dijous, 15 de desembre de 2011

Evocacions (petits instants entre bris de llums i pols d'ombres)

Els sentits són un món fascinant. Combinen un univers de sensacions molt ampli que va des de la felicitat a l'esgarrifança passant pel fastig i la tristesa. Sovint, les olors ens evoquen a temps remots, ens fan paladejar altre cop algun moment intens, altament vital, marcat en un punt molt precís a la nostra trajectòria. Ens remunten a les arrels, a la infantesa, a tots aquells records que hem anat construint, perquè senyors la memòria és altament plàstica i modificable fet que acaba convertint els records amb empremtes personals, amb sensacions d'aquell moment i el record esdevé amb una llum diferent, amb un so més o menys intens segons el que evoca, gairebé els podem observar amb una banda sonora que hem anat escollint a mesura que anem vivint.



Quan vaig estudiar la memòria des d'una vessant objectiva (Vegeu: Psicologia de l'atenció i la memòria) se'm van despertar sensacions estranys cap aquesta, gairebé emocions que fluctuaven entre l'amor i l'odi. Per què us preguntareu. Bàsicament perquè una persona altament analítica i força observadora i a sobre apassionada per allò que estudia, es troba un dia plantejant-se que ha construït tot allò que recorda i que li agradaria molt recordar les coses tal com són. En un primer instant vaig pensar això, perquè en un inici tendeixo irremeiablement a tenir una visió científica del món, a contemplar-lo amb variables manipulatives i controlades i a excloure'n les estranyes. Què passa en un segon moment? Que surt l'Anna sensible, connectada al món, que observa la grandesa del que és estrany i indesxifrable, que al final és el que li dóna el toc a la vida. En tercer i últim moment, es presenta una combinatòria de les dues Annes, és a dir, aquella que es planteja fer experiments manipulant records (no rieu, que una investigadora va fer creure a un 68% dels subjectes que de petits s'havien perdut en un centre comercial, cosa que mai va succeir) i d'altra banda, sent que ha d'escriure o dibuixar o fer quelcom amb la màgia de l'ésser humà i la seva ment que fins i tot la seva memòria és intel•ligent i posa molta llum als moments pletòrics i tenyeix de foscor aquells més durs, com si d'un cineasta es tractés.

dissabte, 12 de novembre de 2011

Sobre la fortalesa (pensaments, distorsions...al voltant del concepte)

Com molts dels conceptes/continguts/constructes presents en l'ahir, l'avui i el demà de la nostra vida, reuneixen un univers simbòlic més o menys personal de significats, atribucions, especificitats que van de la mà del propi concepte en si, convertint-lo en una visió subjectiva (evidentment modulada per un univers cultural i social).

Podria teoritzar molt sobre les múltiples atribucions que he observat que se li fa a un terme com "fortalesa" des de la lingüística, a la psicologia i la sociologia, però això no és un tractat científic ni sóc especialista en res prou concret que legitimi el que pugui dir.

Què queda doncs? Fer un gir de 180º sobre la meva experiència relacionada amb aquest concepte, sobre l'evolució, l'atribució i el pes que té sobre la pròpia conducta i la interpretacíó de l'aliena.

Tinc la sensació (com em passaria amb molts conceptes) que el que jo sento, penso, actuo al voltant de la fortalesa ha anat evolucionant moltíssim al llarg de la meva existència (i ho seguirà fent) i alhora veig una clara ambigüitat sobre què en podia pensar en uns primers temps, sobre el llegat social, cultural i familiar que ens deixen al nèixer al voltant d'un fenomen abstracte i sociocultural.
Sovint penso que per mi ha sigut fonamental plantejar-me què n'opinava sobre, què significava aquesta parauleta per mi, què volia dir, què feia en nom de "ser forta", qui ho era més que jo i qui creia que ho era menys. Primer de tot, sóc tossuda i perseverant de mena. En la seva essència més pura la fortalesa seria no deixar-se vèncer mai, sense excuses (sempre es pot fer quelcom, sempre es pot fer millor). Aquesta visió topa amb alguns inconvenients perquè alhora hem d'aprendre a deixar-nos vèncer algun cop per sortir-ne més ben parats, per descansar, per observar si canalitzem bé les nostres energies o si estem portant a terme una lluita perjudicial per un mateix i amb un benefici dubtós cap a algú forà.
En aquest punt encetem el primer duel...és més fort doncs qui sap acceptar que s'ha confós de lluita? qui sap dir "fins aquí"? qui s'ensurt amb menys ferides, menys seqüeles, més fort en definitiva? I el combat s'enceta i la por a deixar de ser el que consideraves fort i convertir-te en un feble i el replantejament de "potser feble ho eres abans". Si guanya el replantejament, si guanya qui decideix tenir cura d'un mateix, ser objectiu (amb la mesura del possible), ens trobem davant d'un canvi de paradigma on la intel·ligència i la fortalesa són allò que fa tria el millor moment per abandonar. Però la perseverància i la constància no ho posen fàcil...quan és aquest moment? es nota? hi ha un senyal que diu "et felicito fill"? No, almenys en mi no.

