Manel (del costumisme a la trascendentalitat)

L'Atlàntida, Vic, 20:30 hores.

Les cortines tupides s'obrem acompassadament i apareixen ells quatre. Ens saluden, ens expliquen l'anterior concert a Vic, una breu pinzellada al passat i comencen. Enceten aquest temps compartit amb El Miquel i L'olga tornen, tema amb regust a guateque, engrescador i desenfadat, particularment el considero dels fluixets però no va ser un mal inici. Després ens regalen una versió relentitzada d'aquell mític Pla quinquenal, seguit d'un Boomerang espectacularment ben arrenjat per causar una ràpida descarrega d'adrenalina de bon rotllo.

El fil conductor de tot el concert és una història de fantasia al voltant de la suposada edat real d'un dels components (brutal algun gag). Manel demostren ser músics de dalt a baix i amb aquest segon CD transmeten suspicàcia, perícia i professionalitat. Un segon CD a cavall de seguir la quotidianitat iniciada amb el seu primer treball combinada amb una expansiva visió de les diferents etapes de la vida amb regust a frase trascendental però molt lluny de ser un mer eslògan.

Personalment tenia molta curiositat per escoltar en directe el segon treball, per veure com encabien en 4 instruments una orquestra de vents i corda i menys ukelele. El resultat és un arrenjament polit i amplificat. Vam recordar temes com Al mar, Dona estrangera (gràcies), Ai Dolors, el crit a l'esperança de Captatio Benevolentiae (ens ensortim) i aquella versió de Common people (Pulp) tan ben aconseguida. Ens van regalar un esperat Aniversari molt màgic i el preciós Benvolgut (la més recomanable) on va quedar patent la química entre el quartet i el públic.

Una posada en escena molt recomenable. Unes gairebé de dues hores de música emocionants, canviants...de la rialla a la nostàlgia, de la disbauxa a la profunditat.

Tu vida en 65'

Com passa sovint amb el cinema català (o espanyol o no sé com catalogar una pel·lícula de Maria Ripoll, rodada a barcelona però parlada en castellà...), hi ha pel·lícules que quan es van estrenar no van tenir (que jo recordi) el ressò que mereixen.

Tu vida en 65 minutos recull l'essència de l'amistat, l'amor i la mort. Crea un triangle emocionant al voltant d'aquests tres conceptes, d'aquests tres constructes vitals que esdevenen (al meu entendre) el motor de tot. Amb un principi trivial com és una tarda de diumenge qualsevol ens endinsa en el poder de les casualitats. De les casualitats enllaçades, potents, reveladores i que desemboquen amb un seguit d'experiències fortuïtes que canvien el rumb de la vida. Amb la rentadora com a metàfora ens desxifra els grans misteris de la vida.

Com tot el que destil·la Albert Espinosa ens parla amb un humor i un sarcasme brutals per tocar temes crus. La mort mirada des de davant, tractada sense por, sense traïció, sense despreciar-ne ni un minuciós detall. L'amor...esdevé tan estrany, tan...no sé, m'agradaria que jutgéssiu vosaltres mateixos què es fa per amor i què no...i l'amistat, els tres amics, les seves visions, les confessions amagades que surten a la llum.

Un film que o t'apassiona o l'odies per cursi i simplista. Espero que en les paraules anteriors i trobeu la passió, perquè, sens dubte, hi ha un conjunt de sentiments que es desprenen que porto enganxats a la pell des del dia que la vaig veure.

L'home que pinta quadres

Passejant a prop d'un pont hi ha un pintor. Immòbil, expectant, observador, captivador. Traça unes línies i s'atura, davant de l'obra sembla que si li apareguin un grapat de dubtes, "com seguir?".

El pinzell se l'hi ha encallat en un punt tens, en aquell punt on en pot sorgir un paisatge tocant la perfecció, un paisatge evocador, realista, encisador. O bé es pot convertir en un tros de tela a abandonar a la seva sort per imperfecte, per irreal. A la mirada del pintor es percep el pànic callat de fer una traçada errònia, el pànic d'endinsar-se en un camí d'espines (sense roses).

Tot i l'espurna inquieta que resideix en els seus ulls observar un pintor quiet davant de la seva obra gairebé sempre esdevé harmoniós, en pau. Ens apropem a la seva figura prou com per poder veure'ns atrapats en una mirada espurnejant, crua i dura. Allò que ens semblava harmoniós des de la llunyania ens inquieta quan en podem admirar els minuciosos detalls que una simple mirada atenta revela.

I de cop som nosaltres els que restem immòbils, expectants, tensos, observadors d'un pinzell que s'ha aturat traçant un punt a l'aire. Hipotitzem sobre la quietud del pintor, sobre el seus dubtes o la seva perduda calma. Ens imaginem diverses possibilitat; què l'ha sacsejat? què hi veu que li ha desinflat l'autoconfiança en si mateix? on ha errat? pensa en l'obra? és pel quadre aquesta quietud o és per la pròpia vida que l'ha atrapat i ni el seu talent més preuat aconsegueix evadir-lo?

