dilluns, 20 de desembre del 2010

Les vigílies de Nadal

Em negava rotundament a parlar de feina però algun dia havia d'arribar aquest moment. El Nadal és il·lusió pels infants, també és histèria, inpaciència i manca d'autocontrol. Just quan el seu sistema nerviós es dispersa és quan s'ha de fer més feina de concentració, quan s'han de tancar coses, fer àlbums i pintar postals. Per molt que t'agradi el Nadal l'acabes odiant. Sembla que facin una regressió tant gran com quan els hi neix un germà o germana. Quan havies aconseguit amb temps i esforç establir certes pautes de convivència comencen a comportar-se com a l'inici del curs, com quan tornen d'unes vacances massa llargues. I el mestre/a per molt calmat que sigui perd els nervis per la pressió temporal, perquè al final tot sembla apuntar al fet que arriba el moment que t'avaluen públicament què has treballat i com ho has fet. No poden avaluar quins coneixements ímplicits has donat, quin grau d'amor els hi has intentat transmetre ni si et tenen confiança. Avaluen si la postal és maco, si l'àlbum està endreçat i és polit...però pensem-hi, tenen 5 anys i cada un és d'una manera i dóna importància a certes coses...pensem una mica, cal tenir 24 postals precioses, iguals, clavades, ben fetes? sí o no? Potser perquè em decanto cap al no que crec que tot el que és seu ha de ser un reflex de com són, de qui són ara i que les tasques que fan han de millorar a partir d'un punt de partida. Em nego a que tothom ho tingui tot perfecte perquè ningú ho és. 

I si, sóc la típica mestra que parla baix, explica històries i intenta sorprendre (ho intenta, només, però val la pena) i si faig fitxes però com a resultat de quelcom experimentat abans, comentat, debatut. Quan els petits i petites et diuen que per què crides tant últimament no hem de comportar-nos com si anéssim a dir "i què? aquí mano jo!" sinó observant si tenen raó o et fan xantatge. Descobrir que tenen la raó és bastant trist però dóna la oportunitat a la calma, a la paciència i a la no pressió. Al fi i al cap, mai sé si n'aprenc molt més jo d'ells o ells de mi. Tot i que aquest pas aprendré massa a establir límits que els hi toquen a la família i a aguantar rebequeries de supermercat que a mi no em toquen.

Tot i els dies que em fan passar, com de pesats arriben a estar, d'insuportables i desobedients...segueixo pensant que val la pena haver-los conegut (i procuro recordar-me en tots els moments que els faria fora de la meva vida).

Bon Nadal ;) (una mica avançat però no tinc ni idea de quan tornaré a actualitzar)

dimecres, 1 de desembre del 2010

Sobre el temps (i d'altres històries)

En posar nom a l'entrada he pensat que sonava terriblement trascendental. Doncs no. No pretenc parlar del pas del temps, segurament aquest concepte ja surt reflectit en d'altres entrades i implícit a gairebé tot el que escric.

Parlaré del temps atmosfèric, sense isobàres i d'altres iso que no sabria interpretar. Simplement del temps. Som 1 de Desembre, fa un fred que glaça les venes i ja es comença a respirar l'aire nadalenc (gairebé a hiperventilar de fet, no cal tanta decoració des de mig novembre...). Així doncs, ens trobem en aquell temps tan màgic i tan meravellós on la classe està infectada de virus i gastem uns 5 paquets de kleenex el dia. En aquell temps que s'acosta un nen o nena i el veus com a virus potencial. Tot i així, a mi ja tant me fa que se m'apropin. Estic tan refredada com ells, potser més, la meva veu és de camioner (ei nena, et porto?), sempre tinc fred i la roba no se m'eixuga. Referent a l'últim tema, viure en un pis petit, amb terrassa gegant, balcó per estendre la roba, un pis maco, acollidor...On està la merda, doncs? (al pur estil Lily de Cómo conocí a vuestra madre) Doncs que poses una rentadora, l'estens a l'estimat balcó i al cap de tres dies no està seca. I pensareu home Anna estén-la a dins no? Doncs pis petit vol dir petit, ara mateix està estesa a la cuina-menjador-sala d'estudi-biblioteca-lloc d'esbarjo. I està ben agombolada per dos mini-radiadors (tot aquí va en sintonia al mini-espai que tenim) i acompanyada de pregàries que proclamen la seva sequedat.

Potser és el refredat que em fa dir bestieses i ser totalment dualista-bipolar. Tot i que la roba no se m'eixugui, que els nens siguin un niu de bacteris, que se'm talli la pell de les mans, que surti de l'escola i sembli fosc...m'agrada l'hivern. M'agrada que es condensi l'alè, anar amb gorro, bufanda, entrar a un lloc i dir "Oh però que bé s'hi està", gaudir dels cafès i els tes calentonets com mai, sortir al carrer i passejar...Sentir fred, m'agrada sentir fred, notar com l'aire et traspassa, exhalar fortament i notar els pulmons patir fred, m'agrada, oh si, m'agrada. Així doncs, oblidem totes les queixes anteriors...i a gaudir dels plaers que acompanyen als moments més freds de l'any.

I si, aquesta entrada va poc en sintonia a les que la precedeixen, però en fi, un refredat gegant el pot tenir tothom (i les seves divagacions, també) ;)

diumenge, 21 de novembre del 2010

...La mecànica del cor...

