Ahir vaig anar al cinema. Tenia dues possibilitats: anar a veure Bicicleta, cullera, poma o Herois. Em vaig decantar per la segona després de veure el tràiler i que mostrés prou com per emocionar.
Herois és sens dubte un retorn a la infantesa; una empenta que porta a submergir-te en un mar de records vivencials d'aquells anys bojos, llunyans i màgics. La pel·lícula ens mostra l'estiu més especial de la vida d'un grup de nens i una nena i de retruc de les vides de les seves famílies. Un conjunt d'experiències vitals narrades des de ben endins, des de la puresa i la màgia d'uns ulls que comencen a descobrir la vida. I l'amor. I la tristesa, l'ira...i tot allò que esdevé el nucli de l'essència i conducta humana.
Retorn a les BH's, al cassete, als shorts de xandall, a les ulleres gegants, a ET, a la vida sense tecnologia, a la selva dels carrers segurs, de la poca por a viure i de les ganes de somiar tot començant a tocar de peus a terra. La meva infantesa va ser la pel·lícula però no a l'estiu sinó tots els dies de l'any; baixar de l'escola cap a casa creuant un bosc, inventant històries; les cases amb les portes obertes, per molt pany que tingués casa meva només es tancava de nit; el carrer sense asfaltar, la cistella de bàsquet penjada a una paret i que era de tots i totes, els bats de beisbol, el riu, la presa; anar a buscar aigua a la font del peix, creuar aquell pont de fusta, descobrir que portava l'Amélié a dins amb la seva mania de llençar pedres al riu. Els amics...les batalletes entre la colla, les nevades, els sants innocents i les seves gamberrades. I les activitats extraescolars, el record formidable de descobrir una passió per la música inquietant, un esport preferit: el bàsquet, la dansa, el patinatge...d'aquells temps on tenir l'agenda plena volia dir viure i tenir temps per fer el que vulguis. Acabar les activitats i seguir vivint (amb els deures fets, és clar i un llibre sobre la taula). Era una nena tranquil·la, però era de poble. Quan el poble era llibertat i confiança i esperit lliure.
No puc expressar el que vaig sentir, fins a quin punt rememorar aquells anys em va fer omplir de felicitat i emoció. Em van venir imatges, records, rostres d'aquella vida plena de somriures.
Gràcies a qui és capaç de connectar amb la nena que portem ben endins i que amenaça massa poc en sortir.
Esplèndid! No crec que vagi a veure la pel·lícula perquè segurament la nostàlgia em seria contra-produent, però crec que me n'has descrit l'essència suficientment bé com perquè no em calgui anar-la a veure per recordar el que et va recordar! :)
ResponElimina