Nada (Janne Teller)

"Nada importa. Hace mucho que lo sé. Así que no merece la pena hacer nada. Eso acabo de descubrirlo".

Així comença aquesta novel·la-conte. Un adolescent decideix un dia deixar d'anar a l'escola i enfilar-se a una prunera a passar la seva existència. Des de l'arbre escup discursos nihilistes i llença prunes a qui se l'escolti. Pierre Anthon exhibeix des de l'arbre aquella veueta desinflada que tots tenim a dins, aquells pensaments que amaguem per poder sobreviure en un món que hom denomina lliure mentre s'apreta més les pròpies cadenes que l'esdevenir adult porta incorporades.

Davant de l'acció del noi la resta de companys es reuneixen per trobar una solució que faci callar els discursos de Pierre Anthon i el faci baixar de l'arbre. Decideixen crear un altar de "significat" on tots i totes  han d'aportar quelcom significatiu per demostrar al company com va d'errat amb els seus discursos sobre la nul·la significativitat de l'existència. Allò que sembla bonic, carregat de significat compartit, es converteix en una lluita de poders, amb una demanda cada cop major, a una força de grup que degenera en perversió, sacrilegi, profanació i d'altres terrors.

Una novel·la que expressa amb claredat i contundència la força del grup, del nom del grup, de la pertinença. Una novel·la plena de preguntes sense solució, un reflex a l'essència humana, a la lluita entre nihilisme i existencialisme, entre la bondat humanitzada i la petitesa de l'ésser. Un relat per qui tingui ganes de qüestionar-se, de treure a la llum el Pierre Anthon que tots portem a dins i d'endinsar-se en la barbàrie humana que pot degenerar d'una primer bona intenció...Una novel·la sobre el sentit de la vida.

...La mecànica del cor...

Mentre estic escrivint aquest post està sonant la veu de l'autor, fet no gaire freqüent, poques vegades un novelista és també músic i menys que colabori amb Olivia Ruiz.

En fi, La mecànica del cor de Mathias Malzieu és una petita perleta, una petita obra d'art difícil de catalogar. Com diu a la contraportada, la mecànica del cor és un conte per nens i nenes grans. És un conte, això si, amb menys de 200 pàgines et permet submergir-te en un món realment ric, ple d'incerteses, amb punts surrealistes excepcionals, veritats com temples narrades amb frases curtes dignes de ser cèlebres. Una perla que et transporta totalment cap a l'ambient creat, que es recrea a l'interior del lector d'una manera fulgurant. I és per nens grans, i tant! Una història de vida entre prostitutes i rodamóns ha de ser per nens i nenes grans. No avançaré res més, només el recomanaré per la seva brevetat, per l'absorció que provoca, perquè per molt que en algun punt diguis "no és possible!", a la pàgina següent hi trobes una frase que mai hauries sabut com explicar i l'autor ho aconsegueix.

I si us plau, escolteu també el CD, no es tracte només d'una novel·la curta...es tracte d'una història amb vida pròpia.

Gaudiu-lo!

El llibre el podeu trobar en català, castellà i francés. El CD el podeu trobar a l'spotify cercant pel nom Dionysos. (La cançó Flamme a lunettes amb Olivia Ruiz, és genial)

...Saber perder...

Saber perder es algo que sin duda se me da bien. La misma historia de siempre; hacer ganar a otro en detrimento a la propia victoria; por bondad? por amor? por poco amor propio quizá? No lo sé. Puedo saber que empiezo a estar cansada de no entender nada, de los autocastigos por no ser siempre quién desean que sea. Qué deseo ser yo realmente? Seguramente necesitamos tres vidas para poder responder con cierta determinación y la pregunta se convierte en el enigma de la humanidad. Y perder al fin y al cabo qué significa? qué es? Para mi una lección, un nuevo aprendizaje que aún y haciéndote temblar hasta caerte te hará más fuerte, te sacará una piedra del camino que la próxima vez verás venir y la podrás esquivar sin rasguños, sin esas heridas que cuestan tanto de cicatrizar y que aún cicatrizadas dejan una huella, una marca inborrable en la piel. Y aún viendo la derrota como algo bueno, enriquecedor, una se cansa de estar siempre sabiendo perder porqué jamás he sabido si también se me da bien ganar...si la vida es un juego de naipes dónde a veces se gana y a veces se pierde...y si ese resultado se tiene que tomar con cordura, sea el que sea.

Dudo de todos mis esquemas tanto...que miró a la mesa y no veo partida alguna.

(Text de la inspiració del moment...no sé perquè se'm repeteix tan el títol d'aquest llibre, per cert, 100% recomanable pels qui vulguin històries reals)

...Murakami...

A veces, el destino se parece a una pequeña tempestad de arena que cambia de dirección sin cesar. Tú cambias de rumbo intentando evitarla. Y entonces la tormenta también cambia de dirección, siguiéndote a ti. Tú vuelves a cambiar de rumbo. Y la tormenta vuelva a cambiar de dirección, como antes. Y esto se repite una y otra vez. Como una danza macabra con la  Muerte antes del amanecer. Y la razón es que la tormenta no es algo que venga de lejos y que no guarde relación contigo. Esta tormenta, en definitiva, eres tú. Es algo que se encuentra en tu interior. Lo único que peudes hacer es resignarte, meterte en ella de cabeza, taparte con fuerza los ojos y las orejas para que no se te llenen de arena e ir atravesándola paso a paso. Y en su interior no hay sol, ni luna, ni dirección, a veces ni siquiera existe el tiempo. Allí sólo hay una arena blanca y fina, como polvo de huesos, danzando en lo alto del cielo. Imagínate una tormenta como ésta.

Kafka en la orilla. Haruki Murakami. Edicions Tusquets.

Segurament he fet un camí invers a molts lectors de Murakami. Aquest llibre va ser qui el va fer mínimament popular aquí i tantmateix aquest és justament el que he començat ara. Abans vaig devorar gaudint-lo brutalment Tòqui Blues. A aquest, el van seguir Sputnik, mi amor,  l'amant perillosa (Al sud de la frontera, a l'oest del sol). Després vaig començar la Crònica de l'ocell que donava corda al món i el tinc abandonat sense saber per què. Vaig seguir però, amb Sauce ciego, mujer dormida (llibre de contes i de fragments de les novel·les anteriors). I vaig acabar amb After Dark. Tot i saber que després d'aquest n'han sortit dos més sentia que no és el moment. Però vés per a on, ahir passejava vaig veure Kafka en la orilla i era com si em cridés "ara si que és el moment". Avui l'he començat totalment fascinada perquè a la tercera pàgina del llibre ja hi trobes un paràgraf com l'anterior, tan brillant, tan pur, tan real, tan irreal, tan brutal, tan fantàstic...

Perquè...la condició humana conté en si mateixa creuar tempestes. I després de creuar-les descobrir que ja no ets qui eres.