Tot i així, adoptes un nou concepte de fortalesa menys massoquista, més humà, més compassiu, gairebé cristià. Però et sents feble. Però tens l'avantatge que els replantejaments existencials els comences a dominar i que has sabut destriar el que era bo i no ho era tant de la primera teoria. Ara arriba l'hora de barrejar, d'honrar la perseverança i la constància, però reconèixer-les com a defecte quan es disparen. I alhora acceptar el perdó, la redempció, l'abandonament d'un objectiu quan t'està fent mal i no associar-ho a feblesa.

I és que senyores i senyors, Aristòtil ja ho deia: La virtut es troba en el terme mig.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

...Tardor...


M'agrada la tardor. Suposo que el fet d'haver nascut en aquesta estació i d'alguna manera saber que la natura aporta un sens fi de moviments vitals i energètics, fa que li tingui un especial apreci.

La tardor, aquella mort pintada de colors, esclatant de formes i de moviments. L'instant precis en què les fulles fan una metamorfosi cap a perdre la vida, desconnectar-se de la seva font vital i caure empesa pel vent sota les nostres sabates. Els crepuscles rojos que comencen arribar a abans i aquelles albades que comencen a dilatar-se. El canvi d'hora, un dels dos moments a l'any en què ens veiem obligats a reprogramar-nos, a acostumar-nos amb 24 hores de diferència a perdre o guanyar una hora.

Època de refredats, de canvis, de bioritmes variables, de malestar...de tornar a començar. Diuen que a la tardor és un bon moment per morir...reivindico que sigui un molt bon moment per néixer entre colors que esclaten quan moren.

divendres, 12 d’agost de 2011

...Llibretes...

L'altre dia em vaig comprar una llibreta especial. Primerament perquè el disseny es diu "Guttenberg Bible" fet que remonta als orígens de la impremta, després perquè em vaig enamorar d'ella i per últim pel que hi vull escriure (és un propòsit com els d'any nou...a saber si d'aquí dos dies m'ha passat).

He tingut moltes llibretes: escolars, personals, laborals, de gargots, de dibuixos, de siluetes, de carbonet...(a magisteri et fan dibuixar esbossos...incomprensible ho sé). He decidit comprar-me una llibreta de la vida: sense pretensions, sense voler-hi escriure grans escrits que sempre esdevenen imperfectes i carregats de tatxades buscant un punt i final definitiu a unes paraules que ho diguin tot harmònicament  (missió impossible aquesta).

Què és doncs una llibreta de la vida? per mi (per algo és la meva llibreta on expressa la meva vida), començarà amb llistes. De què? dels llibres llegits, de les pel·lícules vistes (totes, les bones, les dolentes) i de grans moments (segur que hi surten concerts i d'altres moments d'oci). Què hi falta doncs? petites referències, petits descobriments, pensaments fugaços, frases que voldria haver subratllat dels llibres, que voldria haver escrit...el temps passa, el coneixement s'acumula: s'assenta o s'elimina. Sembla mentida que comenci a oblidar títols, arguments que un dia em van marcar i quan els busco s'esvaeix el camí per arribar-hi (inescrutables traçats memorístics...).

Què no hi haurà mai en una llibreta? Oblit...tot, absolutament tot el que vivim, el que sentim, escoltem, llegim...val la pena que segueixi vivint com a mínim en uns quants fulls d'una llibreta.

dissabte, 25 de juny de 2011

Tancar la porta...

