dilluns, 20 de desembre de 2010

Les vigílies de Nadal

Em negava rotundament a parlar de feina però algun dia havia d'arribar aquest moment. El Nadal és il·lusió pels infants, també és histèria, inpaciència i manca d'autocontrol. Just quan el seu sistema nerviós es dispersa és quan s'ha de fer més feina de concentració, quan s'han de tancar coses, fer àlbums i pintar postals. Per molt que t'agradi el Nadal l'acabes odiant. Sembla que facin una regressió tant gran com quan els hi neix un germà o germana. Quan havies aconseguit amb temps i esforç establir certes pautes de convivència comencen a comportar-se com a l'inici del curs, com quan tornen d'unes vacances massa llargues. I el mestre/a per molt calmat que sigui perd els nervis per la pressió temporal, perquè al final tot sembla apuntar al fet que arriba el moment que t'avaluen públicament què has treballat i com ho has fet. No poden avaluar quins coneixements ímplicits has donat, quin grau d'amor els hi has intentat transmetre ni si et tenen confiança. Avaluen si la postal és maco, si l'àlbum està endreçat i és polit...però pensem-hi, tenen 5 anys i cada un és d'una manera i dóna importància a certes coses...pensem una mica, cal tenir 24 postals precioses, iguals, clavades, ben fetes? sí o no? Potser perquè em decanto cap al no que crec que tot el que és seu ha de ser un reflex de com són, de qui són ara i que les tasques que fan han de millorar a partir d'un punt de partida. Em nego a que tothom ho tingui tot perfecte perquè ningú ho és. 

I si, sóc la típica mestra que parla baix, explica històries i intenta sorprendre (ho intenta, només, però val la pena) i si faig fitxes però com a resultat de quelcom experimentat abans, comentat, debatut. Quan els petits i petites et diuen que per què crides tant últimament no hem de comportar-nos com si anéssim a dir "i què? aquí mano jo!" sinó observant si tenen raó o et fan xantatge. Descobrir que tenen la raó és bastant trist però dóna la oportunitat a la calma, a la paciència i a la no pressió. Al fi i al cap, mai sé si n'aprenc molt més jo d'ells o ells de mi. Tot i que aquest pas aprendré massa a establir límits que els hi toquen a la família i a aguantar rebequeries de supermercat que a mi no em toquen.

Tot i els dies que em fan passar, com de pesats arriben a estar, d'insuportables i desobedients...segueixo pensant que val la pena haver-los conegut (i procuro recordar-me en tots els moments que els faria fora de la meva vida).

Bon Nadal ;) (una mica avançat però no tinc ni idea de quan tornaré a actualitzar)

dimecres, 1 de desembre de 2010

Sobre el temps (i d'altres històries)

En posar nom a l'entrada he pensat que sonava terriblement trascendental. Doncs no. No pretenc parlar del pas del temps, segurament aquest concepte ja surt reflectit en d'altres entrades i implícit a gairebé tot el que escric.

Parlaré del temps atmosfèric, sense isobàres i d'altres iso que no sabria interpretar. Simplement del temps. Som 1 de Desembre, fa un fred que glaça les venes i ja es comença a respirar l'aire nadalenc (gairebé a hiperventilar de fet, no cal tanta decoració des de mig novembre...). Així doncs, ens trobem en aquell temps tan màgic i tan meravellós on la classe està infectada de virus i gastem uns 5 paquets de kleenex el dia. En aquell temps que s'acosta un nen o nena i el veus com a virus potencial. Tot i així, a mi ja tant me fa que se m'apropin. Estic tan refredada com ells, potser més, la meva veu és de camioner (ei nena, et porto?), sempre tinc fred i la roba no se m'eixuga. Referent a l'últim tema, viure en un pis petit, amb terrassa gegant, balcó per estendre la roba, un pis maco, acollidor...On està la merda, doncs? (al pur estil Lily de Cómo conocí a vuestra madre) Doncs que poses una rentadora, l'estens a l'estimat balcó i al cap de tres dies no està seca. I pensareu home Anna estén-la a dins no? Doncs pis petit vol dir petit, ara mateix està estesa a la cuina-menjador-sala d'estudi-biblioteca-lloc d'esbarjo. I està ben agombolada per dos mini-radiadors (tot aquí va en sintonia al mini-espai que tenim) i acompanyada de pregàries que proclamen la seva sequedat.

Potser és el refredat que em fa dir bestieses i ser totalment dualista-bipolar. Tot i que la roba no se m'eixugui, que els nens siguin un niu de bacteris, que se'm talli la pell de les mans, que surti de l'escola i sembli fosc...m'agrada l'hivern. M'agrada que es condensi l'alè, anar amb gorro, bufanda, entrar a un lloc i dir "Oh però que bé s'hi està", gaudir dels cafès i els tes calentonets com mai, sortir al carrer i passejar...Sentir fred, m'agrada sentir fred, notar com l'aire et traspassa, exhalar fortament i notar els pulmons patir fred, m'agrada, oh si, m'agrada. Així doncs, oblidem totes les queixes anteriors...i a gaudir dels plaers que acompanyen als moments més freds de l'any.

I si, aquesta entrada va poc en sintonia a les que la precedeixen, però en fi, un refredat gegant el pot tenir tothom (i les seves divagacions, també) ;)