No sabem que és l'últim quadre que pintarà. No sabem que el seu cervell ha deixat progressivament d'administrar dopamina a les seves neurones. Ell ha estat espectador d'un conjunt de canvis propis que avui el fan vacil·lar davant la seva ja sabuda última obra. En un període més o menys breu la seva postura corporal deixarà de ser estable, els reflexes involuntaris aniran en augment i no voldrà agafar cap pinzell perquè les seves mans tenyiran la tela sense l'autorització del seu cervell, de la seva voluntat.

De sobte, ens relaxem. Els ulls espurnegen amb una claredat propera a la felicitat. El pinzell recau sobre el quadre amb un moviment segur i enèrgic. El segueixen un seguit de traços que semblem espontanis però que són llargament meditats, que semblen sense esforç però que realment guarden tota una estratègia per fotografiar amb el pinzell un pont meravellós.

El pintor s'aixeca, s'allunya, s'apropa, sense treure els  ulls del quadre. S'aplaudeix a si mateix. Acabem pensant que és un personatge sense vergonya, un bohemi que s'autovenera. Som injustos, terriblement injustos, no sabem que és l'última passa que culmina un camí de pintor que li ha costat tota la vida. Tot i així, ens podem quedar tranquils, la malaltia de Parkinson convertirà en el nostre pintor en un magnífic orador. Ha perdut la facultat que més apreciava: la precisió dels seus dits. Ha descobert que la sensibilitat també pot sortir en forma de paraules.

La noia que mira el mar

A la platja hi ha una noia. És hivern, hi ha poca gent i el dia li sembla gris i pesant. Li pesa a les espatlles aquesta tarda de diumenge, li pesa la solitud, el passat, les seves passes i la seva identitat.

La noia que mira el mar vol alleugerir-se i volar. Per això ha caminat una hora a pas tranquil i en silenci, per això no porta res a les butxaques que la lligui al món. Vol sentir-se sola...no, vol sentir-se acompanyada d'ella mateixa. Ha pensat en asseure's davant la platja i només mirar. No sap deixar de pensar, no sap deixar de teoritzar, de cobrir els seus ulls d'hipòtesis, d'escoltar paraules i notes, de llegir frases, però avui vol dirigir el seu pensament cap al blanc, cap al buit. I ha escollit la platja grisa d'un dia gris i fred per connectar amb el seu món interior, aquell món lluny del pensament.

S'asseu i observa. Gairebé no hi ha ningú en un dia com aquest passejant per la sorra. Es concentra en no pensar, en defugir tota via irracional, però fracassa. Agafa aire, tanca els ulls, el deixa...inspira, expira. La humitat de la sorra li travessa l'esquena com un llam glaçat. El fred la fa sentir viva però percep quelcom mort dins de la seva ànima. S'ha dedicat a cultivar tant la seva raó que ha deixat la cura de l'ànima a la deriva.

La noia que mira el mar busca la seva ànima tot pensant que allò que hom anomena ànima és la matèria gris cerebral. S'enriu un moment d'aquest fugaç pensament i decideix retrobar algun poeta que li expliqui que l'ànima és molt més que matèria que precisament l'ànima és allò totalment immaterial que cap líquid intravenós pot curar ni restaurar. Alhora l'ànima està en continu moviment totalment imperceptible als sentits i a la llum. No busca un poeta, busca un filòsof. S'endinsa en el seu arxiu mental anomenat filosofia i no hi troba la teoria adequada per aquest moment. Sap però no sap o no pot saber que no hi ha teories.

La noia que mira el mar i se sent trista només vol sentir. Obre els ulls i es mira les mans i els peus. Tanca els ulls i observa el conjunt de decisions que l'han portat aquí obviant tot l'atzar que la vida conté.

La noia que mira el mar separa les seves decisions de la seva essència. Però no troba l'essència, no troba allò que la fa diferent a la resta que ha près les mateixes decisions i que és totalment diferent a ella mateixa i es pregunta un tímid "qui sóc sense tot el que he decidit? qui sóc sense la meva professió, sense el meu pensament sense allò que he fet?".

La noia que mira el mar finalment descobreix que la seva essència és qui l'ha llevat avui i li ha dit agafa aire i passeja i asseu-te davant la platja freda i grisa. Descobreix que la seva essència és aquesta estampa d'hivern húmida, freda i pesant. I somriu.

ERM (de l'intimisme a l'electrònica)

Harlem Jazz Club, El gòtic, Barcelona. 20:00 hores.

A vegades, tots tenim dies i/o setmanes, o si voleu en diem èpoques o temps negres o estranys, en definitiva, tots tenim un moment en el qual necessitem que una força externa actuï com a centre de gravetat i ens empenyi a girar pel cel i a abandonar aquell estrany lloc càlid i humit anomenat centre de la terra (o baixada energètica i anímica).