Mentre estic escrivint aquest post està sonant la veu de l'autor, fet no gaire freqüent, poques vegades un novelista és també músic i menys que colabori amb Olivia Ruiz.

En fi, La mecànica del cor de Mathias Malzieu és una petita perleta, una petita obra d'art difícil de catalogar. Com diu a la contraportada, la mecànica del cor és un conte per nens i nenes grans. És un conte, això si, amb menys de 200 pàgines et permet submergir-te en un món realment ric, ple d'incerteses, amb punts surrealistes excepcionals, veritats com temples narrades amb frases curtes dignes de ser cèlebres. Una perla que et transporta totalment cap a l'ambient creat, que es recrea a l'interior del lector d'una manera fulgurant. I és per nens grans, i tant! Una història de vida entre prostitutes i rodamóns ha de ser per nens i nenes grans. No avançaré res més, només el recomanaré per la seva brevetat, per l'absorció que provoca, perquè per molt que en algun punt diguis "no és possible!", a la pàgina següent hi trobes una frase que mai hauries sabut com explicar i l'autor ho aconsegueix.

I si us plau, escolteu també el CD, no es tracte només d'una novel·la curta...es tracte d'una història amb vida pròpia.

Gaudiu-lo!

El llibre el podeu trobar en català, castellà i francés. El CD el podeu trobar a l'spotify cercant pel nom Dionysos. (La cançó Flamme a lunettes amb Olivia Ruiz, és genial)

diumenge, 7 de novembre del 2010

L'estrès (o la patologia d'esverar-se)

Hi ha diversos períodes en la vida en els quals es manifesta l'estrès. En una mateix persona les manifestacions poden ser diferents, algunes recurrents, d'altres totalment aïllades en una situació concreta. A vegades l'estrès comporto una descàrrega d'adrenalina que porta a mostrar una certa hiperactivitat, tant física com i/o mental. Persones que parlen ràpid, es mouen ràpid i acaben estressant al seu entorn i provoquen que es manifestin grans temptacions de ruixar-les amb litres de til·la. N'hi ha d'altres que davant l'estrès viuen una inatenció latent. Tenen molta feina, tota damunt la taula apunt, però es dediquen a endreçar l'habitació amb una minuciositat colossal o a buscar vídeos friquis al youtube amb la finalitat de relaxar-se una mica abans de fer la feina; la inatenció evidentment la mostren davant la tasca que han de fer perquè estan sumament atents en la recerca de fricades d'ultima generació.

N'hi ha d'altres que són reconeguts per una serenitat alarmant. Aquelles persones que creus que mai han perdut la calma, fins que la perden...i de quina manera! Simulen tenir un control que han perdut fins que al final després de tanta negació davant el desbordament, l'assumeixen. Després mostren conductes totalment ineficients i repetitives al voltant de "no puc, no tinc temps real, no ho sé fer, no m'ensortiré". Ni tan sols busquen un moment de calma i d'agafar aire, ni sortir a córrer o a passejar ni a fer un cafè, no. Són els eterns massoques que tot i que es disparin els mil mecanismes d'alerta dins el seu sistema nerviós central decideixen seguir allà fins a fer el balancí o fins a adormir-se davant la feina.

També hi ha els que aguanten i aguanten fins que pronuncien física i/o verbalment allò de "a la merda tot, ho deixo i se me'n refoten les conseqüències". Després d'aquesta precipitació trobem dos perfils: els que després es caguen amb tot i sobretot amb ells mateixos i voldrien obrir-se el cap contra una paret i finalment acaben intentant millorar la situació i si no es pot començar de nou el mateix o aquells altres que tot i impulsivament accepten la decisió i les conseqüències i veuen claríssim que un canvi a la vida els hi convenia i a vegades l'encerten i d'altres tornen a equivocar-se, en tot cas, mereixen la meva admiració.

No em dedicaré a explicar les múltiples conseqüències patològiques que deriven de la patologia d'esverar-se en tinc prou amb haver de conèixer-les jo i tenir en el moment de l'estrès, l'estrès pròpiament dit i el pes de les conseqüències sobre les espatlles!

dijous, 28 d’octubre del 2010

Sumar dies...

A petició d'una companya (i com a regal) parlaré del pas dels anys. Com es viu aquest transcurs diari culminat amb celebració d'un any a l'altre? Fer anys, podria ser sens dubte un moment oportú per valorar-nos, valorar el nostre entorn, valorar guanys i pèrdues...fer un cop d'ull a la vida, al camí, a tot allò que ens ha portat en aquest punt on som ara. Atentament, calmadament intentar sortir de la nostra perspectiva i valorar-ho com quelcom global. El nostre camí és únic, les nostres decisions també. Podria ser un bon moment, just després de bufar les espelmes, pensar-hi. Endinsar-nos cap a l'entrellat de camins que podríem haver agafat, contemplar-los tots sense idealitzar ni destruir, però sabent que només són camins hipotètics que mai sabrem on ens haurien portat.

Després, agafar aire, treure el millor somriure i contemplar el camí real. Valorar-lo en una perspectiva pura, nostra, pròpia, essencial. No treure-li mèrits, no restar esgarrapades. Seria un bon moment per acceptar aquells errors que considerem imperdonables i que en cada cicle de 365-366 dies acumulen una frustració innecessària, ens hem equivocat i què? És que no n'hem après res? Hem d'aprendre a agrair a les errades un aprenentatge que ens serà gratificant.