M'agrada pensar que hi ha llocs que guarden bocins de la nostra essència entre les seves parets. Quan ets mestra i passes cinc hores cada dia amb les mateixes essències al final es crea una mena de vincle totalment especial i la classe com a espai físic reflexa la manera de ser i fer de cada un de nosaltres.

Quan els infants tanquen el seu curs i agafen les seves pertinences, l'endemà trobes una aula buida d'essències. Sense aquell caos, sense els racons preferits on acumular tresors, sense cap joguina de casa que volen compartir, sense sorolls, amb les cadires ben col·locades. Artificialitat...
I comences a recolllir fragments de moments que associes a objectes quotidians i sents com la classe és més gran, més freda i massa endreçada. I t'hi sents descaradament fora de lloc, mancada de sentit i significat. No saps perquè però esperes que tornin, que s'obri la porta i se senti el soroll de 50 sabates amb fam de coneixements, d'abraçades, de bronques i de límits.


Costa no enyorar-los, costa desprendre's d'aquella essència col·lectiva on tots i totes hi havíem dipositat el millor de nosaltres mateixos i en algun moment el pitjor, és clar. Costa desempallegar-se de l'únió perquè has dedicat tot el curs a intentar ser una mateixa barca on tots i totes hem d'estar damunt navegant i llençar-nos a recollir aquell que pendoleja pels extrems i penja d'un fil. Després d'efectuar un rescat sents un alleujament, un ja està, estem tots bé.

Costa deixar un espai on eres tu, on et deixaves anar, on l'objectiu era ensenyar a viure amb els altres però no renunciant a un mateix. Costa netejar les culpes de les errades, però també he cultivat el perdó i arriba el moment en què ells i elles m'han demanat que sigui igual amb ells/es i amb mi, per tant, m'han ensenyat a perdonar-me, a deixar-me equivocar, a rectificar, que és de savis. Diuen que tothom recull el que sembra...tinc la sensació que algú s'ha filtrat a plantar-me llavors perquè aquestes plantes també han crescut soles.
Ara toca deixar el jardí a un altre jardiner i esperar que tot allò que has volgut ensenyar es quedi un temps dins del seu cor.

Gràcies per tots els moments, els bons i els no tant bons.

divendres, 13 de maig de 2011

Vetusta Morla (els indies estatals)


12 de Maig, Sala Razzmatazz, Barcelona. 21:30.

Després de força espera el sextet madrileny surt a l'escenari. Obren boca amb temes del nou CD fet que tot i a priori pugui semblar arriscat, el resultat va ser un públic captivat des de l'inici tot i no conèixer les cançons. Un inici calmat, amb una veu emotiva, entre continguda i emocionada se'ns va anar guanyant. De fet, no es va fer esperar l'aclamat Copenhague, una de les perles del grup, una balada amb totes les lletres, un himne a les fugides, a les emocions associades a les sortides i a les arribades (dejarse llevar suena demasiado bien...jugar al azar nunca saber dónde puedes terminar o empezar).

Esdevé la primera simbiosi entre públic i grup, com compartir la pell. Calmen els ànims amb uns quants temes nous més i seguidament em ve el record al cap de l'èxtasi col·lectiu, de la pujada de decíbels, d'adrenalina i de tempartatura de la sala, tant d'ells com nostre, amb un Valiente entregat a parts iguals cantat des de dins, entre l'estómac i el cor, entre el cervell i el torrent emocional imparable (a veces no soy yo, busco un disfraz mejor, bailando hasta el apagón).

A partir d'aquell moment només hi havia una ànima: volàtil, alegra, trista, angoixada, feliç. Un viatge per les incomptables formes de l'esperit i essència humana.

Un grup del qual destacaria sobretot el seu directe: potent, preciós i cuidat. Especialment la llum, un treball de molta qualitat, una unió perfecte amb el missatge que donava la lletra i la vibració de la música. Uns músics que es nota que fa anys que treballen plegats perquè interactuen amb una unanimitat brutal. Felicitats!

dissabte, 7 de maig de 2011

Nada (Janne Teller)

"Nada importa. Hace mucho que lo sé. Así que no merece la pena hacer nada. Eso acabo de descubrirlo".

Així comença aquesta novel·la-conte. Un adolescent decideix un dia deixar d'anar a l'escola i enfilar-se a una prunera a passar la seva existència. Des de l'arbre escup discursos nihilistes i llença prunes a qui se l'escolti. Pierre Anthon exhibeix des de l'arbre aquella veueta desinflada que tots tenim a dins, aquells pensaments que amaguem per poder sobreviure en un món que hom denomina lliure mentre s'apreta més les pròpies cadenes que l'esdevenir adult porta incorporades.

Davant de l'acció del noi la resta de companys es reuneixen per trobar una solució que faci callar els discursos de Pierre Anthon i el faci baixar de l'arbre. Decideixen crear un altar de "significat" on tots i totes  han d'aportar quelcom significatiu per demostrar al company com va d'errat amb els seus discursos sobre la nul·la significativitat de l'existència. Allò que sembla bonic, carregat de significat compartit, es converteix en una lluita de poders, amb una demanda cada cop major, a una força de grup que degenera en perversió, sacrilegi, profanació i d'altres terrors.

Una novel·la que expressa amb claredat i contundència la força del grup, del nom del grup, de la pertinença. Una novel·la plena de preguntes sense solució, un reflex a l'essència humana, a la lluita entre nihilisme i existencialisme, entre la bondat humanitzada i la petitesa de l'ésser. Un relat per qui tingui ganes de qüestionar-se, de treure a la llum el Pierre Anthon que tots portem a dins i d'endinsar-se en la barbàrie humana que pot degenerar d'una primer bona intenció...Una novel·la sobre el sentit de la vida.

dissabte, 9 d’abril de 2011

Manel (del costumisme a la trascendentalitat)



L'Atlàntida, Vic, 20:30 hores.

Les cortines tupides s'obrem acompassadament i apareixen ells quatre. Ens saluden, ens expliquen l'anterior concert a Vic, una breu pinzellada al passat i comencen. Enceten aquest temps compartit amb El Miquel i L'olga tornen, tema amb regust a guateque, engrescador i desenfadat, particularment el considero dels fluixets però no va ser un mal inici. Després ens regalen una versió relentitzada d'aquell mític Pla quinquenal, seguit d'un Boomerang espectacularment ben arrenjat per causar una ràpida descarrega d'adrenalina de bon rotllo.

El fil conductor de tot el concert és una història de fantasia al voltant de la suposada edat real d'un dels components (brutal algun gag). Manel demostren ser músics de dalt a baix i amb aquest segon CD transmeten suspicàcia, perícia i professionalitat. Un segon CD a cavall de seguir la quotidianitat iniciada amb el seu primer treball combinada amb una expansiva visió de les diferents etapes de la vida amb regust a frase trascendental però molt lluny de ser un mer eslògan.

Personalment tenia molta curiositat per escoltar en directe el segon treball, per veure com encabien en 4 instruments una orquestra de vents i corda i menys ukelele. El resultat és un arrenjament polit i amplificat. Vam recordar temes com Al mar, Dona estrangera (gràcies), Ai Dolors, el crit a l'esperança de Captatio Benevolentiae (ens ensortim) i aquella versió de Common people (Pulp) tan ben aconseguida. Ens van regalar un esperat Aniversari molt màgic i el preciós Benvolgut (la més recomanable) on va quedar patent la química entre el quartet i el públic.

Una posada en escena molt recomenable. Unes gairebé de dues hores de música emocionants, canviants...de la rialla a la nostàlgia, de la disbauxa a la profunditat.

dimarts, 5 d’abril de 2011

Tu vida en 65'


Com passa sovint amb el cinema català (o espanyol o no sé com catalogar una pel·lícula de Maria Ripoll, rodada a barcelona però parlada en castellà...), hi ha pel·lícules que quan es van estrenar no van tenir (que jo recordi) el ressò que mereixen.

