Sovint fem un paral·lelisme típic però poètic al voltant de la vida com un trajecte o un viatge. Prefereixo pensar que la vida és un conjunt de trajectes, de viatges, d'estacions d'hivern i d'estiu, de parades obligatòries, de rodes punxades i de viatges ràpids. De canvis de via, de direcció, de marxes enrera i passes endavant tot saltant-se parades.
Aquests trajectes no els farem sols, a voltes si, d'altres no. Ens agradarà tenir un company o companya a prop però també ens agradarà que ens deixin viatjar sols en un vagó mentre contemplem com el paisatge va canviant.
Ara que canviem l'any, que passa un d'aquells moments màgics (similar el del bufar les espelmes any rera any) en el qual valorem on som? com hi hem arribat? hem de canviar algun vagó? de marxar cap alguna altra direcció o saltar-nos alguna parada? Ara que fem aquest pas màgic a les 12 de la nit i els plantejaments es posen davant dels nostres ulls i valorem cada passa...ara que aquest moment arriba, sento que aquest 2011 ha sigut un any de lluites, de camins replantejats, de marxes enrera per redireccionar-se, per ser més ferma, més forta. Ara que s'ha acabat aquest any puc imaginar-me el vinent, fer el que sigui a les meves mans per construir-me un camí... però sempre, sempre, comptar amb la vida, amb les sorpreses que ens depara. Acceptar que som un conjunt de vivències i deixar de compartimentar, de classificar...som fets d'una sola peça si pateix una part, pateix l'ésser sencer de la mateixa manera que si ens sentim tranquils i satisfets ens hi sentirem de dalt a baix.
Ara que la vida em premia amb un nou membre a la família (que em converteix en retieta), amb un altre habitant al tren, espero ensenyar-te que aquest conjunt de trajectes, amb els seus accidents, les seves retirades i els paisatges erms, és la cosa que val més la pena del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada