...Murakami...

A veces, el destino se parece a una pequeña tempestad de arena que cambia de dirección sin cesar. Tú cambias de rumbo intentando evitarla. Y entonces la tormenta también cambia de dirección, siguiéndote a ti. Tú vuelves a cambiar de rumbo. Y la tormenta vuelva a cambiar de dirección, como antes. Y esto se repite una y otra vez. Como una danza macabra con la  Muerte antes del amanecer. Y la razón es que la tormenta no es algo que venga de lejos y que no guarde relación contigo. Esta tormenta, en definitiva, eres tú. Es algo que se encuentra en tu interior. Lo único que peudes hacer es resignarte, meterte en ella de cabeza, taparte con fuerza los ojos y las orejas para que no se te llenen de arena e ir atravesándola paso a paso. Y en su interior no hay sol, ni luna, ni dirección, a veces ni siquiera existe el tiempo. Allí sólo hay una arena blanca y fina, como polvo de huesos, danzando en lo alto del cielo. Imagínate una tormenta como ésta.

Kafka en la orilla. Haruki Murakami. Edicions Tusquets.

Segurament he fet un camí invers a molts lectors de Murakami. Aquest llibre va ser qui el va fer mínimament popular aquí i tantmateix aquest és justament el que he començat ara. Abans vaig devorar gaudint-lo brutalment Tòqui Blues. A aquest, el van seguir Sputnik, mi amor,  l'amant perillosa (Al sud de la frontera, a l'oest del sol). Després vaig començar la Crònica de l'ocell que donava corda al món i el tinc abandonat sense saber per què. Vaig seguir però, amb Sauce ciego, mujer dormida (llibre de contes i de fragments de les novel·les anteriors). I vaig acabar amb After Dark. Tot i saber que després d'aquest n'han sortit dos més sentia que no és el moment. Però vés per a on, ahir passejava vaig veure Kafka en la orilla i era com si em cridés "ara si que és el moment". Avui l'he començat totalment fascinada perquè a la tercera pàgina del llibre ja hi trobes un paràgraf com l'anterior, tan brillant, tan pur, tan real, tan irreal, tan brutal, tan fantàstic...

Perquè...la condició humana conté en si mateixa creuar tempestes. I després de creuar-les descobrir que ja no ets qui eres.