Tu vida en 65 minutos recull l'essència de l'amistat, l'amor i la mort. Crea un triangle emocionant al voltant d'aquests tres conceptes, d'aquests tres constructes vitals que esdevenen (al meu entendre) el motor de tot. Amb un principi trivial com és una tarda de diumenge qualsevol ens endinsa en el poder de les casualitats. De les casualitats enllaçades, potents, reveladores i que desemboquen amb un seguit d'experiències fortuïtes que canvien el rumb de la vida. Amb la rentadora com a metàfora ens desxifra els grans misteris de la vida.

Com tot el que destil·la Albert Espinosa ens parla amb un humor i un sarcasme brutals per tocar temes crus. La mort mirada des de davant, tractada sense por, sense traïció, sense despreciar-ne ni un minuciós detall. L'amor...esdevé tan estrany, tan...no sé, m'agradaria que jutgéssiu vosaltres mateixos què es fa per amor i què no...i l'amistat, els tres amics, les seves visions, les confessions amagades que surten a la llum.

Un film que o t'apassiona o l'odies per cursi i simplista. Espero que en les paraules anteriors i trobeu la passió, perquè, sens dubte, hi ha un conjunt de sentiments que es desprenen que porto enganxats a la pell des del dia que la vaig veure.

dissabte, 5 de març de 2011

L'home que pinta quadres



Passejant a prop d'un pont hi ha un pintor. Immòbil, expectant, observador, captivador. Traça unes línies i s'atura, davant de l'obra sembla que si li apareguin un grapat de dubtes, "com seguir?".

El pinzell se l'hi ha encallat en un punt tens, en aquell punt on en pot sorgir un paisatge tocant la perfecció, un paisatge evocador, realista, encisador. O bé es pot convertir en un tros de tela a abandonar a la seva sort per imperfecte, per irreal. A la mirada del pintor es percep el pànic callat de fer una traçada errònia, el pànic d'endinsar-se en un camí d'espines (sense roses).

Tot i l'espurna inquieta que resideix en els seus ulls observar un pintor quiet davant de la seva obra gairebé sempre esdevé harmoniós, en pau. Ens apropem a la seva figura prou com per poder veure'ns atrapats en una mirada espurnejant, crua i dura. Allò que ens semblava harmoniós des de la llunyania ens inquieta quan en podem admirar els minuciosos detalls que una simple mirada atenta revela.

I de cop som nosaltres els que restem immòbils, expectants, tensos, observadors d'un pinzell que s'ha aturat traçant un punt a l'aire. Hipotitzem sobre la quietud del pintor, sobre el seus dubtes o la seva perduda calma. Ens imaginem diverses possibilitat; què l'ha sacsejat? què hi veu que li ha desinflat l'autoconfiança en si mateix? on ha errat? pensa en l'obra? és pel quadre aquesta quietud o és per la pròpia vida que l'ha atrapat i ni el seu talent més preuat aconsegueix evadir-lo?

No sabem que és l'últim quadre que pintarà. No sabem que el seu cervell ha deixat progressivament d'administrar dopamina a les seves neurones. Ell ha estat espectador d'un conjunt de canvis propis que avui el fan vacil·lar davant la seva ja sabuda última obra. En un període més o menys breu la seva postura corporal deixarà de ser estable, els reflexes involuntaris aniran en augment i no voldrà agafar cap pinzell perquè les seves mans tenyiran la tela sense l'autorització del seu cervell, de la seva voluntat.

De sobte, ens relaxem. Els ulls espurnegen amb una claredat propera a la felicitat. El pinzell recau sobre el quadre amb un moviment segur i enèrgic. El segueixen un seguit de traços que semblem espontanis però que són llargament meditats, que semblen sense esforç però que realment guarden tota una estratègia per fotografiar amb el pinzell un pont meravellós.

El pintor s'aixeca, s'allunya, s'apropa, sense treure els  ulls del quadre. S'aplaudeix a si mateix. Acabem pensant que és un personatge sense vergonya, un bohemi que s'autovenera. Som injustos, terriblement injustos, no sabem que és l'última passa que culmina un camí de pintor que li ha costat tota la vida. Tot i així, ens podem quedar tranquils, la malaltia de Parkinson convertirà en el nostre pintor en un magnífic orador. Ha perdut la facultat que més apreciava: la precisió dels seus dits. Ha descobert que la sensibilitat també pot sortir en forma de paraules.

diumenge, 6 de febrer de 2011

La noia que mira el mar


A la platja hi ha una noia. És hivern, hi ha poca gent i el dia li sembla gris i pesant. Li pesa a les espatlles aquesta tarda de diumenge, li pesa la solitud, el passat, les seves passes i la seva identitat.

