I escoltar els mateixos sons cada matí i cada vespre-nit. I aprendre a gaudir dels moments de solitud, convertint-los en gratificants, en constructors (o desctructors, depèn de l'estat d'ànim del dia). I restar en silenci i pensar "avui llibre, res de PC". Definitivament encendre l'ordinador no vol dir precisament estar sol. L'encens, connectes internet, tens clares temptacions de mirar l'e-mail i acabes de matinada teclejant al facebook i parlant amb algú de l'altre punta de món (o del costat de casa, tan és). Actualment tenim una crisi de conceptes; vivim sols, som "singles" o aparellats però amb la calma (jo a casa meva, tu a casa teva, compromís? eing? Això què és?).
Arribem a casa i comencem a intercanviar paraules, a invadir l'àmbit de l'altre i a deixar invadir el propi. No volem pensar, no suportem sentir-nos sols, per no embogir i no creure un dia que ja no tenim amics. Ens agrada la independència, això si, però de la solitud ni parlar-ne.
Trobem un buit a casa nostra però quan algú l'ocupa ens fa una nosa terrible i tenim ganes d'obrir-li la porta (i el nostre facebook) i convidar-lo a marxar, perquè algú que dorm més de tres dies seguits a casa amenaça en ser una rutina. I de fet, l'únic que es demana, és sentir els maeixos sons al matí i al vespre-nit i apreciar la nostra solitud (això si, que no peti el PC!).
Fantàstic. Per suposat, la nostra generació està entrant en una crisis de realitat: les relacions han canviat massa i no som capaços d'assimilar aquests canvis, pitjor ho tenen els que venen darrere nostre. :P llenguatge mol col·loquial per altre part, ho fa tot molt molt molt proper.
ResponEliminaAnna, moltes gràcies pel comentari!! Celebro que t'hagi agradat. En quan al teu post, quanta raó que tens!! Ens passem el dia buscant un entremig, no ens agrada jugar a extrems, però és que és tant difícil trobar la dosi justa de independència i companyia. Tot i així, he de dir que no sabria estar sense cap dels dos conceptes. Per altra banda, a la paraula "solitud" se l'ha pintat de negre tantes vegades que ja no sabem apreciar-ne la seva faceta positiva, així que per què no l'hi canviem el nom, per exemple, per "instants de plenitud en singular"?
ResponElimina;)
Adriana! per mi la solitud és...genial! Suposo que sempre he tingut punts de solitària, agreujats en èpoques, poc explorats en d'altres, però m'agrada. Parlava en general, però. Sempre m'ha estat difícil trobar aquest equilibri, suposo que perquè sóc donada als altres i al final acabes dient "però que bé estic sola" jeejejeje. Gràcies pel comentari!
ResponElimina