Respirem un cop més (1...2...3). És moment de felicitar-nos per tot allò que hem fet bé, per com ens hem ajudat a nosaltres i als altres, pel temps que ens dediquem, pels llibres que hem devorat i ens han permès somiar, pels somnis desperts que no pretenem materialitzar perquè els somnis, somnis són. Mirem les petjades que hem deixat a la sorra, aquelles que instants després s'emporta al mar però que hi van ser i que deixen empremta. Repetim-nos que som únics, acceptem els nostres petits desastres, les nostres manies i els nostres defectes, però també cal, començar a veure que les coses les podem canviar. Sentim un poder a les nostres mans...aprofitem-ho! Posem-nos objectius reals, plaents, quelcom d'assequible. I posem-nos en marxa perquè demà començarà un nou cicle de 365 dies per davant fins la propera bufada d'espelmes i en aquell instant que és igual a l'actual ens encantarà veure que aquell camí nostre ha avançat, que tot i la vida i les seves desgràcies hem fet de la nostra el nostre propi camí de roses.

Perquè al final...la vida és el que es fa amb el que es . Fem-ho bé!

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Herois (o el retorn a la infantesa)

Ahir vaig anar al cinema. Tenia dues possibilitats: anar a veure Bicicleta, cullera, poma o Herois. Em vaig decantar per la segona després de veure el tràiler i que mostrés prou com per emocionar.

Herois és sens dubte un retorn a la infantesa; una empenta que porta a submergir-te en un mar de records vivencials d'aquells anys bojos, llunyans i màgics. La pel·lícula ens mostra l'estiu més especial de la vida d'un grup de nens i una nena i de retruc de les vides de les seves famílies. Un conjunt d'experiències vitals narrades des de ben endins, des de la puresa i la màgia d'uns ulls que comencen a descobrir la vida. I l'amor. I la tristesa, l'ira...i tot allò que esdevé el nucli de l'essència i conducta humana.

Retorn a les BH's, al cassete, als shorts de xandall, a les ulleres gegants, a ET, a la vida sense tecnologia, a la selva dels carrers segurs, de la poca por a viure i de les ganes de somiar tot començant a tocar de peus a terra. La meva infantesa va ser la pel·lícula però no a l'estiu sinó tots els dies de l'any; baixar de l'escola cap a casa creuant un bosc, inventant històries; les cases amb les portes obertes, per molt pany que tingués casa meva només es tancava de nit; el carrer sense asfaltar, la cistella de bàsquet penjada a una paret i que era de tots i totes, els bats de beisbol, el riu, la presa; anar a buscar aigua a la font del peix, creuar aquell pont de fusta, descobrir que portava l'Amélié a dins amb la seva mania de llençar pedres al riu. Els amics...les batalletes entre la colla, les nevades, els sants innocents i les seves gamberrades. I les activitats extraescolars, el record formidable de descobrir una passió per la música inquietant, un esport preferit: el bàsquet, la dansa, el patinatge...d'aquells temps on tenir l'agenda plena volia dir viure i tenir temps per fer el que vulguis. Acabar les activitats i seguir vivint (amb els deures fets, és clar i un llibre sobre la taula). Era una nena tranquil·la, però era de poble. Quan el poble era llibertat i confiança i esperit lliure.

No puc expressar el que vaig sentir, fins a quin punt rememorar aquells anys em va fer omplir de felicitat i emoció. Em van venir imatges, records, rostres d'aquella vida plena de somriures.

Gràcies a qui és capaç de connectar amb la nena que portem ben endins i que amenaça massa poc en sortir.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Sobre l'home que porto a dins...

Després de parlar a mode de conversa paranoidal (cosa que faig sovint) i de diagnosticar amb una companya de fatigues (i de cafès i pelis i tardes dissabte al bar de sempre...) la masculinitat que portem dins...intentaré esbossar-ne algunes idees:

És evident que som éssers socials, que necessitem uns estereotips per moure'ns amb més seguretat i per poder portar a terme una adaptació poc dolorosa al medi social. És per això que s'han creat als grans mites dicotomitzats entre masculins i femenis a l'estil "les dones ploren, són sensibles, els homes no ploren en públic" o altrement dit "entenen els mapes". D'aquest estil trobem grans clàssics "a totes les dones els hi agrada Hugh Grant i les pel·lícules on l'amor triomfa ensucradament" mentre els homes gaudeixen amb Rambo i amb el futbol que els hi dóna la possibilitat de mostrar la gran virilitat, d'altra banda ens demostra a nosaltres que s'ho agafen tan en serio que quan perd el seu equip el món és una gran merda (riu-te'n tu dels cicles menstruals). Les dones som més sensibles, empàtiques, disposades a ajudar, comunicatives, expressen millor els seus sentiments, es deixen ajudar i són sobretot afectuoses. De la mateixa manera que els homes són més forts (físicament), menys comunicatius, els hi costa expressar els seus sentiments però són més concisos en els seus pensaments, tendeixen a no parlar de les seves coses (els seus problemes són seus i punt i els han de solucionar ells), menys empàtics i més egoistes i no molt afectuosos (contacte físic).

