A la vida hi ha determinats moments en què la pau és gegant, d'altres en què l'angoixa descompassa cada batec i et trobes d'espectadora en un cinema on la teva vida és una producció estrangera no subtitulada. I t'has perdut. Com? Quan et vas començar a desviar? Qui hi ha aquí? I la llum? No entens com no vas saber veure que els teus peus prenien dreceres i se t'empassava un parany. La teva memòria és tàbula rasa, el teu camí és aquell en el qual una família d'ocells es va menjar el pa que deixaves per poder (re)tornar a la teva essència.
Però com tot cicle, tot cercle imperfecte que mai es tanca, un bri de llum il·lumina un raconet, la mimes, la fas gran i així acaba il·luminant una estança, dues, tres. La família d'ocells et retorna les engrunes de la teva vida. La llum et revel·la rostres, mans, persones que estan allà. No les veies, estaves perduda, no les notaves, però hi eren. Expectants, exhalant el mateix aire, tocant-te. Les veus, deixes que et mirin, que et sentin, els hi deixes llegir la teva mirada, busques les paraules adequades per fer-te entendre per compartir, per escoltar, per viure, a la fi.
I d'aquests moments es desprèn qui hi és, qui no, qui hi vols, qui no...i qui hi és, esdevé incondicional...esdevé un llaç que no es trenca. I dels llaços que es trenquen, dels moments compartits que moren ofegats al fons d'un estany...d'aquests en fem caixes de música plenes de records convertits en tresor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada