dissabte, 12 de novembre del 2011

Sobre la fortalesa (pensaments, distorsions...al voltant del concepte)

Com molts dels conceptes/continguts/constructes presents en l'ahir, l'avui i el demà de la nostra vida, reuneixen un univers simbòlic més o menys personal de significats, atribucions, especificitats que van de la mà del propi concepte en si, convertint-lo en una visió subjectiva (evidentment modulada per un univers cultural i social).

Podria teoritzar molt sobre les múltiples atribucions que he observat que se li fa a un terme com "fortalesa" des de la lingüística, a la psicologia i la sociologia, però això no és un tractat científic ni sóc especialista en res prou concret que legitimi el que pugui dir.

Què queda doncs? Fer un gir de 180º sobre la meva experiència relacionada amb aquest concepte, sobre l'evolució, l'atribució i el pes que té sobre la pròpia conducta i la interpretacíó de l'aliena.

Tinc la sensació (com em passaria amb molts conceptes) que el que jo sento, penso, actuo al voltant de la fortalesa ha anat evolucionant moltíssim al llarg de la meva existència (i ho seguirà fent) i alhora veig una clara ambigüitat sobre què en podia pensar en uns primers temps, sobre el llegat social, cultural i familiar que ens deixen al nèixer al voltant d'un fenomen abstracte i sociocultural.
Sovint penso que per mi ha sigut fonamental plantejar-me què n'opinava sobre, què significava aquesta parauleta per mi, què volia dir, què feia en nom de "ser forta", qui ho era més que jo i qui creia que ho era menys. Primer de tot, sóc tossuda i perseverant de mena. En la seva essència més pura la fortalesa seria no deixar-se vèncer mai, sense excuses (sempre es pot fer quelcom, sempre es pot fer millor). Aquesta visió topa amb alguns inconvenients perquè alhora hem d'aprendre a deixar-nos vèncer algun cop per sortir-ne més ben parats, per descansar, per observar si canalitzem bé les nostres energies o si estem portant a terme una lluita perjudicial per un mateix i amb un benefici dubtós cap a algú forà.
En aquest punt encetem el primer duel...és més fort doncs qui sap acceptar que s'ha confós de lluita? qui sap dir "fins aquí"? qui s'ensurt amb menys ferides, menys seqüeles, més fort en definitiva? I el combat s'enceta i la por a deixar de ser el que consideraves fort i convertir-te en un feble i el replantejament de "potser feble ho eres abans". Si guanya el replantejament, si guanya qui decideix tenir cura d'un mateix, ser objectiu (amb la mesura del possible), ens trobem davant d'un canvi de paradigma on la intel·ligència i la fortalesa són allò que fa tria el millor moment per abandonar. Però la perseverància i la constància no ho posen fàcil...quan és aquest moment? es nota? hi ha un senyal que diu "et felicito fill"? No, almenys en mi no.

Tot i així, adoptes un nou concepte de fortalesa menys massoquista, més humà, més compassiu, gairebé cristià. Però et sents feble. Però tens l'avantatge que els replantejaments existencials els comences a dominar i que has sabut destriar el que era bo i no ho era tant de la primera teoria. Ara arriba l'hora de barrejar, d'honrar la perseverança i la constància, però reconèixer-les com a defecte quan es disparen. I alhora acceptar el perdó, la redempció, l'abandonament d'un objectiu quan t'està fent mal i no associar-ho a feblesa.

I és que senyores i senyors, Aristòtil ja ho deia: La virtut es troba en el terme mig.