diumenge, 29 d’agost del 2010

Argentina i poesia...

                                          

Buenos Aires, 20 de Juliol de 2008. Passejo pel barri de Paternal, típic barri normal, de gent corrent, classe mitja-baixa. Topem amb un mur, un pintor pintant persones, escrivint una frase. Allà la gent parla. El miro, miro l'obra d'art, la sento, l'oloro...Em mira "española no?" "sisi"...t'explica d'on és, qui és o qui creu que és, com es diu i què està fent. Recita la poesia que dóna títol al quadre. M'emociono, terriblement.

Quimilí (Santiago del Estero, Argentina). 27 de juliol. Estic a un camp de treball dormint amb unes 150 persones més que ens preparem per anar a comunitats indígenes. Un grup de gent té la missió de fer alguna activitat per despertar-nos. Sento la porta, em moro de son, els maleeixo...escolto tot i així. Sona una guitarra, sona una veu dolça melòdica que recita quelcom, passen uns segons i m'adono que recita la poesia que un dia un pintor va recitar tot pintant-la. Emoció...emoció...emoció...

I aquí la teniu, brillant, molt brillant:

Hay gente que con sólo decir una palabra,
enciende la ilusión y los jardines;
que con sólo sonreír entre los ojos,
nos invita a viajar por otras zonas,
nos hace recorrer toda la magia.


Hay gente que con sólo dar la mano,
rompe la soledad, inicia una amistad,
brinda confianza;
que con sólo empuñar una guitarra,
hace sinfonía de entrecasa.


Hay gente que con sólo abrir la boca,
llega hasta todos los límites del alma,
alimenta una flor, inventa sueños
y se queda después como si nada.


Y uno se va de novio con la vida
desterrando una muerte solitaria,
pues sabe que a la vuelta de la esquina,
hay gente que es así... tan necesaria.

dissabte, 28 d’agost del 2010

...Saber perder...



Saber perder es algo que sin duda se me da bien. La misma historia de siempre; hacer ganar a otro en detrimento a la propia victoria; por bondad? por amor? por poco amor propio quizá? No lo sé. Puedo saber que empiezo a estar cansada de no entender nada, de los autocastigos por no ser siempre quién desean que sea. Qué deseo ser yo realmente? Seguramente necesitamos tres vidas para poder responder con cierta determinación y la pregunta se convierte en el enigma de la humanidad. Y perder al fin y al cabo qué significa? qué es? Para mi una lección, un nuevo aprendizaje que aún y haciéndote temblar hasta caerte te hará más fuerte, te sacará una piedra del camino que la próxima vez verás venir y la podrás esquivar sin rasguños, sin esas heridas que cuestan tanto de cicatrizar y que aún cicatrizadas dejan una huella, una marca inborrable en la piel. Y aún viendo la derrota como algo bueno, enriquecedor, una se cansa de estar siempre sabiendo perder porqué jamás he sabido si también se me da bien ganar...si la vida es un juego de naipes dónde a veces se gana y a veces se pierde...y si ese resultado se tiene que tomar con cordura, sea el que sea.

Dudo de todos mis esquemas tanto...que miró a la mesa y no veo partida alguna.

(Text de la inspiració del moment...no sé perquè se'm repeteix tan el títol d'aquest llibre, per cert, 100% recomanable pels qui vulguin històries reals)


divendres, 20 d’agost del 2010

FESTA MAJOR!

I un any més...l'esperada, anhelada, desitjada festa major! Aquells moments de disbauxa col·lectiva, de retrobades, de xerrades, de moments inesperats i altres esperadíssims. I començar amb el Birracrucis.



Moment de ballar de nou, conèixer la pubilla d'aquest any, sortir fins les 8 i llevar-se per dinar i acabar esmorzant i el dia següent repetir el patró. I saludar-se més i passejar més pel poble. I entrar en aquell ambient tan familiar com sempre on et trobes dient "si, això és CASA MEVA".