La noia que mira el mar vol alleugerir-se i volar. Per això ha caminat una hora a pas tranquil i en silenci, per això no porta res a les butxaques que la lligui al món. Vol sentir-se sola...no, vol sentir-se acompanyada d'ella mateixa. Ha pensat en asseure's davant la platja i només mirar. No sap deixar de pensar, no sap deixar de teoritzar, de cobrir els seus ulls d'hipòtesis, d'escoltar paraules i notes, de llegir frases, però avui vol dirigir el seu pensament cap al blanc, cap al buit. I ha escollit la platja grisa d'un dia gris i fred per connectar amb el seu món interior, aquell món lluny del pensament.

S'asseu i observa. Gairebé no hi ha ningú en un dia com aquest passejant per la sorra. Es concentra en no pensar, en defugir tota via irracional, però fracassa. Agafa aire, tanca els ulls, el deixa...inspira, expira. La humitat de la sorra li travessa l'esquena com un llam glaçat. El fred la fa sentir viva però percep quelcom mort dins de la seva ànima. S'ha dedicat a cultivar tant la seva raó que ha deixat la cura de l'ànima a la deriva.

La noia que mira el mar busca la seva ànima tot pensant que allò que hom anomena ànima és la matèria gris cerebral. S'enriu un moment d'aquest fugaç pensament i decideix retrobar algun poeta que li expliqui que l'ànima és molt més que matèria que precisament l'ànima és allò totalment immaterial que cap líquid intravenós pot curar ni restaurar. Alhora l'ànima està en continu moviment totalment imperceptible als sentits i a la llum. No busca un poeta, busca un filòsof. S'endinsa en el seu arxiu mental anomenat filosofia i no hi troba la teoria adequada per aquest moment. Sap però no sap o no pot saber que no hi ha teories.

La noia que mira el mar i se sent trista només vol sentir. Obre els ulls i es mira les mans i els peus. Tanca els ulls i observa el conjunt de decisions que l'han portat aquí obviant tot l'atzar que la vida conté.

La noia que mira el mar separa les seves decisions de la seva essència. Però no troba l'essència, no troba allò que la fa diferent a la resta que ha près les mateixes decisions i que és totalment diferent a ella mateixa i es pregunta un tímid "qui sóc sense tot el que he decidit? qui sóc sense la meva professió, sense el meu pensament sense allò que he fet?".

La noia que mira el mar finalment descobreix que la seva essència és qui l'ha llevat avui i li ha dit agafa aire i passeja i asseu-te davant la platja freda i grisa. Descobreix que la seva essència és aquesta estampa d'hivern húmida, freda i pesant. I somriu.

dijous, 3 de febrer de 2011

ERM (de l'intimisme a l'electrònica)

Harlem Jazz Club, El gòtic, Barcelona. 20:00 hores.

A vegades, tots tenim dies i/o setmanes, o si voleu en diem èpoques o temps negres o estranys, en definitiva, tots tenim un moment en el qual necessitem que una força externa actuï com a centre de gravetat i ens empenyi a girar pel cel i a abandonar aquell estrany lloc càlid i humit anomenat centre de la terra (o baixada energètica i anímica).

Per mi, ahir era un moment de forat negre, d'abducció al centre, d'incertesa fosca. Qui o què va actuar de força externa? Exactement tres músics. David Pérez, l'home músic, l'home que gira, el trobador modern amb guitarra acústica acompanyat de guitarra elèctrica i bateria. I no ens oblidem de l'electrònica, dels sons indesxifrables creats per la ment humana.

Erm va posar davant dels nostres ulls els propis records de cada un. Va evocar l'estiu, l'amor, el pànic, altre cop l'amor, les onades, la incertesa de l'ésser. Erm...una veu que passa de xiuxiuejar a bategar amb força, a fer tremolar l'aire sobtadament.

Una aposta brutal i sincera en directe. Uns músics en majúscules...d'aquells que no saps com t'abdueixen, et sacsegen i et fan pessigolles amb tres instruments i una veu.