Això compleix la llista dels tòpics més tòpics, els miraré de prop a mode autobiogràfic:


No suporto en Hugh Grant, un home que té els ulls tristons, que sempre dóna sensació de pena, que és un pelacanyes seductor i que no fa mai res però sempre li acaba anant tot com desitjava. No m'agrada gens! Sóc sensible, és clar que si, però no ho pregono als quatre vents perquè em sembla quelcom totalment interior, de fet, jo tinc la meva visió clara de la sensibilitat mentre que algú altre aquests aspectes li poden semblar vanalitats glaçades. No sóc comunicativa, sóc més de no dir res fins que és inevitable, les meves coses són totalment meves, els meus problemes són meus i la meva solució serà l'aplicada. Tot i millorar en la meva expressió sentimental (a base de tenir brots profunds i sobtats en el qual dic tot el que penso de cop...) no és aquella mena d'expressió tendra més aviat sembla que expliqui quin temps farà demà. Sóc empàtica, terriblement, però conec mil homes que ho són molt més que moltes dones, perquè no és aquella empatia de "ets la meva amiga he d'entendre't" sinó que normalment és d'aquella que entén els sentiments de la persona per sobre de tot i avalua el més mínim detall important sense judicis, sense culpables (per això els problemes de parella em costen, els trobo problemes d'un més un). No m'agraden les joies (prefereixo triar-me-les combinades amb la meva roba), no m'agraden les plantes (se'm moren), m'agrada anar al gimnàs i fer activitats de força (res de ioga, ho sento, necessito cremar). No m'agrada la gent que s'expressa sempre emocionalment, m'agraden les coses sinceres i clares i certes, no de qui espera que diguin tal perquè la situació és tal, parlo molt més que els homes (topicazo a la vista) però acabo parlant poc de mi.

Fins aquí la masculinitat que hi ha en mi! Fins aviat!

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Sobre l'amor (o allò que ens mou)

Després de llegir "Cuatro amigos" de David Trueba, després d'observar una vegada més que un text ben escrit i certament proper pot remoure milions d'històries, arribar a raconets inesperats...Després de devorar les últimes pàgines i recórrer (com dir-ho...) l'historial amorós del protagonista...em vénen unes ganes sobtades de parlar sobre l'amor.

Pels que l'heu llegit (sé que sou molts i moltes) rememoreu aquell fragment on ens parla de totes i cada una de les seves històries i acaba pensant "per què ella no la puc oblidar?", quantes vegades heu sentit el mateix?

En tot cas, i per començar a fer honors al títol que porta aquesta entrada, quants tipus d'amor hi ha? Què és exactement l'amor? Què el diferencia d'altres sentiments com l'apreci o la química entre dues persones? O de l'amistat? Amb quantes persones heu topat en el vostre camí i us han deixat una empremta? Quantes de profundes? Quantes històries s'han materialitzat realment? Quantes n'heu imaginat? No és que jo pugui fer un historial llarguíssim però he viscut prou com per poder haver experimentat diverses relacions. Totes elles d'amor...deixem de pensar en l'amor dels rams de flors, de les trucades interminables, dels que sembla que mai puguin fer mal i hagin de durar per sempre.

Topar amb la persona en el moment més oportú si que seria la història de la meva vida. Topar amb la persona, topar-hi amb calma, endinsar-te (o intentar-ho) en el seu mapa cerebral i emocional, perdre-s'hi, descobrir un dia que t'ha engolit i tu l'has engolit a ell, construir un llaç durador i (aparentment) fort, acumular milions de records, de cançons, d'indrets i de lectures comunes i esperar a que passi la màgia i veure que no era qui buscaves (o qui t'havia de trobar), aquesta n'és una possibilitat perquè també pots topar fugaçment, devorar-vos ràpid com si el món s'acabés demà, no voler acumular records, no voler construir un llaç, oblidar els rams de flors i les cançons a l'orella, però perdre't igualment per les seves dreceres i deixar que es perdin per les teves, beure't fins l'última gota, exprimir-ho tot. I comprovar que no et porta enlloc. O també... topar amb algú que sense saber res de tu et mira diferent i l'acabes mirant diferent potser perquè tots necessitem alguna vegada ser admirats, desitjats, estimats. O voler que acabin amb la solitud freda de les teves quatre parets en un moment en què força i autoestima minven i t'agafaries a un ferro roent només per sentir calor i t'hi agafes. I després et lleves un dia amb una angoixa amarga i penses si realment no preferies les quatre parets i si aquella persona no preferia també les seves quatre parets i és el moment en què descobreixes que salvar-te només depèn de tu mateix i que el salvavides on et vas agafar era un miratge que tot i ser oportú no deixava de ser irreal. I s'acaba. I aquelles altres on tu ets l'admirador, el que treballa com una formiga i quan aconsegueix aquella proximitat anhelada creu haver obert la porta del setè cel però potser no comptava que aquell cel no era el seu.

I després de viure, de respirar, d'anhelar, de necessitar, d'odiar...allò que és l'amor, segueixo sense saber què és, sense qüestionar-me què era amor, què amistat, què química i impuls...Després de tot això, segueixo creient fermament que l'amor és allò que ho mou tot.

dijous, 30 de setembre del 2010

(anti)solituds

I escoltar els mateixos sons cada matí i cada vespre-nit. I aprendre a gaudir dels moments de solitud, convertint-los en gratificants, en constructors (o desctructors, depèn de l'estat d'ànim del dia). I restar en silenci i pensar "avui llibre, res de PC". Definitivament encendre l'ordinador no vol dir precisament estar sol. L'encens, connectes internet, tens clares temptacions de mirar l'e-mail i acabes de matinada teclejant al facebook i parlant amb algú de l'altre punta de món (o del costat de casa, tan és). Actualment tenim una crisi de conceptes; vivim sols, som "singles" o aparellats però amb la calma (jo a casa meva, tu a casa teva, compromís? eing? Això què és?).