Per mi, ahir era un moment de forat negre, d'abducció al centre, d'incertesa fosca. Qui o què va actuar de força externa? Exactement tres músics. David Pérez, l'home músic, l'home que gira, el trobador modern amb guitarra acústica acompanyat de guitarra elèctrica i bateria. I no ens oblidem de l'electrònica, dels sons indesxifrables creats per la ment humana.

Erm va posar davant dels nostres ulls els propis records de cada un. Va evocar l'estiu, l'amor, el pànic, altre cop l'amor, les onades, la incertesa de l'ésser. Erm...una veu que passa de xiuxiuejar a bategar amb força, a fer tremolar l'aire sobtadament.

Una aposta brutal i sincera en directe. Uns músics en majúscules...d'aquells que no saps com t'abdueixen, et sacsegen i et fan pessigolles amb tres instruments i una veu.

Gràcies!

Love of lesbian...

Sala Pasternak, Vic. 23:50 hores...comença la funció!

Personalment, ahir Love of lesbian es va guanyar un record entranyable dins la meva memòria. El record d'una nit gèlida caldejada amb bona música en directe digne de tenir dues hores els pèls de punta!

Van fer el millor inici que jo podia demanar; primera cançó el mític Allí dónde solíamos gritar i seguit d'un meravellós Un día en el parque. Inici calmat però prou vibrant com per poder anticipar les properes hores. Love of lesbian no toca ni una cançó igual que com la va gravar...en concert posen a les teves oïdes un ventall de sonoritats, uns acabaments de frase (musical, és clar) clarament modificats però tant ben encaixats com els originals. Emanitzen la vetllada amb un humor poc refinat, amb atrezzo estrafoliari i amb bromes molt actuals (van nombrar el nostre polític més famós...vigatà, clar). El concert en conjunt mantenia el mateix dinamisme que una sola cançó: inici musical i a ritme calmat, pujada de decíbels i d'intensitat en les paraules, manteniment d'aquest clímax i baixada d'energia just al final per deixar-te amb regust a pujada d'adrenalina i dopamina.

Ja veieu...van ser una de les dues millors hores de música en directe de la meva vida. Cal dir també que les paraules esmentades són pronunciades des d'una fan que volia veure love of lesbian gairebé com una necessitat vital, cal dir també que amb unes expectatives tant altes han aconseguit superar-les amb nota. Als qui no els coneixeu, no us els perdeu a l'Spotify o al seu myspace (les dues cançons citades en aquesta entrada són brutals...)

I que no s'acabi la funció...!

Un nou any...

I de nou, encetem un nou any...amb aquest primer dia de sonoritat especial 1.1.11! Un dia començat amb posar-se unes ulleres de plàstic de la bossa del cotilló i llençar serpentines dins d'una llar plàcida. Ha seguit amb una lluita de globus de colors amb una criatura preciosa i una companyia que tinc sovint i que és sempre massa agradable, quan no hi és, es nota aquell buit (gràcies, per ser-hi sempre...) i seguida d'una ruta per la ciutat amb destí però alhora sense.

Després amb una bona dormida, de les plàcides i tranquil·les, de les necessàries en èpoques de vacances, aquelles èpoques destinades a recuperar un alè que no semblava perdut però que ho era. S'ha llevat en un dia una mica gris, amb un aire fred però agradable, però gris. No sé perquè però asseguda a una parada d'autobús m'ha semblat en un d'aquells dies que Barcelona em sembla grisa, com perduda, estranya...però familiar.

Un viatge en tren i era a casa on m'esperava aquella coseta dolça que ja somriu quan em veu i li diuen "mira, la tieta!"...i enceto aquest any on sobretot vull veure't crèixer. I seguir sentint que els i les alumnes en alguns moments són com una gran família on tothom aprèn, on ens il·lusionem i ens desencisem, on es plora, es riu, on hi ha vida, quanta vida! I combatre l'estrès diari, sempre amb el cap ple de coses pendents...Però tinc un nou truc, agafar un full i dividir-lo en quatre parts: urgents i importants, urgents i no importants, poc urgents i importants, poc urgents i no importants. A veure com anirà aquesta nova estratègia.

És fàcil desitjar...però em quedaré amb uns desitjos no molt grans però si molt importants. Compartir de nou sopars amb bona companyia sempre únics, sempre especials, sempre amb anècdotes. Estimar la feina, vivenciar-la. Conèixer-me més, explorar-me sense prejudicis. Conèixer els altres a través d'escoltar-los activament i evidentment lliure de prejudicis. Abraçar molt, moltíssim. Donar el que pugui i reservar-me el que em cal per estar bé. Somriure i riure. Cantar. Descobrir cançons, anar a concerts. Fer cafès interminables, trobar moment per les llàgrimes que no volen sortir però que són convenients. Passejar, respirar...viure.

Semblen vanalitats, però costen. Desitjo que els vostres petits-grans desitjos es compleixin!

Felicíssim 2011!