Gràcies!

diumenge, 23 de gener de 2011

Love of lesbian...

Sala Pasternak, Vic. 23:50 hores...comença la funció!

Personalment, ahir Love of lesbian es va guanyar un record entranyable dins la meva memòria. El record d'una nit gèlida caldejada amb bona música en directe digne de tenir dues hores els pèls de punta!

Van fer el millor inici que jo podia demanar; primera cançó el mític Allí dónde solíamos gritar i seguit d'un meravellós Un día en el parque. Inici calmat però prou vibrant com per poder anticipar les properes hores. Love of lesbian no toca ni una cançó igual que com la va gravar...en concert posen a les teves oïdes un ventall de sonoritats, uns acabaments de frase (musical, és clar) clarament modificats però tant ben encaixats com els originals. Emanitzen la vetllada amb un humor poc refinat, amb atrezzo estrafoliari i amb bromes molt actuals (van nombrar el nostre polític més famós...vigatà, clar). El concert en conjunt mantenia el mateix dinamisme que una sola cançó: inici musical i a ritme calmat, pujada de decíbels i d'intensitat en les paraules, manteniment d'aquest clímax i baixada d'energia just al final per deixar-te amb regust a pujada d'adrenalina i dopamina.

Ja veieu...van ser una de les dues millors hores de música en directe de la meva vida. Cal dir també que les paraules esmentades són pronunciades des d'una fan que volia veure love of lesbian gairebé com una necessitat vital, cal dir també que amb unes expectatives tant altes han aconseguit superar-les amb nota. Als qui no els coneixeu, no us els perdeu a l'Spotify o al seu myspace (les dues cançons citades en aquesta entrada són brutals...)

I que no s'acabi la funció...!

dissabte, 1 de gener de 2011

Un nou any...

I de nou, encetem un nou any...amb aquest primer dia de sonoritat especial 1.1.11! Un dia començat amb posar-se unes ulleres de plàstic de la bossa del cotilló i llençar serpentines dins d'una llar plàcida. Ha seguit amb una lluita de globus de colors amb una criatura preciosa i una companyia que tinc sovint i que és sempre massa agradable, quan no hi és, es nota aquell buit (gràcies, per ser-hi sempre...) i seguida d'una ruta per la ciutat amb destí però alhora sense.

Després amb una bona dormida, de les plàcides i tranquil·les, de les necessàries en èpoques de vacances, aquelles èpoques destinades a recuperar un alè que no semblava perdut però que ho era. S'ha llevat en un dia una mica gris, amb un aire fred però agradable, però gris. No sé perquè però asseguda a una parada d'autobús m'ha semblat en un d'aquells dies que Barcelona em sembla grisa, com perduda, estranya...però familiar.

Un viatge en tren i era a casa on m'esperava aquella coseta dolça que ja somriu quan em veu i li diuen "mira, la tieta!"...i enceto aquest any on sobretot vull veure't crèixer. I seguir sentint que els i les alumnes en alguns moments són com una gran família on tothom aprèn, on ens il·lusionem i ens desencisem, on es plora, es riu, on hi ha vida, quanta vida! I combatre l'estrès diari, sempre amb el cap ple de coses pendents...Però tinc un nou truc, agafar un full i dividir-lo en quatre parts: urgents i importants, urgents i no importants, poc urgents i importants, poc urgents i no importants. A veure com anirà aquesta nova estratègia.

És fàcil desitjar...però em quedaré amb uns desitjos no molt grans però si molt importants. Compartir de nou sopars amb bona companyia sempre únics, sempre especials, sempre amb anècdotes. Estimar la feina, vivenciar-la. Conèixer-me més, explorar-me sense prejudicis. Conèixer els altres a través d'escoltar-los activament i evidentment lliure de prejudicis. Abraçar molt, moltíssim. Donar el que pugui i reservar-me el que em cal per estar bé. Somriure i riure. Cantar. Descobrir cançons, anar a concerts. Fer cafès interminables, trobar moment per les llàgrimes que no volen sortir però que són convenients. Passejar, respirar...viure.

Semblen vanalitats, però costen. Desitjo que els vostres petits-grans desitjos es compleixin!

Felicíssim 2011!