Vetusta Morla (els indies estatals)

12 de Maig, Sala Razzmatazz, Barcelona. 21:30.

Després de força espera el sextet madrileny surt a l'escenari. Obren boca amb temes del nou CD fet que tot i a priori pugui semblar arriscat, el resultat va ser un públic captivat des de l'inici tot i no conèixer les cançons. Un inici calmat, amb una veu emotiva, entre continguda i emocionada se'ns va anar guanyant. De fet, no es va fer esperar l'aclamat Copenhague, una de les perles del grup, una balada amb totes les lletres, un himne a les fugides, a les emocions associades a les sortides i a les arribades (dejarse llevar suena demasiado bien...jugar al azar nunca saber dónde puedes terminar o empezar).

Esdevé la primera simbiosi entre públic i grup, com compartir la pell. Calmen els ànims amb uns quants temes nous més i seguidament em ve el record al cap de l'èxtasi col·lectiu, de la pujada de decíbels, d'adrenalina i de tempartatura de la sala, tant d'ells com nostre, amb un Valiente entregat a parts iguals cantat des de dins, entre l'estómac i el cor, entre el cervell i el torrent emocional imparable (a veces no soy yo, busco un disfraz mejor, bailando hasta el apagón).

A partir d'aquell moment només hi havia una ànima: volàtil, alegra, trista, angoixada, feliç. Un viatge per les incomptables formes de l'esperit i essència humana.

Un grup del qual destacaria sobretot el seu directe: potent, preciós i cuidat. Especialment la llum, un treball de molta qualitat, una unió perfecte amb el missatge que donava la lletra i la vibració de la música. Uns músics que es nota que fa anys que treballen plegats perquè interactuen amb una unanimitat brutal. Felicitats!

Manel (del costumisme a la trascendentalitat)

L'Atlàntida, Vic, 20:30 hores.

Les cortines tupides s'obrem acompassadament i apareixen ells quatre. Ens saluden, ens expliquen l'anterior concert a Vic, una breu pinzellada al passat i comencen. Enceten aquest temps compartit amb El Miquel i L'olga tornen, tema amb regust a guateque, engrescador i desenfadat, particularment el considero dels fluixets però no va ser un mal inici. Després ens regalen una versió relentitzada d'aquell mític Pla quinquenal, seguit d'un Boomerang espectacularment ben arrenjat per causar una ràpida descarrega d'adrenalina de bon rotllo.

El fil conductor de tot el concert és una història de fantasia al voltant de la suposada edat real d'un dels components (brutal algun gag). Manel demostren ser músics de dalt a baix i amb aquest segon CD transmeten suspicàcia, perícia i professionalitat. Un segon CD a cavall de seguir la quotidianitat iniciada amb el seu primer treball combinada amb una expansiva visió de les diferents etapes de la vida amb regust a frase trascendental però molt lluny de ser un mer eslògan.

Personalment tenia molta curiositat per escoltar en directe el segon treball, per veure com encabien en 4 instruments una orquestra de vents i corda i menys ukelele. El resultat és un arrenjament polit i amplificat. Vam recordar temes com Al mar, Dona estrangera (gràcies), Ai Dolors, el crit a l'esperança de Captatio Benevolentiae (ens ensortim) i aquella versió de Common people (Pulp) tan ben aconseguida. Ens van regalar un esperat Aniversari molt màgic i el preciós Benvolgut (la més recomanable) on va quedar patent la química entre el quartet i el públic.

Una posada en escena molt recomenable. Unes gairebé de dues hores de música emocionants, canviants...de la rialla a la nostàlgia, de la disbauxa a la profunditat.

ERM (de l'intimisme a l'electrònica)

Harlem Jazz Club, El gòtic, Barcelona. 20:00 hores.

A vegades, tots tenim dies i/o setmanes, o si voleu en diem èpoques o temps negres o estranys, en definitiva, tots tenim un moment en el qual necessitem que una força externa actuï com a centre de gravetat i ens empenyi a girar pel cel i a abandonar aquell estrany lloc càlid i humit anomenat centre de la terra (o baixada energètica i anímica).

Per mi, ahir era un moment de forat negre, d'abducció al centre, d'incertesa fosca. Qui o què va actuar de força externa? Exactement tres músics. David Pérez, l'home músic, l'home que gira, el trobador modern amb guitarra acústica acompanyat de guitarra elèctrica i bateria. I no ens oblidem de l'electrònica, dels sons indesxifrables creats per la ment humana.

Erm va posar davant dels nostres ulls els propis records de cada un. Va evocar l'estiu, l'amor, el pànic, altre cop l'amor, les onades, la incertesa de l'ésser. Erm...una veu que passa de xiuxiuejar a bategar amb força, a fer tremolar l'aire sobtadament.

