules i notes, de llegir frases, però avui vol dirigir el seu pensament cap al blanc, cap al buit. I ha escollit la platja grisa d'un dia gris i fred per connectar amb el seu món interior, aquell món lluny del pensament.
S'asseu i observa. Gairebé no hi ha ningú en un dia com aquest passejant per la sorra. Es concentra en no pensar, en defugir tota via irracional, però fracassa. Agafa aire, tanca els ulls, el deixa...inspira, expira. La humitat de la sorra li travessa l'esquena com un llam glaçat. El fred la fa sentir viva però percep quelcom mort dins de la seva ànima. S'ha dedicat a cultivar tant la seva raó que ha deixat la cura de l'ànima a la deriva.
La noia que mira el mar busca la seva ànima tot pensant que allò que hom anomena ànima és la matèria gris cerebral. S'enriu un moment d'aquest fugaç pensament i decideix retrobar algun poeta que li expliqui que l'ànima és molt més que matèria que precisament l'ànima és allò totalment immaterial que cap líquid intravenós pot curar ni restaurar. Alhora l'ànima està en continu moviment totalment imperceptible als sentits i a la llum. No busca un poeta, busca un filòsof. S'endinsa en el seu arxiu mental anomenat filosofia i no hi troba la teoria adequada per aquest moment. Sap però no sap o no pot saber que no hi ha teories.
La noia que mira el mar i se sent trista només vol sentir. Obre els ulls i es mira les mans i els peus. Tanca els ulls i observa el conjunt de decisions que l'han portat aquí obviant tot l'atzar que la vida conté.
La noia que mira el mar separa les seves decisions de la seva essència. Però no troba l'essència, no troba allò que la fa diferent a la resta que ha près les mateixes decisions i que és totalment diferent a ella mateixa i es pregunta un tímid "qui sóc sense tot el que he decidit? qui sóc sense la meva professió, sense el meu pensament sense allò que he fet?".
La noia que mira el mar finalment descobreix que la seva essència és qui l'ha llevat avui i li ha dit agafa aire i passeja i asseu-te davant la platja freda i grisa. Descobreix que la seva essència és aquesta estampa d'hivern húmida, freda i pesant. I somriu.