Arribem a casa i comencem a intercanviar paraules, a invadir l'àmbit de l'altre i a deixar invadir el propi. No volem pensar, no suportem sentir-nos sols, per no embogir i no creure un dia que ja no tenim amics. Ens agrada la independència, això si, però de la solitud ni parlar-ne.

Trobem un buit a casa nostra però quan algú l'ocupa ens fa una nosa terrible i tenim ganes d'obrir-li la porta (i el nostre facebook) i convidar-lo a marxar, perquè algú que dorm més de tres dies seguits a casa amenaça en ser una rutina. I de fet, l'únic que es demana, és sentir els maeixos sons al matí i al vespre-nit i apreciar la nostra solitud (això si, que no peti el PC!).

diumenge, 26 de setembre del 2010

Benvinguda al món, Aina

Ara que et tenim aquí, ara que ja et podem veure la carona, tocar-te i agombolar-te vull escriure't unes paraules per no oblidar-les mai.
Miro els teus peuets i em semblen la cosa més dolça del món, també la més fràgil. I és que un nadó és la fragilitat personificada però alhora la més gran fortalesa. Sense saber-ho acabes d'encetar el camí de la vida. Ara ens sents bé però no ens veus i olores a la mare des de lluny i quan sents la seva veu et calmes, també la del pare. Pagaria el que fos per saber que sommies quan somrius dormint o quan t'espantes, em sembla que aquest és un dels grans misteris de la humanitat.

Aviat, a nosaltres ens passarà rapidíssim, aniràs creixent, aprenent, el teu cervell serà una esponja que ho retindrà tot, el bé i el mal. Viuràs coses que no t'agradaran, passaràs moments dolcíssims també. T'abraçaran més que mai, tindran cura de tu més que mai i entre tots intentarem fer-te la vida fàcil.
Ara que et tinc a davant vull fer-te una promesa. Prometo vetllar per tu, pel teu camí, però no et treuré cap pedra, cap esgarrapada. Vull que siguis una persona forta, però no forta com s'entén socialment, la persona forta és la que diu què sent i què pensa i no s'amaga. No vull que t'amaguis de ser qui seràs, creu en tu, al final és tot el que et queda.

Vull explicar-te mil contes, cantar-te mil cançons, que m'estimis, però també voldré caure't malament quan calgui. No et vull demanar res, no vull esperar res de tu i tampoc vull que ho esperis de ningú, perquè petita princesa a la vida naixem i morim sols. Això si, que trobis tantes mans al camí que t'alleugereixin l'equipatge, vull ser una d'aquestes mans. I vull que tu siguis una mà per d'altres persones. Vull ensenyar-te a volar però no vull que agafis el mateix rumb. Tens a les mans un tresor que es diu vida, per molts cops que et doni, n'has de tenir cura, és l'únic que tens. Has nascut valenta i espavilada i els teus pares t'estimen i et desitgen, tu encara no saps la sort que has tingut, però ho sabràs.

Et podria escriure moltes línies més però no trobaré les paraules que puguin descriure el sentiment de veure't per primer cop ni com n'ets d'important per a mi. Encara no ho saps tampoc, però passi el que passi, siguis com siguis, t'agradi o no el meu camí i el dels teus, nosaltres serem al teu costat la resta de la nostra vida.

diumenge, 19 de setembre del 2010

Núvols de blu-tak...set pometes...

http://www.youtube.com/watch?v=HJM_XD1GurM


No havia vist mai uns dits amb tanta energia, uns dits que recorren el piano de dalt a baix, ara fluix, ara fort, ara fortíssim. No havia sentit mai un indret tant ple amb només unes mans i una veu...un acompanyament de bateria ben trobat i un baix discret però constant.

Maria Coma ens va oferir ahir a inVICtro molt més que música. Ens va obrir la porta dels somnis, aquella porta que et trasllada a un univers on tot sembla possible, tou, suau i on fins i tot les amargors semblen dolces. En un univers on hi regna el blu-tak, les pometes despistades d'un pomer, els gats presents a totes les peces. L'evasivitat del gat potser també, però sobretot el ronroneig del felí, la mirada quieta sobre el món, serena i tranquil·la. Però crítica, no ho oblidem, Maria Coma és una gateta de les que cacen ratolins.

Com diu l'Aina, si Déu existeix deu ser fill de Maria Coma i Pau Vallvé.

Una veu dolça, la mirada amb un punt de tímida però una seguretat brutal, la veu no trontolla, els dits no tremolen...somriu, es concentra, viu. Semblava que estigués sola al piano que deu tenir al menjador, aquella calma ens va aclaparar a tots i totes. Calma enèrgica. Mai a la vida havia viscut aquestes dualitats d'una manera tan intensa.

I ens retornes a Ü_ma amb aquell Blanc. I una soprenent peça de piano (juraria que de la sèrie Lost), una perleta.