A tots i totes les que sou de poble o de barri, per qui les festes són un moment de l'any irrepetible i insubstituible sé que m'enteneu, els que no...escolliu un poble i aneu-hi per festa major ;)

I per riure un rato...vídeo del birracrucis:

http://www.el9nou.cat/noticies_o_0_99999/14022/14022_3712.mp4/video_del_birracrucis_2010

dissabte, 14 d’agost del 2010

De notes i de dolçors...

Sense música no podríem viure. Això és una evidencia. Tothom s'ha expressat alguna vegada amb notes i cants, tothom ha enviat una cançó quan volia pronunciar "t'estimo" o "et trobo a faltar". I ha plorat amb algun desenllaç al so d'una cançó plena de melangia que per un mateix té un significat equiparat a un sac de records que es voldrien esborrar. Tothom ha compartit passió per una peça i aquest compartir crea un vincle cada cop més indestructible. I a la peça...l'associació directa a aquella persona.

I amb el temps...s'erosiona i es construeix. Es canvien de gustos, es descobreixen grups, cantautors, estils...i veus que tu estàs canviant juntament amb els gustos musicals o bé que has canviat abans de canviar de gustos. I a cada època hi ha una cançó (o 10) memorable, que posa la pell de gallina, que cantes de dalt a baix i et fa tancar els ulls de plaer. I la comparteixes, per fer-la més viva, més teva i per fer-la col·lectiva.

Segurament sóc un reflex de les meves llistes de l'spotify...del una mica d'aquí i una mica d'allà. Des de el nou pop català a shakira, passant per alguna rumba, alguna copla i mil peces de música clàssica que recorden que sense paraules es pot dir tant o més.

I per acabar...deixar la cançó del moment, la compartida, la memorable, la que em fa tancar els ulls i somriure...

http://open.spotify.com/track/70ZNuO6zfbpLRUgri2Vkkm

dimecres, 11 d’agost del 2010

...Murakami...

A veces, el destino se parece a una pequeña tempestad de arena que cambia de dirección sin cesar. Tú cambias de rumbo intentando evitarla. Y entonces la tormenta también cambia de dirección, siguiéndote a ti. Tú vuelves a cambiar de rumbo. Y la tormenta vuelva a cambiar de dirección, como antes. Y esto se repite una y otra vez. Como una danza macabra con la  Muerte antes del amanecer. Y la razón es que la tormenta no es algo que venga de lejos y que no guarde relación contigo. Esta tormenta, en definitiva, eres tú. Es algo que se encuentra en tu interior. Lo único que peudes hacer es resignarte, meterte en ella de cabeza, taparte con fuerza los ojos y las orejas para que no se te llenen de arena e ir atravesándola paso a paso. Y en su interior no hay sol, ni luna, ni dirección, a veces ni siquiera existe el tiempo. Allí sólo hay una arena blanca y fina, como polvo de huesos, danzando en lo alto del cielo. Imagínate una tormenta como ésta.

Kafka en la orilla. Haruki Murakami. Edicions Tusquets.

Segurament he fet un camí invers a molts lectors de Murakami. Aquest llibre va ser qui el va fer mínimament popular aquí i tantmateix aquest és justament el que he començat ara. Abans vaig devorar gaudint-lo brutalment Tòqui Blues. A aquest, el van seguir Sputnik, mi amor,  l'amant perillosa (Al sud de la frontera, a l'oest del sol). Després vaig començar la Crònica de l'ocell que donava corda al món i el tinc abandonat sense saber per què. Vaig seguir però, amb Sauce ciego, mujer dormida (llibre de contes i de fragments de les novel·les anteriors). I vaig acabar amb After Dark. Tot i saber que després d'aquest n'han sortit dos més sentia que no és el moment. Però vés per a on, ahir passejava vaig veure Kafka en la orilla i era com si em cridés "ara si que és el moment". Avui l'he començat totalment fascinada perquè a la tercera pàgina del llibre ja hi trobes un paràgraf com l'anterior, tan brillant, tan pur, tan real, tan irreal, tan brutal, tan fantàstic...

