Sobre l'amor (o allò que ens mou)

Després de llegir "Cuatro amigos" de David Trueba, després d'observar una vegada més que un text ben escrit i certament proper pot remoure milions d'històries, arribar a raconets inesperats...Després de devorar les últimes pàgines i recórrer (com dir-ho...) l'historial amorós del protagonista...em vénen unes ganes sobtades de parlar sobre l'amor.

Pels que l'heu llegit (sé que sou molts i moltes) rememoreu aquell fragment on ens parla de totes i cada una de les seves històries i acaba pensant "per què ella no la puc oblidar?", quantes vegades heu sentit el mateix?

En tot cas, i per començar a fer honors al títol que porta aquesta entrada, quants tipus d'amor hi ha? Què és exactement l'amor? Què el diferencia d'altres sentiments com l'apreci o la química entre dues persones? O de l'amistat? Amb quantes persones heu topat en el vostre camí i us han deixat una empremta? Quantes de profundes? Quantes històries s'han materialitzat realment? Quantes n'heu imaginat? No és que jo pugui fer un historial llarguíssim però he viscut prou com per poder haver experimentat diverses relacions. Totes elles d'amor...deixem de pensar en l'amor dels rams de flors, de les trucades interminables, dels que sembla que mai puguin fer mal i hagin de durar per sempre.

Topar amb la persona en el moment més oportú si que seria la història de la meva vida. Topar amb la persona, topar-hi amb calma, endinsar-te (o intentar-ho) en el seu mapa cerebral i emocional, perdre-s'hi, descobrir un dia que t'ha engolit i tu l'has engolit a ell, construir un llaç durador i (aparentment) fort, acumular milions de records, de cançons, d'indrets i de lectures comunes i esperar a que passi la màgia i veure que no era qui buscaves (o qui t'havia de trobar), aquesta n'és una possibilitat perquè també pots topar fugaçment, devorar-vos ràpid com si el món s'acabés demà, no voler acumular records, no voler construir un llaç, oblidar els rams de flors i les cançons a l'orella, però perdre't igualment per les seves dreceres i deixar que es perdin per les teves, beure't fins l'última gota, exprimir-ho tot. I comprovar que no et porta enlloc. O també... topar amb algú que sense saber res de tu et mira diferent i l'acabes mirant diferent potser perquè tots necessitem alguna vegada ser admirats, desitjats, estimats. O voler que acabin amb la solitud freda de les teves quatre parets en un moment en què força i autoestima minven i t'agafaries a un ferro roent només per sentir calor i t'hi agafes. I després et lleves un dia amb una angoixa amarga i penses si realment no preferies les quatre parets i si aquella persona no preferia també les seves quatre parets i és el moment en què descobreixes que salvar-te només depèn de tu mateix i que el salvavides on et vas agafar era un miratge que tot i ser oportú no deixava de ser irreal. I s'acaba. I aquelles altres on tu ets l'admirador, el que treballa com una formiga i quan aconsegueix aquella proximitat anhelada creu haver obert la porta del setè cel però potser no comptava que aquell cel no era el seu.

I després de viure, de respirar, d'anhelar, de necessitar, d'odiar...allò que és l'amor, segueixo sense saber què és, sense qüestionar-me què era amor, què amistat, què química i impuls...Després de tot això, segueixo creient fermament que l'amor és allò que ho mou tot.