Argentina i poesia...

                                          

Buenos Aires, 20 de Juliol de 2008. Passejo pel barri de Paternal, típic barri normal, de gent corrent, classe mitja-baixa. Topem amb un mur, un pintor pintant persones, escrivint una frase. Allà la gent parla. El miro, miro l'obra d'art, la sento, l'oloro...Em mira "española no?" "sisi"...t'explica d'on és, qui és o qui creu que és, com es diu i què està fent. Recita la poesia que dóna títol al quadre. M'emociono, terriblement.

Quimilí (Santiago del Estero, Argentina). 27 de juliol. Estic a un camp de treball dormint amb unes 150 persones més que ens preparem per anar a comunitats indígenes. Un grup de gent té la missió de fer alguna activitat per despertar-nos. Sento la porta, em moro de son, els maleeixo...escolto tot i així. Sona una guitarra, sona una veu dolça melòdica que recita quelcom, passen uns segons i m'adono que recita la poesia que un dia un pintor va recitar tot pintant-la. Emoció...emoció...emoció...

I aquí la teniu, brillant, molt brillant:

Hay gente que con sólo decir una palabra,

enciende la ilusión y los jardines;

que con sólo sonreír entre los ojos,

nos invita a viajar por otras zonas,

nos hace recorrer toda la magia.

Hay gente que con sólo dar la mano,
rompe la soledad, inicia una amistad,

brinda confianza;

que con sólo empuñar una guitarra,

hace sinfonía de entrecasa.

Hay gente que con sólo abrir la boca,

llega hasta todos los límites del alma,

alimenta una flor, inventa sueños

y se queda después como si nada.

Y uno se va de novio con la vida

desterrando una muerte solitaria,

pues sabe que a la vuelta de la esquina,

hay gente que es así... tan necesaria.