Gràcies per la vetllada!

diumenge, 12 de setembre del 2010

(Re)trobar-se

A la vida hi ha determinats moments en què la pau és gegant, d'altres en què l'angoixa descompassa cada batec i et trobes d'espectadora en un cinema on la teva vida és una producció estrangera no subtitulada. I t'has perdut. Com? Quan et vas començar a desviar? Qui hi ha aquí? I la llum? No entens com no vas saber veure que els teus peus prenien dreceres i se t'empassava un parany. La teva memòria és tàbula rasa, el teu camí és aquell en el qual una família d'ocells es va menjar el pa que deixaves per poder (re)tornar a la teva essència.

Però com tot cicle, tot cercle imperfecte que mai es tanca, un bri de llum il·lumina un raconet, la mimes, la fas gran i així acaba il·luminant una estança, dues, tres. La família d'ocells et retorna les engrunes de la teva vida. La llum et revel·la rostres, mans, persones que estan allà. No les veies, estaves perduda, no les notaves, però hi eren. Expectants, exhalant el mateix aire, tocant-te. Les veus, deixes que et mirin, que et sentin, els hi deixes llegir la teva mirada, busques les paraules adequades per fer-te entendre per compartir, per escoltar, per viure, a la fi.

I d'aquests moments es desprèn qui hi és, qui no, qui hi vols, qui no...i qui hi és, esdevé incondicional...esdevé un llaç que no es trenca. I dels llaços que es trenquen, dels moments compartits que moren ofegats al fons d'un estany...d'aquests en fem caixes de música plenes de records convertits en tresor.

dissabte, 4 de setembre del 2010

Gil de Biedma...



A principis d'aquest any vaig gaudir mirant la pel·lícula "el cònsol de Sodoma" que ens parlava de la vida del poeta Jaime Gil de Biedma. A més de ser una vida d'allò més peculiar pels temps en què va viure, la pel·lícula ofereix poesia recitada. Pels qui no sabeu de qui parlo. És considerat un dels poetes més influents del segle passat tot i que no és precisament gaire reconegut. En la seva vida i obra es destaca la dualitat; d'una banda és un burgés i treballa a una multinacional i d'altra banda aconsegueix exprimir la seva vida de poeta tot convertint-se en un reivindicador de causes socials, per exemple, la homosexualitat.

Ara que ja esteu situats us deixaré la que considero per mi la millor perla de la seva obra...sobretot l'última frase, per molt que ho intento mai he aconseguit treure-me-la del cap. Espero que us agradi i que us arribi.

No es el mío, este tiempo.

Y aunque tan mío sea ese latir de pájaros
afuera en el jardín,
su profusión en hojas pequeñas, removiéndome
igual que intimaciones,
no dice ya lo mismo.

Me despierto
como quién oye una respiración
obscena. Es que amanece.

Amanece otro día en que no estaré invitado
ni a un instante feliz. Ni a un arrepentimiento
que, por no ser antiguo,
-ah, Seigneur, donnez-moi la forcé et le courage!-
invite de verdad a arrepentirme
con algún resto de sinceridad.
Ya nada temo más que mis cuidados.

De la vida me acuerdo, pero dónde está.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Pèndols...o d'altres quotidianitats...


És molt poc original repetir-se...obrir allò que estava tan de moda anomenat fotolog i enrecordar-se'n d'un text i no saber de quan data (ni per aproximació) i en l'avorriment profund rastrejar-lo sencer fins a trobar-lo. Al llegir en un altre blog un text sobre un pèndol (Gràcies Marc) recordava haver-lo citat en algun escrit anys enrere. I si, any 2008...aquí ho teniu:

Existen esos días que la gente te molesta, el contacto te supera, que quisieras invernar sola en una cueva i despertarte sola después de un largo y placentero sueño, sola pero feliz. Pero debes saber que también existen esos otros días dónde estando sola matarías por un abrazo, una caricia, una boca gritando tu nombre, pero te ves invernando como un maldito oso en una cueva donde sola la humedad respira.


Y existen esos otros días normales que el contacto no te hace pensar, las palabras ni te hacen temblar ni te hieren pero te llegan con normalidad. Existen esos otros días que son tan normales que los querrías para toda tu vida.


Puedes preguntarte mil y una veces que ritmo lleva tu vida, que dirección toma y en que ángulo del péndulo te encuentras. Aún así debes saber que un segundo puede cambiarla, que una mirada puede cambiar el color de la tuya, que estar en el sitio adecuado en el momento adecuad termina por ser lo único que controlará tu vida.






Malditos caprichos del destino, bendito azar por descubrir.



Som un pèndol que va sovint d'un costat a l'altre ignorant que en el terme mig és on rau l'esplendor de cada cosa, la mesura justa i la tranquil·litat anhelada.

diumenge, 29 d’agost del 2010

Argentina i poesia...

                                          

Buenos Aires, 20 de Juliol de 2008. Passejo pel barri de Paternal, típic barri normal, de gent corrent, classe mitja-baixa. Topem amb un mur, un pintor pintant persones, escrivint una frase. Allà la gent parla. El miro, miro l'obra d'art, la sento, l'oloro...Em mira "española no?" "sisi"...t'explica d'on és, qui és o qui creu que és, com es diu i què està fent. Recita la poesia que dóna títol al quadre. M'emociono, terriblement.

Quimilí (Santiago del Estero, Argentina). 27 de juliol. Estic a un camp de treball dormint amb unes 150 persones més que ens preparem per anar a comunitats indígenes. Un grup de gent té la missió de fer alguna activitat per despertar-nos. Sento la porta, em moro de son, els maleeixo...escolto tot i així. Sona una guitarra, sona una veu dolça melòdica que recita quelcom, passen uns segons i m'adono que recita la poesia que un dia un pintor va recitar tot pintant-la. Emoció...emoció...emoció...

