diumenge, 5 de febrer de 2012

Sobre la vida (i els riscos d'aquesta)

Els i les que em coneixeu prou bé, sabeu que de tant en tant (per no dir, massa sovint) m'entren unes ganes irrefrenables de teoritzar al voltant del món, de la vida, de mi, dels altres, de la política, de l'educació...de pràcticament tot allò que em pot motivar. I també sabeu que quan això passa començo a construir teories, a defensar-les, a refrendar-les (gairebé).

Avui toca la vida. Què és la vida? és aquella trajectòria vital que es podria descriure com un parèntesi temporal entre un res (l'anterior) i un altre res (el posterior)? és el pòsit que deixes? és el que deixes als altres? és l'essència viscuda? els moments quotidians? és l'energia despresa? és un conjunt de records? Sincerament, crec que és tot això i molt més.

Però...què és viure? Tots i totes sabem que és molt més que fer funcionar tots els mecanismes fisiològics i cognitius. Sabem que entre viure bé i malviure hi ha una línia fineta i subtil, fàcilment saltable però difícil de tornar a canviar de camí. Tothom conviu amb una sèrie d'impediments, d'empremtes que són impossibles d'esborrar, que modulen allò que rebem, que ho defineixen, que ens empenyen a viure així o aixà.

Si parlo de la vida, també de parlar de la por. Humilment crec que tots/es en tenim i que amb el temps la llista de pors va in crescendo, però que alhora si ho intentem podem tornar-nos més impermeables a aquesta sensació i podem separar-la més de les nostres decisions i de les nostres angoixes. En una societat on conviure amb la incertesa és clau voler tenir el control sobre tot és altament difícil i causant pors i pànics i de pedretes diàries al nostre camí en les quals no podem deixar d'ensopegar.

Potser, avui per avui, la meva trajectòria amb les meves mogudes, els meus pànics, les meves pors terribles, les meves pauses al camí degut als bloquejos i una maleta molt farcida d'experiències. Potser tot això avui em fa pensar que la vida és un risc que cal córrer del tot, fins al final. Que intentar viure sense riscos és viure a mitges i que viure a mitges potser també és viure protegit però no és la vida que vull per mi.

No cregueu que arribar fins aquí ha sigut fàcil i com una il·luminació divina. Què va! Si he arribat fins aquí és sobretot gràcies a tots i totes que actueu d'interlocutors, que regaleu la vostra visió, que feu plantejar la pròpia i que viviu la vostra vida gairebé sempre com voleu vivir-la.

P.D: La vida és ara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada