Passejant a prop d'un pont hi ha un pintor. Immòbil, expectant, observador, captivador. Traça unes línies i s'atura, davant de l'obra sembla que si li apareguin un grapat de dubtes, "com seguir?".
El pinzell se l'hi ha encallat en un punt tens, en aquell punt on en pot sorgir un paisatge tocant la perfecció, un paisatge evocador, realista, encisador. O bé es pot convertir en un tros de tela a abandonar a la seva sort per imperfecte, per irreal. A la mirada del pintor es percep el pànic callat de fer una traçada errònia, el pànic d'endinsar-se en un camí d'espines (sense roses).
Tot i l'espurna inquieta que resideix en els seus ulls observar un pintor quiet davant de la seva obra gairebé sempre esdevé harmoniós, en pau. Ens apropem a la seva figura prou com per poder veure'ns atrapats en una mirada espurnejant, crua i dura. Allò que ens semblava harmoniós des de la llunyania ens inquieta quan en podem admirar els minuciosos detalls que una simple mirada atenta revela.
I de cop som nosaltres els que restem immòbils, expectants, tensos, observadors d'un pinzell que s'ha aturat traçant un punt a l'aire. Hipotitzem sobre la quietud del pintor, sobre el seus dubtes o la seva perduda calma. Ens imaginem diverses possibilitat; què l'ha sacsejat? què hi veu que li ha desinflat l'autoconfiança en si mateix? on ha errat? pensa en l'obra? és pel quadre aquesta quietud o és per la pròpia vida que l'ha atrapat i ni el seu talent més preuat aconsegueix evadir-lo?
No sabem que és l'últim quadre que pintarà. No sabem que el seu cervell ha deixat progressivament d'administrar dopamina a les seves neurones. Ell ha estat espectador d'un conjunt de canvis propis que avui el fan vacil·lar davant la seva ja sabuda última obra. En un període més o menys breu la seva postura corporal deixarà de ser estable, els reflexes involuntaris aniran en augment i no voldrà agafar cap pinzell perquè les seves mans tenyiran la tela sense l'autorització del seu cervell, de la seva voluntat.
De sobte, ens relaxem. Els ulls espurnegen amb una claredat propera a la felicitat. El pinzell recau sobre el quadre amb un moviment segur i enèrgic. El segueixen un seguit de traços que semblem espontanis però que són llargament meditats, que semblen sense esforç però que realment guarden tota una estratègia per fotografiar amb el pinzell un pont meravellós.
El pintor s'aixeca, s'allunya, s'apropa, sense treure els ulls del quadre. S'aplaudeix a si mateix. Acabem pensant que és un personatge sense vergonya, un bohemi que s'autovenera. Som injustos, terriblement injustos, no sabem que és l'última passa que culmina un camí de pintor que li ha costat tota la vida. Tot i així, ens podem quedar tranquils, la malaltia de Parkinson convertirà en el nostre pintor en un magnífic orador. Ha perdut la facultat que més apreciava: la precisió dels seus dits. Ha descobert que la sensibilitat també pot sortir en forma de paraules.