I aquí la teniu, brillant, molt brillant:

Hay gente que con sólo decir una palabra,
enciende la ilusión y los jardines;
que con sólo sonreír entre los ojos,
nos invita a viajar por otras zonas,
nos hace recorrer toda la magia.


Hay gente que con sólo dar la mano,
rompe la soledad, inicia una amistad,
brinda confianza;
que con sólo empuñar una guitarra,
hace sinfonía de entrecasa.


Hay gente que con sólo abrir la boca,
llega hasta todos los límites del alma,
alimenta una flor, inventa sueños
y se queda después como si nada.


Y uno se va de novio con la vida
desterrando una muerte solitaria,
pues sabe que a la vuelta de la esquina,
hay gente que es así... tan necesaria.

dissabte, 28 d’agost del 2010

...Saber perder...



Saber perder es algo que sin duda se me da bien. La misma historia de siempre; hacer ganar a otro en detrimento a la propia victoria; por bondad? por amor? por poco amor propio quizá? No lo sé. Puedo saber que empiezo a estar cansada de no entender nada, de los autocastigos por no ser siempre quién desean que sea. Qué deseo ser yo realmente? Seguramente necesitamos tres vidas para poder responder con cierta determinación y la pregunta se convierte en el enigma de la humanidad. Y perder al fin y al cabo qué significa? qué es? Para mi una lección, un nuevo aprendizaje que aún y haciéndote temblar hasta caerte te hará más fuerte, te sacará una piedra del camino que la próxima vez verás venir y la podrás esquivar sin rasguños, sin esas heridas que cuestan tanto de cicatrizar y que aún cicatrizadas dejan una huella, una marca inborrable en la piel. Y aún viendo la derrota como algo bueno, enriquecedor, una se cansa de estar siempre sabiendo perder porqué jamás he sabido si también se me da bien ganar...si la vida es un juego de naipes dónde a veces se gana y a veces se pierde...y si ese resultado se tiene que tomar con cordura, sea el que sea.

Dudo de todos mis esquemas tanto...que miró a la mesa y no veo partida alguna.

(Text de la inspiració del moment...no sé perquè se'm repeteix tan el títol d'aquest llibre, per cert, 100% recomanable pels qui vulguin històries reals)


divendres, 20 d’agost del 2010

FESTA MAJOR!

I un any més...l'esperada, anhelada, desitjada festa major! Aquells moments de disbauxa col·lectiva, de retrobades, de xerrades, de moments inesperats i altres esperadíssims. I començar amb el Birracrucis.



Moment de ballar de nou, conèixer la pubilla d'aquest any, sortir fins les 8 i llevar-se per dinar i acabar esmorzant i el dia següent repetir el patró. I saludar-se més i passejar més pel poble. I entrar en aquell ambient tan familiar com sempre on et trobes dient "si, això és CASA MEVA".

A tots i totes les que sou de poble o de barri, per qui les festes són un moment de l'any irrepetible i insubstituible sé que m'enteneu, els que no...escolliu un poble i aneu-hi per festa major ;)

I per riure un rato...vídeo del birracrucis:

http://www.el9nou.cat/noticies_o_0_99999/14022/14022_3712.mp4/video_del_birracrucis_2010

dissabte, 14 d’agost del 2010

De notes i de dolçors...

Sense música no podríem viure. Això és una evidencia. Tothom s'ha expressat alguna vegada amb notes i cants, tothom ha enviat una cançó quan volia pronunciar "t'estimo" o "et trobo a faltar". I ha plorat amb algun desenllaç al so d'una cançó plena de melangia que per un mateix té un significat equiparat a un sac de records que es voldrien esborrar. Tothom ha compartit passió per una peça i aquest compartir crea un vincle cada cop més indestructible. I a la peça...l'associació directa a aquella persona.

I amb el temps...s'erosiona i es construeix. Es canvien de gustos, es descobreixen grups, cantautors, estils...i veus que tu estàs canviant juntament amb els gustos musicals o bé que has canviat abans de canviar de gustos. I a cada època hi ha una cançó (o 10) memorable, que posa la pell de gallina, que cantes de dalt a baix i et fa tancar els ulls de plaer. I la comparteixes, per fer-la més viva, més teva i per fer-la col·lectiva.

Segurament sóc un reflex de les meves llistes de l'spotify...del una mica d'aquí i una mica d'allà. Des de el nou pop català a shakira, passant per alguna rumba, alguna copla i mil peces de música clàssica que recorden que sense paraules es pot dir tant o més.

I per acabar...deixar la cançó del moment, la compartida, la memorable, la que em fa tancar els ulls i somriure...

http://open.spotify.com/track/70ZNuO6zfbpLRUgri2Vkkm

dimecres, 11 d’agost del 2010

...Murakami...