Una aposta brutal i sincera en directe. Uns músics en majúscules...d'aquells que no saps com t'abdueixen, et sacsegen i et fan pessigolles amb tres instruments i una veu.

Gràcies!

Love of lesbian...

Sala Pasternak, Vic. 23:50 hores...comença la funció!

Personalment, ahir Love of lesbian es va guanyar un record entranyable dins la meva memòria. El record d'una nit gèlida caldejada amb bona música en directe digne de tenir dues hores els pèls de punta!

Van fer el millor inici que jo podia demanar; primera cançó el mític Allí dónde solíamos gritar i seguit d'un meravellós Un día en el parque. Inici calmat però prou vibrant com per poder anticipar les properes hores. Love of lesbian no toca ni una cançó igual que com la va gravar...en concert posen a les teves oïdes un ventall de sonoritats, uns acabaments de frase (musical, és clar) clarament modificats però tant ben encaixats com els originals. Emanitzen la vetllada amb un humor poc refinat, amb atrezzo estrafoliari i amb bromes molt actuals (van nombrar el nostre polític més famós...vigatà, clar). El concert en conjunt mantenia el mateix dinamisme que una sola cançó: inici musical i a ritme calmat, pujada de decíbels i d'intensitat en les paraules, manteniment d'aquest clímax i baixada d'energia just al final per deixar-te amb regust a pujada d'adrenalina i dopamina.

Ja veieu...van ser una de les dues millors hores de música en directe de la meva vida. Cal dir també que les paraules esmentades són pronunciades des d'una fan que volia veure love of lesbian gairebé com una necessitat vital, cal dir també que amb unes expectatives tant altes han aconseguit superar-les amb nota. Als qui no els coneixeu, no us els perdeu a l'Spotify o al seu myspace (les dues cançons citades en aquesta entrada són brutals...)

I que no s'acabi la funció...!

Núvols de blu-tak...set pometes...

http://www.youtube.com/watch?v=HJM_XD1GurM


No havia vist mai uns dits amb tanta energia, uns dits que recorren el piano de dalt a baix, ara fluix, ara fort, ara fortíssim. No havia sentit mai un indret tant ple amb només unes mans i una veu...un acompanyament de bateria ben trobat i un baix discret però constant.

Maria Coma ens va oferir ahir a inVICtro molt més que música. Ens va obrir la porta dels somnis, aquella porta que et trasllada a un univers on tot sembla possible, tou, suau i on fins i tot les amargors semblen dolces. En un univers on hi regna el blu-tak, les pometes despistades d'un pomer, els gats presents a totes les peces. L'evasivitat del gat potser també, però sobretot el ronroneig del felí, la mirada quieta sobre el món, serena i tranquil·la. Però crítica, no ho oblidem, Maria Coma és una gateta de les que cacen ratolins.

Com diu l'Aina, si Déu existeix deu ser fill de Maria Coma i Pau Vallvé.

Una veu dolça, la mirada amb un punt de tímida però una seguretat brutal, la veu no trontolla, els dits no tremolen...somriu, es concentra, viu. Semblava que estigués sola al piano que deu tenir al menjador, aquella calma ens va aclaparar a tots i totes. Calma enèrgica. Mai a la vida havia viscut aquestes dualitats d'una manera tan intensa.

I ens retornes a Ü_ma amb aquell Blanc. I una soprenent peça de piano (juraria que de la sèrie Lost), una perleta.

Gràcies per la vetllada!

De notes i de dolçors...

Sense música no podríem viure. Això és una evidencia. Tothom s'ha expressat alguna vegada amb notes i cants, tothom ha enviat una cançó quan volia pronunciar "t'estimo" o "et trobo a faltar". I ha plorat amb algun desenllaç al so d'una cançó plena de melangia que per un mateix té un significat equiparat a un sac de records que es voldrien esborrar. Tothom ha compartit passió per una peça i aquest compartir crea un vincle cada cop més indestructible. I a la peça...l'associació directa a aquella persona.

I amb el temps...s'erosiona i es construeix. Es canvien de gustos, es descobreixen grups, cantautors, estils...i veus que tu estàs canviant juntament amb els gustos musicals o bé que has canviat abans de canviar de gustos. I a cada època hi ha una cançó (o 10) memorable, que posa la pell de gallina, que cantes de dalt a baix i et fa tancar els ulls de plaer. I la comparteixes, per fer-la més viva, més teva i per fer-la col·lectiva.

Segurament sóc un reflex de les meves llistes de l'spotify...del una mica d'aquí i una mica d'allà. Des de el nou pop català a shakira, passant per alguna rumba, alguna copla i mil peces de música clàssica que recorden que sense paraules es pot dir tant o més.

I per acabar...deixar la cançó del moment, la compartida, la memorable, la que em fa tancar els ulls i somriure...

http://open.spotify.com/track/70ZNuO6zfbpLRUgri2Vkkm