dissabte, 23 d’octubre del 2010

Sobre l'home que porto a dins...

Després de parlar a mode de conversa paranoidal (cosa que faig sovint) i de diagnosticar amb una companya de fatigues (i de cafès i pelis i tardes dissabte al bar de sempre...) la masculinitat que portem dins...intentaré esbossar-ne algunes idees:

És evident que som éssers socials, que necessitem uns estereotips per moure'ns amb més seguretat i per poder portar a terme una adaptació poc dolorosa al medi social. És per això que s'han creat als grans mites dicotomitzats entre masculins i femenis a l'estil "les dones ploren, són sensibles, els homes no ploren en públic" o altrement dit "entenen els mapes". D'aquest estil trobem grans clàssics "a totes les dones els hi agrada Hugh Grant i les pel·lícules on l'amor triomfa ensucradament" mentre els homes gaudeixen amb Rambo i amb el futbol que els hi dóna la possibilitat de mostrar la gran virilitat, d'altra banda ens demostra a nosaltres que s'ho agafen tan en serio que quan perd el seu equip el món és una gran merda (riu-te'n tu dels cicles menstruals). Les dones som més sensibles, empàtiques, disposades a ajudar, comunicatives, expressen millor els seus sentiments, es deixen ajudar i són sobretot afectuoses. De la mateixa manera que els homes són més forts (físicament), menys comunicatius, els hi costa expressar els seus sentiments però són més concisos en els seus pensaments, tendeixen a no parlar de les seves coses (els seus problemes són seus i punt i els han de solucionar ells), menys empàtics i més egoistes i no molt afectuosos (contacte físic).

Això compleix la llista dels tòpics més tòpics, els miraré de prop a mode autobiogràfic:


No suporto en Hugh Grant, un home que té els ulls tristons, que sempre dóna sensació de pena, que és un pelacanyes seductor i que no fa mai res però sempre li acaba anant tot com desitjava. No m'agrada gens! Sóc sensible, és clar que si, però no ho pregono als quatre vents perquè em sembla quelcom totalment interior, de fet, jo tinc la meva visió clara de la sensibilitat mentre que algú altre aquests aspectes li poden semblar vanalitats glaçades. No sóc comunicativa, sóc més de no dir res fins que és inevitable, les meves coses són totalment meves, els meus problemes són meus i la meva solució serà l'aplicada. Tot i millorar en la meva expressió sentimental (a base de tenir brots profunds i sobtats en el qual dic tot el que penso de cop...) no és aquella mena d'expressió tendra més aviat sembla que expliqui quin temps farà demà. Sóc empàtica, terriblement, però conec mil homes que ho són molt més que moltes dones, perquè no és aquella empatia de "ets la meva amiga he d'entendre't" sinó que normalment és d'aquella que entén els sentiments de la persona per sobre de tot i avalua el més mínim detall important sense judicis, sense culpables (per això els problemes de parella em costen, els trobo problemes d'un més un). No m'agraden les joies (prefereixo triar-me-les combinades amb la meva roba), no m'agraden les plantes (se'm moren), m'agrada anar al gimnàs i fer activitats de força (res de ioga, ho sento, necessito cremar). No m'agrada la gent que s'expressa sempre emocionalment, m'agraden les coses sinceres i clares i certes, no de qui espera que diguin tal perquè la situació és tal, parlo molt més que els homes (topicazo a la vista) però acabo parlant poc de mi.

Fins aquí la masculinitat que hi ha en mi! Fins aviat!

2 comentaris:

  1. Sí, hem coincidit bastant, però cadascuna segons el seu tarannà i el seu món oníric!

    Tot i que a mí, sí que m'agraden les plantes.

    ResponElimina
  2. Jajajajaja, m'ho he passant molt bé llegint de la teva masculinitat, suposo que jo també porto un home a l'interior jijijiji i a més jo entenc els mapes (més que molts homes) Muaaaaaaaaks

    ResponElimina