A veces, el destino se parece a una pequeña tempestad de arena que cambia de dirección sin cesar. Tú cambias de rumbo intentando evitarla. Y entonces la tormenta también cambia de dirección, siguiéndote a ti. Tú vuelves a cambiar de rumbo. Y la tormenta vuelva a cambiar de dirección, como antes. Y esto se repite una y otra vez. Como una danza macabra con la  Muerte antes del amanecer. Y la razón es que la tormenta no es algo que venga de lejos y que no guarde relación contigo. Esta tormenta, en definitiva, eres tú. Es algo que se encuentra en tu interior. Lo único que peudes hacer es resignarte, meterte en ella de cabeza, taparte con fuerza los ojos y las orejas para que no se te llenen de arena e ir atravesándola paso a paso. Y en su interior no hay sol, ni luna, ni dirección, a veces ni siquiera existe el tiempo. Allí sólo hay una arena blanca y fina, como polvo de huesos, danzando en lo alto del cielo. Imagínate una tormenta como ésta.

Kafka en la orilla. Haruki Murakami. Edicions Tusquets.

Segurament he fet un camí invers a molts lectors de Murakami. Aquest llibre va ser qui el va fer mínimament popular aquí i tantmateix aquest és justament el que he començat ara. Abans vaig devorar gaudint-lo brutalment Tòqui Blues. A aquest, el van seguir Sputnik, mi amor,  l'amant perillosa (Al sud de la frontera, a l'oest del sol). Després vaig començar la Crònica de l'ocell que donava corda al món i el tinc abandonat sense saber per què. Vaig seguir però, amb Sauce ciego, mujer dormida (llibre de contes i de fragments de les novel·les anteriors). I vaig acabar amb After Dark. Tot i saber que després d'aquest n'han sortit dos més sentia que no és el moment. Però vés per a on, ahir passejava vaig veure Kafka en la orilla i era com si em cridés "ara si que és el moment". Avui l'he començat totalment fascinada perquè a la tercera pàgina del llibre ja hi trobes un paràgraf com l'anterior, tan brillant, tan pur, tan real, tan irreal, tan brutal, tan fantàstic...

Perquè...la condició humana conté en si mateixa creuar tempestes. I després de creuar-les descobrir que ja no ets qui eres.

diumenge, 8 d’agost del 2010

¡Nena! i Lo siento, te quiero. Dos curts.

http://www.youtube.com/watch?v=S0UB9dcGO6Q&feature=related

¡Nena! és un curt que mostra la història d'un nen i una nena que juguen a ser una parella adulta. Durant el transcurs del curt veus que els dos personatges acaben creient-se la història a la qual juguen i acaben per confondre realitat amb ficció. Una història interessant on es pot sentir en boca de personetes frases que les parelles adultes en fricció pronuncien quan ensumen el trencament o quan el provoquen. Un curt que passa bé, és fresc, creatiu i amb algun gir molt ben trobat. És a dir, totalment recomanable!

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20091118/cortos-cinemad-siento-quiero/631448.shtml

El segon curt del dia l'he trobat fullejant el dominical d'"El Periódico". Hi havia una petita entrevista a Manuela Vellés (Caótica Ana, Camino) on es feia referència a un curt que acaba de rodar i on s'equipara al seu personatge al d'Amélié. Com comprendreu, amb aquesta comparació l'havia de veure! I realment no té la profunditat d'Amélié però és un personatge bonic emmarcat en una història un pèl ensucrada i estranya però clarament bonica. Així doncs, també recomanable pel ritme, la història i les pistes que va donant abans de mostrar-te tota la realitat.

A gaudir-los!

divendres, 6 d’agost del 2010

...Yakamoz...

Tenint en compte que la inspiració no arriba estaria bé aclarir (si es pot, clar) el nom del blog. Annouk és com molt evident, de fet, gairebé m'identifico igual amb aquest nom que amb el meu propi des del dia que vaig veure Chocolat i la filla portava aquest nom.

Però...i Yakamoz? Per què? D'on ve? La veritat és que la història d'amor entre jo i aquesta paraula ve d'un article al diari "El Periódico" (de l'any 2006 potser, ni idea) que parlava de l'elecció de la paraula més bonica del món. Explicava que Yakamoz va ser considerada la més bonica. I ara bé, què vol dir? Si la paraula ja és bonica el seu significat ho és molt més. Yakamoz significa en turc "el bell reflex de la lluna sobre l'aigua".


Podeu entendre que la meva vena bohèmia s'enamorés perdudament de 7 lletres oi? Perquè l'aigua i el reflex és una imatge de fusió entre aigua i foc, per molt que la lluna ens regali freqüentment un fred blanc tots l'hem vist en algun moment taronjada o tots sabem perfectament per quin motiu brilla. I és aquella brillantor barrejada amb l'aigua que li dóna un dinamisme infinit allò que ens hiptonitza, ens eclipsa, ens deixa sense paraules i ,amb sort, sense pensaments per un instant. Perquè (ja ho he dit mil vegades) però l'aigua i el foc són els dos únics elements que em podria quedar hores mirant sense apartar-ne els ulls, sense cansar-me i (re)descobrint a cada lleu moviment un motiu per sentir.

dimecres, 4 d’agost del 2010

El primer text...

No sé què m'ha mogut de cop a fer-me un blog, la necessitat d'escriure? d'escriure i publicar? d'intercanviar amb els altres la realitat d'algun dels meus pensaments? o simplement tenir un nou abocador on buidar el pap quan cal?

En tot cas, no en tinc ni la més remota idea però aquí el teniu, aniré passant per aquí (i prometo tornar també al twitter jeje) que ara són vacances i sembla que fa menys mandra o bé que tenim més temps per dedicar una breu estona a esciure quatre ratlles. La manca d'inspiració és total avui, a la propera prometo parlar una mica més del meu univers (mon monde ;) ).

Fins aviat!