Perquè...la condició humana conté en si mateixa creuar tempestes. I després de creuar-les descobrir que ja no ets qui eres.

diumenge, 8 d’agost del 2010

¡Nena! i Lo siento, te quiero. Dos curts.

http://www.youtube.com/watch?v=S0UB9dcGO6Q&feature=related

¡Nena! és un curt que mostra la història d'un nen i una nena que juguen a ser una parella adulta. Durant el transcurs del curt veus que els dos personatges acaben creient-se la història a la qual juguen i acaben per confondre realitat amb ficció. Una història interessant on es pot sentir en boca de personetes frases que les parelles adultes en fricció pronuncien quan ensumen el trencament o quan el provoquen. Un curt que passa bé, és fresc, creatiu i amb algun gir molt ben trobat. És a dir, totalment recomanable!

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20091118/cortos-cinemad-siento-quiero/631448.shtml

El segon curt del dia l'he trobat fullejant el dominical d'"El Periódico". Hi havia una petita entrevista a Manuela Vellés (Caótica Ana, Camino) on es feia referència a un curt que acaba de rodar i on s'equipara al seu personatge al d'Amélié. Com comprendreu, amb aquesta comparació l'havia de veure! I realment no té la profunditat d'Amélié però és un personatge bonic emmarcat en una història un pèl ensucrada i estranya però clarament bonica. Així doncs, també recomanable pel ritme, la història i les pistes que va donant abans de mostrar-te tota la realitat.

A gaudir-los!

divendres, 6 d’agost del 2010

...Yakamoz...

Tenint en compte que la inspiració no arriba estaria bé aclarir (si es pot, clar) el nom del blog. Annouk és com molt evident, de fet, gairebé m'identifico igual amb aquest nom que amb el meu propi des del dia que vaig veure Chocolat i la filla portava aquest nom.

Però...i Yakamoz? Per què? D'on ve? La veritat és que la història d'amor entre jo i aquesta paraula ve d'un article al diari "El Periódico" (de l'any 2006 potser, ni idea) que parlava de l'elecció de la paraula més bonica del món. Explicava que Yakamoz va ser considerada la més bonica. I ara bé, què vol dir? Si la paraula ja és bonica el seu significat ho és molt més. Yakamoz significa en turc "el bell reflex de la lluna sobre l'aigua".


Podeu entendre que la meva vena bohèmia s'enamorés perdudament de 7 lletres oi? Perquè l'aigua i el reflex és una imatge de fusió entre aigua i foc, per molt que la lluna ens regali freqüentment un fred blanc tots l'hem vist en algun moment taronjada o tots sabem perfectament per quin motiu brilla. I és aquella brillantor barrejada amb l'aigua que li dóna un dinamisme infinit allò que ens hiptonitza, ens eclipsa, ens deixa sense paraules i ,amb sort, sense pensaments per un instant. Perquè (ja ho he dit mil vegades) però l'aigua i el foc són els dos únics elements que em podria quedar hores mirant sense apartar-ne els ulls, sense cansar-me i (re)descobrint a cada lleu moviment un motiu per sentir.

dimecres, 4 d’agost del 2010

El primer text...

No sé què m'ha mogut de cop a fer-me un blog, la necessitat d'escriure? d'escriure i publicar? d'intercanviar amb els altres la realitat d'algun dels meus pensaments? o simplement tenir un nou abocador on buidar el pap quan cal?

En tot cas, no en tinc ni la més remota idea però aquí el teniu, aniré passant per aquí (i prometo tornar també al twitter jeje) que ara són vacances i sembla que fa menys mandra o bé que tenim més temps per dedicar una breu estona a esciure quatre ratlles. La manca d'inspiració és total avui, a la propera prometo parlar una mica més del meu univers (mon monde ;) ).

Fins aviat!