Núvols de blu-tak...set pometes...

http://www.youtube.com/watch?v=HJM_XD1GurM


No havia vist mai uns dits amb tanta energia, uns dits que recorren el piano de dalt a baix, ara fluix, ara fort, ara fortíssim. No havia sentit mai un indret tant ple amb només unes mans i una veu...un acompanyament de bateria ben trobat i un baix discret però constant.

Maria Coma ens va oferir ahir a inVICtro molt més que música. Ens va obrir la porta dels somnis, aquella porta que et trasllada a un univers on tot sembla possible, tou, suau i on fins i tot les amargors semblen dolces. En un univers on hi regna el blu-tak, les pometes despistades d'un pomer, els gats presents a totes les peces. L'evasivitat del gat potser també, però sobretot el ronroneig del felí, la mirada quieta sobre el món, serena i tranquil·la. Però crítica, no ho oblidem, Maria Coma és una gateta de les que cacen ratolins.

Com diu l'Aina, si Déu existeix deu ser fill de Maria Coma i Pau Vallvé.

Una veu dolça, la mirada amb un punt de tímida però una seguretat brutal, la veu no trontolla, els dits no tremolen...somriu, es concentra, viu. Semblava que estigués sola al piano que deu tenir al menjador, aquella calma ens va aclaparar a tots i totes. Calma enèrgica. Mai a la vida havia viscut aquestes dualitats d'una manera tan intensa.

I ens retornes a Ü_ma amb aquell Blanc. I una soprenent peça de piano (juraria que de la sèrie Lost), una perleta.

Gràcies per la vetllada!